per José A. Martínez Sanchis*
Planificar és tindre una estratègia que responga a una política forestal amb els seus objectius i els seus principis. Però de res no val cap estratègia d’investigadors, tècnics, gestors municipals, treballadors de la serra, turistes, etc. si cada quinze anys ens trobem amb l’efecte devastador i reiteratiu del foc, dels grans incendis que assolen la Vall d’Albaida. Faré una mica d’història pel que fa a la superfície cremada, malgrat que plantejar estes dades em produeix certa angoixa. El 1979 va haver 1.620 ha cremades a Bocairent, 1.000 ha a Ontinyent el 1983 a la Vall Seca i barranc dels Sumadors, 350 ha a Albaida el 1991, més de 16.000 ha a tota la Vall del 1994 i les 2.500 ha d’enguany. Tota l’anterior seqüència de cremats és una evidència que implicarà ineludiblement un canvi ambiental de les serres. Així, amb una reiteració tan considerable, s’ha d’afrontar la problemàtica des de l’anàlisi d’esta freqüència, i acceptar que alguna cosa no s’està fent bé, i que s’ha de corregir ambientalment la inflexió, perquè sembla que la causa responga a una mal anomenada “cultura del foc”.
Quins són els impactes que ocasionen en el territori? Molts: sobre la flora, la vegetació, sobre el sòl i l’erosió, així com sobre la fauna; però és sobretot molt més important que els incendis ocasionen una dolenta transformació radical del paisatge, i això ho percebem tots els que estimen esta comarca, els que hi viuen i els que estem fora; els que són menuts i els que som grans.
Quines solucions s’han de plantejar? Una sobretot, la conservació del sòl i de la massa vegetal que rebrotarà o germinarà, i que possibilitarà lentament l’increment i l’expansió de la part arbòria.
On trobarem el carrascars que ens identifiquen? Tornant a llegir les investigacions realitzades a França i Israel pels investigadors Pons i Navah, allà afirmaven que eixa “cultura del foc” produïa un desplaçament de les masses forestals climàtiques, en el nostre cas la carrasca, als llocs més inaccessibles i muntanyosos, i produint-se una transgressió dels ecosistemes típics mediterranis i la seua substitució per altres formacions vegetals. És així com m’imaginava que algun dia ensenyaria als que vénen de fora que el nostre Paratge Natural Municipal de la Serra de l’Ombria, després d’haver passat el terrorífic any 94, es veuria ara una infrastructura verda -tal com la recorde de menut- al llarg de la carretera entre Ontinyent i Bocairent i que podria endinsar-me a veure el boscos, boquetons i matolls de ribera al llarg del barranc dels “Tarongers”. Però malauradament hauré d’esperar 15 anys més per veure’l verd com abans del 2010. I possiblement estiga equivocant-me. Del que no m’equivoque és que la gestió forestal ha de tindre la seua adequada estratègia, a més de la bona resposta operativa amb mitjans d’extinció com s’ha demostrat recentment.
Amb unes condicions climàtiques normals, d’ací cinquanta anys o cent tindrem el que teníem abans de l’any 1994. És un temps massa llarg per a molts de nosaltres, però sempre em queda la possibilitat de pensar que la natura no té únicament la mesura del temps que tenim els hòmens.
(*)Professor de la UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA
Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms i del Medi Natural
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada