envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La gente derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.
La madre en otro tiempo fecunda en capitanes,
madrastra es hoy apenas de humildes ganapanes”.
ANTONIO MACHADO
“Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana.
Parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra. En aquesta llengua
pocs t’han parlat; en l’altra, massa.
( ... )
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla
entre perills? Has desaprès d’entendre
als teus fills? Adéu, Espanya...”.
Joan Maragall
(frags. de ‘Oda a Espanya’)“’Envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora’, deia de Castella Antonio Machado.
‘Suelen reir de lo que no entienden’, afirmava Joan Maragall dels catalans.
Mal per mal, no sé quin serà pitjor. Andrajos a part, naturalment”.
d’on venim? què volem ser...?
david mira gramage
Visc a la perifèria però em sent al centre del meu món. Bé, clar, això no explica res... Però sí que puc dir que sé d’on venim com a poble i com a comunitat cultural, perquè la història –tot i la manipulació que sempre ha sofert pels ‘vencedors’, que la reescriuen– està tota tossudament recollida i classificada en els arxius i en les actes que s’alcen cada dia; i em referisc a la història que escriuen els pobles, que són els qui la viuen, encara que els escrivans, quasi sempre de classe ‘superior’ (només per la posició) a les ‘classes populars’, procuren retocar o fins i tot esmenar ‘manîosamente’ els textos de la història (preferentment la dels ‘altres’: els pobles conquerits o vençuts, per tal que ‘se consiga lefecto sin que se note el cuidado’). Sol passar, com el fet d’aprovar –el Parlament català i el Parlamento espaniol, ratificat després en referèndum– un Estatut de Catalunya, prèviament consensuat i debatut i sotmés a les consideracions legals... i després ‘denunciat’ pel PP allà al Tribunal Constitucional... que, després de quatre anys de vigència, l’ha escabetxat i deixat en paper mullat –i això que altres estatuts seguien fil per randa la redacció de l’esmentat i maleït paper català... sense que ningú els haja posat ‘reparos’ en un sentit: que en l’altre sentit de ‘reparar’ les relacions entre poder central i Catalunya, ja res tornarà a ser igual.
Si us heu parat a llegir les cites literàries de damunt, haureu vist que fins i tot hi ha escriptors castellans (Machado no era l’únic, ni molt menys) que descriuen el que veien de Castella; i que hi ha (sempre n’ha hagut) escriptors catalans que, com Maragall, apel·laven constantment a que no es trencara la ‘marespânia’... però sempre que aquesta reconeguera la diversitat de cultures nacionals que hi convivien (majoritàriament conquistades a la força, i obligades a la uniformització “igual en todo a las leyes de Castilla” i “por justo derecho de conquista que desos reynos han hecho mis armas”, etcètera). Ja posat, m’agradaria deixar parlar una altra veu: la de l’ontinyentí Vicent Lluís Montés qui, sent magistrat del Tribunal Supremo, escrivia (l’any 2007 –poc abans de la seua mort) un text titulat ‘Más allá de la batalla de Almansa’ on descrivia les atrocitats i la desgraciada aplicació del Decret de Nova Planta als territoris incorporats “al Reino de Castilla”, és a dir: la nostra confederació: Aragó, Catalunya, les Illes i, clar, el País Valencià: el primer a ‘rebre’ arran de la batalla d’Almansa de 1707, que a partir d’ahí ‘a tots alcança’...; Montés parla de la Guerra de Successió i de la fatal victòria dels franco-castellans, amb la conseqüència d’implantar el nefast “sistema de gobernación preconizado por los borbónicos y diseñado por Melchor de Macanaz”, amb totes les derivacions unitàries per assimilació i destrucció que vingueren després: Espanya era (i és) l’etern projecte de Castella, una ‘Espanya’ que, segons Montés, “hemos de concebir como plural y diversa, pero no como un barco a la deriva que hay que abandonar, ni, desde luego, como una entidad monolítica marcada por Castilla y por lo castellano. Lejos de los extremos (jacobinismo centralista a machamartillo; independentismo utópico), hemos de encontrar un medio sociopolítico, un marco económico, un espacio de convivencia en el que sea posible conservar y acrecentar nuestro patrimonio cultural, nuestras señas de identidad, nuestra lengua, en buenas relaciones con las demás nacionalidades y regiones, e incluso en conexión con las que componen nuestro espacio cultural común”.
Però, què fem, per exemple –majoritàriament– els valencians?, doncs fomentar la connexió –i la cohesió– del Sureste espaniol: i això des de fa...; només al llarg del franquisme, hi hagué llibres ‘oficials’ de geografia que ‘unificaven’ las regiones de les tres ‘provincies’ valencianes i Múrcia i Albacete: ‘la natural región del Sureste’ que, de vegades, arribava fins a Almeria. Una de les darreres ‘iniciatives’ de patronals valenciano-murcianas, en novembre del 2005, fou ‘fundar’ una regió econòmica conjunta, per a exigir millores al govern central; això és circumstancial, però constant al llarg de segles –i d’ahí ens han quedat coses com l’alicantonismo aferrissadament separat de València i de cara a Madrid (con Murcia, por supuesto) i alhora València competint també per ser ‘la playa y el puerto’ i de cara a Madrid i tota la ‘Comunitat’ de cul a Catalunya... I només ara –ara em pica, mare– comença a plantejar-se seriosament la connexió amb Catalunya (afegint Aragó, ei) o a través de Catalunya, com a camí natural a l’Europa de l’Arc Mediterrani, que –si mirem les comunicacions– entre Castelló i Tarragona estan estrangulades i quasi per fer –a nivell competitiu– i això sense comptar els greus ‘peatges’ de tota mena que afligeixen tot el Levante espaniol... però entre Múrcia i Andalusia, o entre València, Saragossa, Valladolid, Galícia... i Madrid: tot el que siga potenciar (més encara!) el sistema radial: via lliure i gratuïta! I Catalunya-València-les Illes, amb els majors dèficits econòmics i d’infraestructures, estirant del carro productiu, i quedant-se darrere en compensacions socioeconòmiques...
I què fa el nucli dur d’Espanya? (Castella en sentit ampliat): seguir amb el Decret de Nova Planta i procurar endurir-lo –a aquestes altures del segle xxi–, amb l’Aragó ja assimilat de fa temps, i amb València ‘a sus pieses, altessa’. I amb ‘el problema catalán’, la mateixa incomprensió que en temps de Maragall... I procurant fer-nos independentistes a bona part de la perifèria! Que no? Vejam les conseqüències de l’Estatut català, que no demanava la independència sinó més competències que, al cap i a la fi, acabarien ‘ofrenant noves glòries a Espânia’, com els valencians –però amb més consciència de ‘què volem ser?’–, i comparem-ho amb la victòria, no de la selecció espaniola de futbol, sinó de ‘la gloriosAspânia, que ha logrado lo más grande de nuestra historia’ etcètera. Sí, comparem-ho: el dissabte 10 de juliol, ix més d’un milió de persones als carrers de Barcelona (uns mitjans deien milió i mig i, en l’altre extrem, ‘unos cincuenta o sesenta mil’); bé, el tema –històricament remarcable, i molt– de la multitudinària, i molt cívica, manifestació catalana, apareixïa en la major part de diaris i radiotelenoticiaris –els d’àmbit ‘nacional’ castellà ampliat– com una espècie de noticieta perduda entre comentaris sobre alguna ‘prima donna’ o ‘vaques sagrades’ o, jo què sé, entre una gasetilla sobre Grin Pis (imitem Canal 9, no?) o un breu sobre que ‘el bbv negocia el paquete de Berlusconi en Telecinco’, coses així... i rematant alguns el poc trellat i la poca resposta d’una manifestació ‘que apenas congregó un 3% de la población’ i etcètera. L’endemà, dia gloriós per al fumbol espaniol –ja s’estava celebrant de feia dies els successius triomfs de l’equip (amb més de la meitat de jugadors del Barça)– i, després de la finaaal... ja saben vostés: ‘Oé-oé-oé, caampeoones, caampeoones!’ i taral·lejant l’himnespaniol i el ‘Bi-va Eespâniaaa!’. Festa nacional i desencaixonament de les portades de tots els periòdics, destacant ‘lo que ha logrado Espânia y su unidad en el destino mundial’ i les xifres: ‘más de dos millones abarrotan Madriz para aclamar a sus héroes’, ‘Todaspânia’stá’quí!’. A què fem?, pensem que no eren ‘ni un 3% de la población’...?, o mirem les vistes aèries i notem que si en Madriz hi havia 2 milions... a Barcelona, el dia abans, n’hi havia potser més?, i a més: molts dels assistents a la manifestació catalana repetien en la manifestació espanyola; i a més: les jugades victorioses i els gols de la selecció els feien jugadors criats a la masia del futbol català...; i pensàvem: l’afició’spaniola estarà contenta dels catalans... –que-quèe?: una gran ‘manada’ d’aficionats en la festa feta a Madriz, esperaven il·lusionats la connexió de tv3... i no era per a dir ‘vivacatalunia/vivaspânia!’, noo: en obrir-se la connexió la pantalla televisiva es va omplir d’un mar (banderes espanioles –amb bou o gallina– a banda) de bufandes i cartells on es ‘resava’ –i es corejava a tota veu– ‘¡Puta Catalunia, Bivaspânia!’ o ‘¡Esto es Espania, y al que no le guste que se vaya!’. El que anava dient-vos: ens volen fer independentistes! Jo això ho vaig viure en un dels escassos partits futbolers als que he assistit: fou en Águilas –Múrcia– i l’Ontinyent cf es jugava l’ascens a segona b; bé: l’Ontinyent va guanyar i va pujar, però, abans, ‘en un momento dado’ –que diria l’enyorat Eugenio– algú de l’escàs grup d’aficionats ontinyentins trau la bandera de la seua ciutat: la nostra: la mateixa senyera reial de les quatre barres, i... allà tens que els aguilenys-murcians comencen a cridar instantàniament: “¡no son espanioles!, ¡no son espanioles!, ¡fuera dEspania, fuera dEs...!”. Estan vostés?, que és que volen fer independentistes fins i tot als que no ho volen ser!
Espanya plural? L’Espanya més plural que conec no és precisament Castella; ho és, en tot cas, Catalunya, com a paradigma: les dades i la composició política i sociològica ho demostren. I amb la Catalunya que –el segle passat– celebrava el seu mil·lenari, ho commemoràvem els qui descendírem des del Pirineu mediterrani fins al sud valencià i fins mar enllà. I quan es complien mil anys documentats de la nostra senyera quatribarrada, la Castella ampliada commemorà els 200 anys de l’actual bandera espanyola, que fou l’oficial de la Marina des de 1785, per reial decret de Carlos III i que acabaria substituint, moltes dècades després, la que tenien com a pròpia les diverses dinasties borbòniques; eixa bandera ‘rojigualda’ ja s’havia adoptat abans prenent un fragment de la nostra senyera... i, evidentment, això vol dir moltes coses: que hi ha una nació mil·lenària que s’expandeix independent i paral·lela a Castella, i també que tenim coses en comú, a llevant i a ponent... i al nord i al sud. Però, com al·ludia Joan Fuster citant Joan Maragall: els catalans solen riure’s d’allò que no entenen... i no ens acaben d’entendre a nosaltres, ací al sud. Però saben almenys què volen ser. I nosaltres, sabem què volem ser...? O no ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada