Dimecres de cendra

per Dídac Botella

Em lleve d’hora per anar cap a l’escola: el curs començarà ben aviat i hem de tenir-ho tot a punt. Bec un got d’aigua ben fresc encara amb la son enganxada al cos i connecte el termòstat per fer una dutxa tèbia. Un cop m’estic despullant però, me n’adone que el barnús no és darrere la porta del bany. Malgrat l’estat endormiscat en el qual em trobe puc recuperar de la meua memòria –encara en guaret nocturn– un sil·logisme bàsic de posicions elementals: “Si el barnús no és darrere la porta del bany és, indiscutiblement, estès al balcó”, ha conclòs l’automatisme mnemòtic. El pis d’Albaida on visc llogat és de dimensions ben humils i set o vuit passes són suficients per creuar tota la casa i arribar al finestró corredís de la balconada. Faig la cortina a un costat i l’òbric. Efectivament: el barnús hi és estès. Fora, el sol acaba d’eixir però no llueix perquè hi ha una espècie de boirina matinal, agreujada per un tel de fum que, inicialment, atribuesc a una crema de rostolls i brossa d’algun camp proper. Però quan lleve les pinces per agafar el barnús, se’m gela la sang: el barnús és ple de cendra. Després, com si d’una carambola es tractés, comence a escoltar avions i un missatge de Marian –mestra de l’escola– em confirma la tragèdia: tres focs simultanis, provocats amb nocturnitat, envolten la Vall d’Albaida.

Deia el meu avi Xicu que res no hi havia més trist que un bosc cremat. Pense que és una afirmació fatalment certa. No hi ha cosa més devastadora que un incendi: devasta la natura i les ànimes d’aquells qui ens l’estimem. És ja fosca nit i des del mateix balcó on aquest matí m’he topat amb la desgràcia, puc veure la carena de la serra del Buixcarró macabrament il·luminada per les flames. Quina desgràcia. Quina desolació. És l’incendi de Simat que, a hores d’ara, encara crema incontroladament. A l’altre costat de la Vall, la serra d’Agullent agonitza en flames i molta gent d’Alfafara i Bocairent ha estat evacuada, tot fugint del foc. D’un foc provocat intencionadament i amb traïdoria. Com és possible? Com és possible! Què serà de nosaltres? Ho estan incendiant tot. Tot crema: la llengua, la cultura, els noms, la natura... I, ben aviat, només en quedaran les cendres d'un País que, mai més ben dit, s'esfuma vertiginosament en el seu devenir per la Història. Què serà de nosaltres?

No puc més. Cada paraula que escric m’encongeix una mica més: també el meu ànim ha quedat dessolat. No puc ni vull continuar escrivint. Per a què? Quin sentit tenen ara les paraules? És tard i també m’afecta un cansament purament físic. Fa ja una hora que som a dimecres. Dimecres de cendra.