(...)
“Les coses no duren gens
i res no és allò que sembla.
De la por diuen prudència
dels vells la tercera edat,
de l’asil la residència...
...el món està ben girat!
Hi ha molt a fer i poca feina:
tot ho manegen uns quants.
Es casen els capellans
pel civil i per l’esglèsia;
els veïns es desconeixen,
es divorcien els casats...
...i els divorciats reincideixen.
El món està ben girat!
El món està ben girat
i parlant la gent no s’entén.
Quan cal que plogui no plou
i quan plou ho fot tot enlaire!
En els paquets de tabac
hi posen que no fumem.
Ningú no sap el que compra,
ningú no diu el que ven!
El món està ben girat,
progressem cap a la tomba:
amb el que es gasten en bombes
podríem matar la fam!
Han arribat a la lluna,
però quasi no es fan rovellons.
Som en un món de botons
que no sabem com funcionen
–remuga l’àvia padrina
mentre li aboca un grapat
de blat de moro a les gallines
...que el món està ben girat!”
Joan Manuel Serrat
(Frag. de ‘El món està ben girat’)
eeeii...! hi ha algú...? –malentesos d’estiu (o no)–
david mira gramage
Açò està ple de malentesos, que són pitjor que els sobreentesos –però encara són pitjor els benentesos– i jo, que no em fie ni un pèl dels anomenats ‘post-moderns’, havia pensat –per a il·lustrar eixes situacions– en la intromissió d’alguna cita de Woody Allen (caga’t ja, Martorell...!, que solem –o solíem– dir per ací); així que, com sóc un ‘post-antic’ pillat en sandvitx entre els segles xx i xxi (o entre els psalms petinencials agnòstics aquells de ‘ele, tres equis, tres is’), opte per acollir-me a unes paraules de Serrat cantades –però ací escrites– per a intentar conciliar algunes reflexions de nit d’estiu (ja que no puc conciliar ni son ni somnis) en un garbuix sense cap ni peus –açò té més poc trellat que una garba d’alls...
Bo, arribe a casa més fet pols que l’algepsar de Jàfer i automàticament connecte la ‘tele’ per a intentar desconnectar de l’altre món que acabe de creuar; i només començar a baladrejar l’artefacte teleaddictiu, sent l’estridència del dring telefònic (o telefòbic) sonant amb insistència i traidorïa i nocturnitat: qui collons serà a’stes hores?, i en despenjar em trobe una autòmata-enquestadora que m’anredra amb això de què em sembla el ‘dret a decidir’, que sí o que no?, i jo que dic que sí i la veu inquisidora m’acaba’l rotllo a mode d’agraïment informant-me que una ‘inmensa mayoria despanioles está a favor dese derecho’, però em diu que, d’eixos, un 70% està en contra si el dret a decidir ‘lo ha de ejercer Catalunia’, segons matisa i remata (amb una al·lusió ‘de paso’ a l’etimologia de ‘ejercer’ i ‘ejército’) i em dóna per inclòs en eixe setanta-per-cent i ipso facto (això del facto em du a l’etimologia de ‘fuerzas fácticas’) em penja i xim-pum. Buf, com està el pati! Intente desorientar-me un poc amb el tele-text de la tv i m’assalten els grossos rètols que comencen amb ‘envía’ açò o allò: envia diners pel mòbil, a través del desig eròtic immediat (com p.ex: ‘¿te gustaría encontrar a la pareja de tu vida?, ¿y si te ahorro todos los pasos previos? –pos quina ‘ganga’: et cobraran més per descomptar-te els millors trossos!, seràn curts!) i da-li: oferta espatarrant: ‘envía-envía’... –i per què no envíem algú a fer la mà? Propaganda!, és millor el boca-a-boca, o no: millor el boca-orella –no heu tingut mai un ‘orgasme d’orelleta’?; faig zapping cap a les telenotícies i em diuen que s’han trobat no-sé-quants individus il·legals: però, com poden dir que un ésser humà és il·legal? Més: he sentit dir a molta gent, durant la jornada de portes obertes que he fet, que és veritat que passa i passarà açò i allò, perquè ho han vist a la ‘tele’ o a internet... i, perquè ho diuen ahí ha de ser cert?, o com deia Nietzsche: “perquè siga irrefutable ha de ser vertader?”... i és que ‘irrefutable’ i ‘infalible’ i ‘veritat-certesa’ són dogmes que unes o altres autoritats sentencien sense remei –sí, digueu-me, per exemple, quants concilis va necessitar l’església catòlica per a ‘acceptar’ que els indígenes americans tenien ànima? (Salta el iaio, que està fent crucigrames –a vore: ‘que enganya o diu mentires, que aparenta coses que no fa’... aavore quantes lletres té...; i la iaia –el pp?, Zapatero?, el psoe?, Rajoy...?, i el iaio: no, no, que noo!, i la iaia: el pepé?, el pepsoe...?, i el iaio: queeno!, té set lletres!, i la iaia: ah!, perdó...).
Buuf! Agarre el meu nebodet –que em diu ‘papi’ perquè no veu mai el seu pare legal– i anem al ‘súper’ a comprar: el nano em du del camal arrossegat a la secció de ‘papilles’ i les assenyala dient-me (ja ha aprés anglés): “papi, yes!”, i seguim pel ‘súper’ on tot diu que és ‘superguai’-‘súper-rebaixat’-‘súper-bo’... i superflu!, perquè nosaltres no arribem a ser ni supervivents a l’hora de la caixa, que som ‘sub’ i no ‘superman’ o ‘superwoman’, no rodem ‘pel·lis’, rodem pel món, només! Passa pel costat algú que està dient-se en veu alta “viu més el que piula que el que xiula” i jo pense en cam i Bancaja, també en CaixaOntinyent (l’única caixa valenciana [i ‘de les comarques’] per ara) i passem pel davant d’un ‘monitor televisiu’ i veiem al molt president ‘valenciano’ (i presumpte molt honorable) acompanyat d’un molt, poc o prou conseller (i presumpte honorable) i allà a la vora hi ha un grup de xiquets-grandets que estan embadalits mirant-los i un diu que: “veus? el famós tal és aquell que està a la dreta d’aquella que és la que li la bufa... ‘la que li la xupla?’, diu un altre, –noo!, la que li la bufa i no li la costipa al molt conseller...”; ah, i els envegen i els imiten i tot, parodiant que parlen a través de les famoses escoltes telefòniques: un fa de polític que està en el ‘cacau’ i l’altre d’un de ‘la trama’: –Cacau: amiguete, has vist el llibre que vaig presentar? –Tramós: sí, ja l’he comprat! –C: ah, has sigut tu? –T: claaro!, si és que ‘te vullc un ou, com a canal-nou!’ (i aixó amb totes les ‘o’ tancades), i has vist els regaleets...? –C: calla, calla!, ja li he dit a la meua senyora-esposa: cuidaet, que vas a esporrejar-te amb això! –T: supose que et referiràs al vibradorr-ttot-terreny! –C: ah-collons, tamé has sigut tu?, i així successivament; i amb malentesos captats en ‘escoltes’ de restaurant entre dos de l’altre partit, i un està que no s’aclareix amb el cap d’una súper-gamba, així que l’altre li diu: “vols que t’ajude a pelar-te-la?” i l’un: “ah!, sí, síi... més, més” –i els de la ‘poli’: ya’stá, loj hemo pillao!... Refotremeula! Pel contrari, hi ha casos de corrupció (a vore, un incís [o un circuml·loqui, si voleu], sobre el famós tema de la música barroca ...o renaixentista, ara no’stic segur, titulat ‘Guárdame las vacas’ [o més concretament “Cuatro variaciones sobre ‘Guárdame las vacas’”] i que, basant-se en eixe inefable títol, es pot comparar amb el cas de Fèlix Millet i això del Palau de la Música Catalana que, encomanant-li les molt institucions públiques –com si diguerem– ‘guarda’m eixes vaques’... però al llop! i, durant molts quinquennis de confiança en l’infrascrit –es diu així?– el llop i la seua colla s’encarregaren de munyir-les [o de més de quatre variacions de munyir-les] fins embutxacar-se privadament molts Milletons públics (o d’aportacions privades) de pessetes i euros, i ahí’stan tan feliços, o gairebé) i, en canvi, hi ha casos anecdòtics i innocentíssims de malentesos que, sense anar més lluny, podrien acabar en els jutjats sense motiu..., com m’ha passat a mi que, després de deixar el nano aparcat en un parc infantil, me n’entre a un bar, em mire el cambrer-barman, que és un xicot –jove però grandot– i, abans de demanar, pense que ‘li parlaré en valencià, que ja’stà bé de ‘no-l’entiendo’, però, això sí, el tractaré de vosté’... i en això que se m’avança i, des de darrere de tota la seua barra, em diu: ‘¿qué va a tomar?, ¿qué será?’ i jo que pense (‘què serà-serà...?, què tindrà?’) i li dic: ‘té te?’... i ja’stà, ja l’hem cagà...!, se’m posa tot ‘xulo’ i: ‘conque tete, eh?, abusando de la confianza de aquí un tío desente, ein?’, i jo: pe-però..., i ell: ah y ahora me dise ‘pepero’, diu mirant a dos parroquians que em peguen un repassó visual i que, després del ‘picaor’, entren a ‘banderillar’: –míralo, l’hijoputa, si tiene una pinta’maricón que te cagas!, ¡eso, si parece uno de l’orgullo gayumbo ese, y un pederasta de cohones!, i jo: ascolten, els demane que retiren això que m’acaben de dir... i, ells, que no em deixen ni parlar: eh, oiga!, que le vamo a demandá y a montá un cacho’pleito con juicio i tó!, por no respetar nuejtra libertá d’espresión!, i jo: si jo només vull un te... i, damunt, un altre parroquià que entra a ‘matar’, i pa més inri –aquest sí– en valencià: ‘què vols, tio?, vols xuplar un cap de gamba...?’ –la mare que els va...! El món està ben grillat!
Me’n torne a casa i em pose a llegir els diaris ‘passats’ que tinc, i del mundi-fúmbol eixe re-passat, llisc: ‘Manolo el del bombo es el marcapasos dEspania’ (per tots els déus de l’Olimp! –no, de l’Olímpic no, ni de l’Alcorcón!), i que si això és l’únic que ens manté vius en la crisi, perquè el zp, ja se sap... I aleshores i ara, gairebé, a la ‘tele’ insistint: ‘y coomo siempree... fútbol!’, que ja és una insistent redundància el como siempre ‘fúmbol pa moatros’ i, com sempre, profit pals atres...! I encara estan amb el dali-que-te-pego de ‘la gran selección dEspania’, ‘el gran capitán de Madriz’ i de ‘toos unidos por Espania en la cosa maj grande de la historia’, i l’Iniesta i el David Villa...; acabarem amb el malentés de que la selecció de futbol és ‘Espania’ i no un equip esportiu... i amb Villa potser amb el malentés eixe d’Ontinyent ‘la ciutat vila reial’, Albaida ‘el poble-ciutat que vol ser capital’, i ara el Villa del València i del Barça: ‘Villareal’. Coollons!, i pensar que mentre tot el veïnat arreava el sambombeig d’‘Es-pa-niá!, Es-pa-niá!, la veïna i jo cantussejàvem ‘À-fri-ca!, À-fri-ca!’...; en fi: malentesos. Ara que, pa malentesos, quan van fer l’acte aquell de la lliteradura eròtica: dos personatges comentant erotisme i gastronomia i explicant això de l’intercanvi de fluxos vocals i bucals: “aah, aquella boca...’stava més bona que el pernil...” i l’altre: “imagineu-vos assaborir un pernil amb baves alienes, aahh! (dedicat al Manel Joan i Arinyó), doncs “imagineu el pernil de gall dindi: no heu provat mai un pernil roig com un titot amb cebes de baveta?, uuhh!, exquisit!”. I un que no podia acabar-se el plat: “prou-proou!, em rendisc!”. Però els anys passen i, d’allò que en dèiem ‘fruits sex’ ara comencem a passar als fruits secs –i això quan no et diuen ‘fruits? ecs!’... Total, malentesos; però, en el sobreentés que no s’acabara d’entendre, provaríem de fer un incís [amb claudàtors] o millor, una digressió (amb parèntesi, que si la ferem bé, li la dedicaríem a l’enyorat mestre Vicent Lluís Montés, i intentaríem, o potser assajaríem, si pot ser –o si més no [oh sí, més, síi...]– a vore si arribàvem a un benentés i...
Ai, jo no, jo no sé vostés, però jo... jo no, però el meu cos ja és una mutació: no, mut no, però sord i pobre, i cegallós; i damunt... perdut, enmig de les cabòries de l’estiu ‘que tot lo món viu’. Eeeii!, hi ha algú...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada