(...)
L’estiu..., el mar, el sol
...i tu.
Comença el suar,
però anem al mar,
un damunt de l’altre
però sense estimar.
Trepitjada al peu,
colp de colze al pit,
quan baixes del ‘bus’
ja estàs mig pansit.
Però...
L’estiu..., el mar..., el sol
...i tu.
Vas a l’estació,
veus animació,
tanta, que en l’espera
perds fins la raó.
Si és dia de sort,
potser l’endevines;
si no tens el dia,
al mar tu no dines.
Fas un bany si pots,
si no pots et fots.
I cap a caseta
amb el tren de tots;
de tots pels qui el tren
és la salvació
de passar un dia
sense obligació.
I... L’estiu..., el mar..., el sol
...i tu
Arribes cansat,
no saps què ha passat;
beus un got de llet,
la llet s’ha tallat.
Has d’anar a dormir,
demà ve el patir.
I et faràs ben negre
de treball cantant:
(...)
Ni estiu..., ni mar..., ni sol
...i tururú!
Ovidi Montllor
(‘Sol d’estiu’)
–nota de pre-avís: quan a l’inici de la dècada dels 70 del segle passat s’ajuntava a la basca l’anomenada ‘cansión del verano’, l’Ovidi va voler fer –per contrarestar– una ‘anti-cançó d’estiu’; cosa semblant als anti-‘relats d’estiu’ que perpetre més avall... i als pocs que llegiu encara, encara us passa poc, per llegir-me...
–nota post i prèvia a la nota bene: per fi, un amable lector ell (amic meu, o conegut o saludat) fa una crítica –i en directe, personalment– als meus articles que apareixen en aquest blog i, en principi, em quede bloquejat: que per què –em diu, això sí, en forma de crítica ‘constructiva’– em dedique a escriure sobre temes tan ‘transcendentals’ i, a més, “amb eixa mania que tens” del llenguatge no sexista i tot això del respecte ‘passat de rosca’ –diu– amb les dones...
–i nota bene: voldria agrair la crítica i alhora demostrar que no tinc tantes ‘manies’ i que també puc escriure sobre coses mes ‘intranscendents’, perquè crec que tots els temes són importants i –sense ànim de bloguejar d’èxit comercial aquesta secció ‘literària’ de Crònica–, pense en William Burroughs i alhora amb fra Lluís Galiana, els quals admire des de diferents perspectives –extremes entre sí– i, com que no sóc –literàriament– ni l’un ni l’altre, se m’ocorre fer un híbrid narratiu curt que siga, no d’un ‘david mira gramatge’, sinó un ‘miratge’ entre ells dos:
l’estiu...
david mira gramage
Torneu de la platja ‘en família’, recremats i cabrejats pel trànsit omnívor, emprenyats com si foreu encarregats de secció d’una fabriqueta, rojos com uns titots i tu, amb la titola i l’ouera tot ben escaldat i ella, amb les mamelles i les aixelles coentes. Arribeu a casa, i la dona: una figa seca i un pepino pansit...!, no hi ha res més a la nevera! A què fem pa sopar...? I el xiquet dels collons, angelet, que diu que s’ha quedat a fer-li companyia a la iaia –i que deu ser qui millor s’ho ha muntat per tal de passar el reputejat dissabte d’estiu–, perquè, el tio bossa!, en realitat ha estat amb la casa plena amb els de la seua colla: tots fent-se una fumata general de ‘petardos’ de maria (amb les ganes de menjar –i de beure birres!– que diuen que dóna això: així s’ha quedat la puta nevera...) i que vos ‘saluda’, el molt bandarra, espolsant-se els darrers nuvolets de fum que riu-rauegen en l’aire, mentre vos diu més o menys això d’eeiii!, sabeu-uh que qquque l’auela ha so-sopat amb moatrosss...?, i iihhh-es-tava més marxos-ah que que l’ost...! (se’n va a bossar un moment, i torna): mos n’ha cantat una que... i, i ha-ah ha ballat un ‘fandango rodat’ i tot...!, ieh!, sabbieu que fu-ffuff... (li entra la risa tonta) quque ffumavah...?, ah, i se-sen’ha anat a la caseta, amb la vostra cosina, que diu que si, que, sin-no se l’emporta, demà ’starà baldà...! Pense en la iaia i la cosina, quina parella!, i el xiquet dels pebrots..., el tio bossa!, i tant, que bossa...
Se’n pugem a la caseta, a vore si acabem de passar el refotut diumenge... Almenys allí, entre bancal i bancal i tàpia i reixa, respires l’aire lliure. La meua cosina està preparant el vermudet a la cuina. Hui està especialment eròtica –crec jo– amb eixa brusa fina i subtil que du i que li posa els mugrons com a cigrons suïcides, damunt d’eixes dues llomes suaus i perfectes... Porta’m un allet –m’ha dit girant-se amb ulls de gasela en cel– i jo, que quasi pegue un bot en escoltar-la, mirant-la –i sentint-la– com estava; però, he sentit bé?, li pregunte: que-què vols?, una llet...? –li he dit tremolós com un full foll– i ella, que em diu que sí, amb els ulls i amb el cap i amb el coll i amb el cos (i té la boca plena de melmelada de bresquilla!, que li comença a regallar pels llavis color cirera) i jo, pe-però... una llet?, i ella, que-sí-home, que sí! –ho ha dit!– i jo, puc triar? i ella, pos clar que sí, xiqui!... i jo que pense: llet de vaca-llet de cabra-llet de burra?... però, si puc triar..., au!, m’alce –i se m’alça a espentes, pantaló endins– i m’encare a ella, preciosa, matadora, que em somriu breument, i jo... que em despasse la bragueta amb l’esquerra, i amb la dreta li tire mà a l’anca –quin cul...!– i després em trac el pardal a dues mans (si m’ha dit que puc triar la llet...) i iii... em dispose a aahhh!, ja no em somriu, i m’ha fotut una arrapà al xeu i m’ha escopit un glop de melmelada a la cara seguida d’una bofetada i d’una patada al cul –ai, confitura amarga!, i quin colp!– i seguit d’un que tu què t’has cregut...? i jo-jo... jo, com m’havies dit que podia triar la llet que ta-t’havia de do-donar –assenyalant-me la bragueta i l’acusador bulto minvant–... i ella: que-quèee?, t’havia dit que em portares un allet, un all...! –ai!, ai de mi!– i ella, repetint-me agrament amb els seus llavis dolços: un all, un allet, un/allet...!, i au, so verdolaga!, madalena-que-t’aquete!, i jo, mecagu’en-la-figa’un-bou...!, com sou les dones!, sou la llet...!!!
Me’n vaig a visitar un nebot que tinc adoptat i que està ingressat a l’hospital per una operació de fimosi de res (però és que hi va haver complicacions postoperatòries i infecció i els punts dessolsits –el xiquet, que no s’està quetet...) i me’l trobe fumant-se un peta d’orenga i pebre (una reminiscència de la cultura botifarrera d’Ontinyent i rodalies) i amb un pet com un caïrer, i amb una tos que es toca el bombo... Collons! Un ‘petardo’ d’orenga i pebre! –o això diu ell–. Clar, pense jo (mentre em faig un cafenet, prou brut, que em du un infermer), que a mi em sembla que estava tirant fum de maria... Però lo bo és que, damunt (o davall), s’havia fotut “un culet” –diu– de whisky que tenia guardat a sota del mostrador la infermera de guàrdia –culona ella, per cert– i, com li va semblar poca cosa, li va afegir el contingut d’una botelleta de mig litre, d’eixes de plàstic, on havia llegit –diu– ‘alcohol’... però de noranta-cinc!, i jo: però xiquet...!, i ell: però tio!, i jo: ja no sóc tio teu!, i ell: pe-però ttio... c-clar que-quee no, si tu e-eres el-l m-meu on-cle!, i jo: però, què dius?, i ell: p-però ququèe fass?, que ett vveig bo-borròss!, i jo, (mentre m’alce trontollant de la cadira i em pose a cridar-li a la paret): pe-peròooh...!, que-mmpassa?, i ell: pe-però tio, pe-per`-ooh!, i jo: ja’s’tà bé de dir-me pepero, uei!, però... pe-però –coollons!, per-o-per o-on anàvem?– què estava dient i què estic escrivint jo?; i ell (em pense que era ell): p-peròottiiooh!, que-eh-fas-que shshh... (inintel·ligible)-sss...; i jo: pe-però-què-que qui-qquii... m’ha po-posat al-k co-cohol dde noo-ranta-cincc ennl ccafféeh? i de sobte, se m’aclareixen les idees, i (seguisc dient-li a la paret): però què dic?, bé: m’alegre de fer-me eixa pregunta... passem a la següent...; i ell (m’imagine que era ell, però estava ja ben torrat): buuf!, ja’s’tà mon tio filosofant...; i jo: bé, la pregunta del milió?, o el milió de preguntes?, ah!, pot ser, o potser (nota bene: ‘pot ser’ és que pot ser, o no, i ‘potser’ és com allò de ‘quizás-quizás-quisass’...!), i és que... qui-sap, quii-sap, qui-sapp...?, eeei!, no passa res, noo-passa-rees! (la trinca), jo no et conec a tu de res!, no passa res-noo-passaa... res! (mentrestant, s’ha fet una roglaeta de ‘bedels’ i d’infermeres que van fent ritme de palmes i cors d’eixos de ‘bee-be... in-iin-hop!’); i el meu nebot que es desperta amb cara de ben aclarit, i diu: buuff!, encara’stà mon tio filosofant...; i jo (mirant-me l’audiència amb suficiència): quee re-mal follats que’stem tots! –excepte els qui opinen el contrari, és claar!– i no sabeu aquell que diu...?; i el meu refotut nebot: eei!, tio... bé, adéu-i-gràcies-per-la-visita... ah, i endus-te açò, que és una efusió d’eixes de marialleuïsa que m’ha donat la meua infermera favorita... i, iii... açò pa dormir, t’ho prens abans i... guai...!
Uuf!, quin nebot més re-soca que m’he adoptat! Bo, ’nemo’n a gitar-se (a gitar-me jo, clar) ...i pa dormir, em faig una bona tassa d’herba lluïsa en infusió, de la provisió que tinc ací –veus?– i... (mentre beu, el protagonista d’ell mateix va esgolant-se cap a l’aigüera de la cuina, entre un vapor blavís, alhora que canta “aamapooola, oh-lindísssimaamapooolaa...”) i, iii, iiihhh!, qui collons m’ha posat rosella en la marialleuisa...? (nota bene: rosella, nom científic papaver rhoeas, vulgarment ‘cascall’).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada