LLETRES Đ(INTER)CANVI

“A menys dogmes, menys disputes; a menys disputes, menys desgràcies. Si açò no és veritat, estic equivocat”.

Voltaire (‘Tractat sobre la tolerància’)

___________________

“La bona fe, la bona fe... Els fanàtics, veus?, tots són gent de bona fe”.

“Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les –i només perquè hi estàn”.

“Totes les lleis, a més, tenen un mateix objectiu: protegir la compra-venda –i això ho explica tot”.

Joan Fuster (‘Judicis finals’)

“La llibertat és un hàbit. I no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”.

“En última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem”.

“Un fracàs no s’improvisa”.

“Hi ha governants per als quals governar és només una operació de revenja”.

“Vés a saber per què, però els pobres acostumen a votar les candidatures de dreta. I els rics també, és clar”.

“Diuen que les tiranies acaben sempre malament. Potser sí. Però que les quiten lo bailao!”.

“Criden per veure si ens faran callar”.

Joan Fuster (‘Proposicions deshonestes’)

     aforismes i ‘desaforismes’ (improvisats –o no)

        david mira gramage

        Bé, seguint amb eixes lletres ‘híbrides’ de l’anterior remesa, però ara tocats de l’esperit de tolerància de Voltaire (només serem intolerants amb els qui han sigut prèviament intolerants) i de la inspiració amablement escèptica de l’aforat Joan Fuster... doncs, això, seguirem la vida d’aquest article fins a la mort: Què és la vida, sinó un visat per a la mort? (allò que puga semblar ‘aforisme’ –afònic– i no duga cometes i cursiva, és meu, coma, que cursi)... M’han felicitat: permeteu-me que dubte. I si algú m’elogia, sempre sent una gran sorpresa... i una inquietud afegida. Ah i ja deia Fuster “No pregunteu, perquè us contestaran, i no se sap mai què”. Més val acontentar la ‘clientela’ (Client content, bon contribuent). Però açò és una ‘fotesga’ que diem per ací... osinós, mireu les ‘grans caixes valencianes’ engolides pel poder que ve de ponent (una vegada més); sí, sí: la por era a que se’ns ‘menjaren’ els catalans, però la realitat és la d’ofrenar ‘nuevas glòrias’ a Madrid-Espania. Si és que llegim ‘open’ i la primera reacció és tancar (o al revés). I deia J.F. “Qui paga mana? La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana cobra. Manar és cobrar –entre altres coses”. I és que confonem moltes coses. Igual com confoníem ‘coalició’ per ‘tripartit’, hi ha qui encara confon ‘empresari’ per ‘home de negocis’. Jo cada vegada confonc més ‘negocis’ amb ‘corrupció’; corrupció il·legal? –direu, redundantment–, oh, no!, que la corrupció legal és molt millor: les immenses sumes de diners –públics, eh, i per a beneficis privats o clientelars– en pagaments, contractes, sobrecost, demores... i ‘incentius’ diversos, i els grans luxes oficials, i els ‘eventos’ macrofacials, i els ‘extres’ –i els figurants– en quantitat astronòmica, i els ‘càrrecs de confiança’ i els imputats ‘con fianza’ i els ‘mamporreros’ i els mitjans (o mitjos) d’informació i propaganda. “Són uns hienes, els malparits”, deia algú per ací (nota: una hiena és una hiena, encara que no ho aparente i ho intente dissimular amb lamentables tonades tronades estil “ay laa luna yieena...”). I és –parodiant un joc nostrat– ‘que’l gürtel’stá entaranyinat (o era entallarinat?) qui’l desintanyallarinará? el desentaranyinador que’l desantallarine... bon destrellatador será’. Això sí: sabem que han intervingut psicòlegs que estudien el cas del molt president ‘optimitzat’ de la sucursal valenciana de ‘gürtel’ i han diagnosticat –entre altres curioses afeccions– que pateix wishful thinking (‘pensament il·lusori’) i que “ha construït una realitat allunyada de l’objectivitat”; i encara que això s’haja fet públic (com tantes ‘coses delicades’ del cas), els ‘companys’ del sr. Camps diuen a tots els qui no pensen com ells injúries i dicteris variats que ens recorden allò de ‘parlar bé no costa una puta merda’... En fi, no tindran ells clar –però està sempre clara– la mare que ho ha parit, tot i que no està mai clar el pare que ho ha engendrat. I total, que el que nosaltres no sabem és si perdran el judici, però han perdut el juí (o era al revés?)... i de pre-judicis se n’han fet molts, però els perjudicis pals de sempre...

        Quan diem d’algú que ‘ha comés un error infantil’, sempre sol tractar-se d’un adult. I, com Fuster dixit: “El vostre adversari polític us acusarà de no fer el que hauríeu de fer, i de fer-ho, si ho feu. Això forma part del joc”. Tragues les que tragues, tres. En fi: fer ‘coses importants’ i inaugurar i fer feliços els votants en l’habitual campanya d’un any del ‘hem-fet, fem i-farem’... i de la palla, fem! Compareix el conseller d’obres púbiques (perdó: pú-bli-ques –això sí: adjudicades a amistats privades), el cas és que el molt conseller Optalidó, tot emmidonat –dóna igual que haja optat a la mateixa conselleria amb el partit-govern d’abans com amb el d’ara– declara inaugurada aquesta gran-enormeravellosa-i-decisiva infraestructura –quins temps, abans, quan acudia tot desemmidonat a inaugurar la ronda de circumval·lació i soltava: “eest-ta ronda la ppague jo!” i venia de fer-se unes quantes rondes de whisky… ah, quins temps. Després venia la periodista per lo de l’entrevista: ­­­­­­­­­—Senyor!, una pregunta…, i el sr. dignatari (és un dir), —Oiga, llámeme Excelencia, i sin ‘ele’ geminada, i ella: —Bbé, escolte, excel·lència… i ell (concessió al ‘valenciano’), —L’escolte, i ella: —No, a mi no em cal escorta, només amb la requitalla que du vosté…, i ell —¡Manda huevos! No seràs la famosa ‘mosca cojonera’…? i ella, —No, sóc la gota malaia, i ell —Pero, ¿qué conio quieres…?, largo de aquí!; además, me has hablado en dialecto y con ‘ele’ geminada!, i ella —Ele la grassia…!, i ell —Escoltas!, ‘escoltenla!’ (l’agafen un de la cua del cabell, dos de les cames, i un altre li tira mà… Que els temps no són allò que eren? Diu Fuster que “El vinagre encara és vi”. Clar. I jo dic: La farina encara és blat. I el pa encara és farina. Però quasi sempre oblidem que la farina també és pedra i aigua, i el molí i el moliner… Clar que, ara, la farina i el pa ja no solen ser tot això.

        “Durant més d’un mil·lenari, la cultura occidental ha estat elaborada per frares i per alumnes de frares. No podem desempallegar-nos-en de la nit al matí”. D’acord. Però els temps fluctuen i, p. ex., ara ja no és tan unànim el que es deia en entrar a les nostres cases: ‘Avemariapuríssima!’ i resposta: ‘Sinpecadoconcebidaaa!’; fa temps que sentim una altra versió: ‘Aemariapuríssima!’, i… ‘L’escapulari m’ha eixit!’. ‘Déu n’hi do!’, dirien els catalans, amb tota bona fe; i els valencians li contesten ‘ni 10 ni 2, que mos ho volen furtar tot…!’. Aleshores? Gairebé. Xe, parlant de Rus, l’alcalde-president-diputacional, anem a rematar-ho… Perquè a mi m’agraden molt les fonts, com Fontdemora i, ah meravella!, els idiomes: a + del nuestro i el ‘nostrat’, nous ids: anglès + xinés + rus… (nova proposta del ‘tocayo’), i xe, quina llàstima que no se m’acudisca com era el ‘xiste’ aquell de ‘mon pare és russo, ma mare és russa… i jo russet!’. Uei! M’he adormit, i estava somniant… i coi!, m’he despertat escoltant la veu del sargentosemana (no el d’ací de casa, sinó el de la ‘mili’), que cridava: Diana!, dianaa! Arriba esos culoss!’. Buf, canviem de tema: per exemple, me’n recorde… (a no me’n recorde!, coollons!, l’alkaseltzmer eixe, o com es diga…). Ah, però ara me’n recorde de ‘la cotxera de Morales’ i l’home aquell, que feia pujar als xòufers als autobusos i tot seguit sense traure’s el cigarret vacil·lant enganxat als llavis, impostava un poc la veu i exclamava, alçant el volum canor: ‘Aatensión, ateensión!, los coches d’Aixàtiva i Balensia van a mover! Loos coches van a moover!’. Ai, temps de no saber parlar bé la llengua del poble, i intentar parlar com els qui ens havien vençut… i no ser ni una cosa ni l’altra. Només vençuts. Digues, Joan: “La dictadura intoxica”. I això des d’Almansa. Però els maulets encara vam dir: ‘Ací estem!’ i encenguérem alimares pels cims que envolten la Vall Blanca… i els botiflers, amatents sempre a recordar-nos la derrota, i a desinformar-nos a través del seu obscur ‘periódico’, van botar també foc a tot el seu autoodi, burlant-se i escarnint-nos…; ni recordaven que els mateixos botiflers (però valencians-encara-almenys) van clamar pel maltracte dels invasors i les pèrdues forals: ‘esto es un desafuero!’ –cridaven, desaforats. Sempre vençuts. I de vegades per nosaltres mateix. Quan pense en tot l’asfalt que hi ha al damunt de l’horta de la nostra infantesa! M’agraden molt els camps (tot siga dit sense ànim de lucre ni d’encàrrecs de sastreria), però els camps ben llaurats i plens de fruiters, cereals, vinyes, hortalisses, oliveres… i ben plens de gent que poguera viure honestament del seu treball i no per ser usats en l’especulació! Recorda’m-ho tu, amor, oh bell cel femení, oh bell tatuatge a foc! Hem perdut el jardí de l’edèn compartit. Venuts, comprats, vençuts! “Els vençuts passen ràpidament de moda”. Escoltes la cançó d’aquell qui té la força?: ‘Ja m’he begut / mil litres d’aigua seca, / ja m’he fotut / la sang dels meus companys, / ja tinc el dret / a fer la ‘guerra santa’, / ja em sé comprés / per fer tot aquest mal…’. “Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… ¿És que no són capaços de guanyar-se la vida d’altra manera?”. Avui demà o despús-demà és l’aniversari etern –fa anys o segles– de qualsevol guerra, matança, invasió, expulsió, violència massiva, neteja ètnica o repressió militar o persecució cultural o permuta (espoli a canvi) de… La història de la Humanitat és sempre una infamant successió d’aquestes variants, breument interrompudes (o no) per curtes treves, que tampoc són això, atenent que ara i sempre hi ha qualquna guerra a qualque part del món. I negoci. Perquè la mort (potser exceptuant els afectats més directes) sempre és un gran negoci. La majoria de victòries que conec són amargues, perquè solen ser les nostres derrotes. I si dins del ‘nosaltres’ hem d’incloure els ideals i les causes compartides amb els oprimits de la història, amb els sempre vençuts, totes les victòries són amargues. Help! Cal parar la Màquina de la Guerra!

        I prou, parem, ja està bé, ja n’hi ha prou…! (El ‘ratolí’ dels collons!, que no vol desconnectar… Se li haurà encomanat alguna malaltia meua? Que res… xe, vaa! –com pot fer-li un ratolí això a un gat?) Veges si el Fuster… “En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina”.

---