“El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint,
el seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit,
al nord fum, vers al sud cendres.
Així jo no vull morir,
lluny dels prats i les arbredes.
La Coloma que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.
El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes,
lluny de tot i entre carenes,
lluny, lluny...”
Montserrat Roig
(‘Morí a Ravensbruck’
“Nosaltres les dones
som molt a prop de la terra.
Demanem als ocells
què esperen de la primavera.
Acollim al pit despullat
dins dels nostres braços.
Cerquem a la posta de sol
senyals i consells...”
Edith Södergran
...i les vençudes: mort sobre vida
david mira gramage
A l’any 55, quan jo vaig nàixer, encara quedaven vint anys de franquisme... i molts de postfranquisme. De fet, l’anomenada ‘transició’ només va ser això: un trànsit del franquisme al postfranquisme –i encara gràcies: els seus hereus, i els que encara fan apologia del franquisme, han anat allargant i mantenint viu eixe esperit feixista...
I abans d’això i des d’abans de la guerra i des d’abans del despertar republicà i des de sempre: les dones. Les dones estaven ahí sempre, com a font de vida i com a recolzament –silenciós primer i ben actiu després– de qualsevol avanç que s’insinuara en la trista i pobra història de les primeres conquestes socials. De fet, les dones eren la base eterna de l’activisme...; però d’un activisme prohibit per a elles, i perseguit per la societat patriarcal dominant i fins i tot per la majoria de les pròpies dones, històricament apartades de l’educació i de la cultura reservada a l’elit benestant d’ells, i les dones sempre arraconades i deixades en mans de l’església o a la cura domèstica de la família, amb el lloc marcat per una moral medieval i un sistema de vida feudal... però utilitzades com a recurs productiu barat, com a esclaves del camp o la fàbrica... fins a l’hora de ser mares, això sí. Però anaren emergint i lluitant –primer en solitari, després quasi sense ajuda ni solidaritat– i, a la contra del que altres havien marcat per a elles, anaren obrint camí i foren capdavanteres moltes voltes en estendre l’educació i, per tant, la consciència de la injustícia que vivia el poble humiliat i elles amb ell. Fins arribar ja a caminar dones i hòmens junts, per a conquerir els seus drets i esdevindre la força de l’activisme polític i social que dugué la Primera República, que fou desfeta i tornada a rellevar per la vella Monarquia. I altra volta, ara ja amb l’enorme majoria en marxa, la nova lluita per la democràcia i... la Segona República, que començava definitivament a obrir un nou món per a la vella terra ibèrica. Però per pocs anys, amb l’avortament brutal de la legalitat republicana, en 1936, per mitjà de l’exèrcit i els feixistes armats... i finalment conduïts per un general –republicà– que amb el triomf de la força esdevingué el generalísimo Franco i el ‘monarca’ absolut –com pertoca a un dictador– que ens dugué història enrere, ‘regnant’ fins l’any 75, i perdurant a través de la mutació que ens ha dut on ara som.
Sí, és cert que dins d’eixe llegat franquista (transmés pel caudillo amb total confiança a la Corona, com a ‘successora’ del seu règim) hem viscut, primer, la pre-democràcia-transicional i gradual (a poc a poc) i, després, més ‘transició’ constitucional (amb el “todo atado y bien atado” dissimulat però viu) i transitant-transitant anaren alçant escenaris que semblaren una democràcia –hereua de la franquista ‘democràcia orgànica’–, amb partits legalitzats i tolerats, sindicats que anaven substituint a fases l’antic sindicat vertical, eleccions amb participació general i... en fi, allò mig-mig de què tot migcanvie sense que canvie massa: només per adaptar-se a l’espai europeu i recuperar el temps perdut i, a poc a poc i sense passar-se’n, seguir suportant quasi intacte l’aparell franquista dins de la democràcia sui generis que anàvem alçant sense fer massa ‘pols ni remolí’, que diuen per ací. Sí: una democràcia vigilada, primer pels militars i ‘las fuerzas del orden público’ i després –i encara– per l’aparell judicial, informatiu i les ‘forces fàctiques’ mig dissimulades però actives a través dels mateixos partits derivats del partit únic franquista i els seus grups ‘incontrolats’. I adaptant-se, però sempre fomentant la sensació del perill d’un ‘extremisme’ que done excusa per a intervindre constantment. I fins avui, amb una ja descarada ‘intentona’ institucional-judicial (les ‘intentones’ colpistes ja es provaren abans)... Bé, és cert que el món no tornarà a ser el mateix sense comptar amb les dones, que actualment estan (i estaran) a tots els àmbits de la societat, però –i això tenint dones en política que semblen d’un involucionisme innat– la història podria tornar a recular (guardant les formes, si més no). Ara mateix, entre un govern o altre dels quasi partits-únics, ens tenen en un xantantge constant que pot acabar de desmobilitzar –i desmoralitzar– la poca gent que encara creu en una política clarament democràtica. I quan la cosa siga insostenible, ja seran ells –com sempre– els qui vindran a ‘salvar-nos’.
I recordem: la derrota –amb una il·legal presa del poder, i per la força de les armes– de la República democràtica, fou derrota doble per a les dones; altra volta apartades de la vida política i social i sols usades com a model tipus ‘sección femenina’ de com havien de tornar a ser les coses. Vençudes i desarmades junt amb la dissolta legalitat republicana, moltes dones seguiren sent en la clandestinitat part activa en la lluita contra la dictadura: des d’organitzacions polítiques i socials o fins i tot des del ‘maquis’ i l’assistència en la ‘reraguarda’ als guerrillers i als contactes interns o exiliats. I alhora, les dones dels vençuts, foren reprimides, humiliades, perseguides i assenyalades per a sempre; una mort en vida, esperant o recordant els seus morts, presoners, exiliats o ‘desapareguts’. Moltes foren executades, torturades, tancades, moltes deixades morir, en l’Espanya de Franco. I en l’exili, moltes d’elles anaren ajudant i malvivint, lluitant i morint, també en la resistència i la guerra contra els nazis. Fetes presoneres en la invasió de França, bastants foren deportades, condemnades a treballs forçats o internades per a la seua eliminació en diversos camps de la gran màquina nazi de ‘neteja’ i ‘solució final’. Moltes van morir en diversos camps, i les presoneres republicanes sobretot en el de Ravensbruck. Poques sobrevisqueren. Molt poques tornaren. Algunes es quedaren en un exili fet dispersió, recomençament, o més mort sobre vida... Però sabem, creiem –ho volem creure– que això no pot tornar a passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada