Eixida per la dreta

per Pau Caparrós

     Els discursos de la política estan girant a la dreta. També la societat, si és que alguna vegada havia deixat de fer-ho. El context actual de crisi econòmica els està venint de perles als polítics que elaboren incendiaris discursos contra el govern “socialista” i els sindicats. En enquestes, tertúlies i debats públics en general, està consolidant-se una opinió contrària a la celebració de la vaga general.

     Una idea a la que contribueixen des de la política discursos com el del Partit Popular, un fet tradicional, i un altre de més molest, el de Duran Lleida des de les files de Convergència i Unió. No es cansa de dir el polític convergent que la culpa de la crisis és de la ineficàcia de Zapatero, de mesures preses mal i amb retard. Sabem, òbviament, que s’aproximen les eleccions catalanes i tota munició contra el PSC de Montilla (i per extensió contra Zapatero) serà poca per als convergents. Fins a cert punt s’entén. Però del que pot ser no se n’adona CIU és que amb aquest discurs està contribuint a fer créixer la idea, dins i fora de la Catalunya estricta, que és en les polítiques de la dreta i de l’economia liberal per on està l’eixida de la crisi. I el que és més greu, que en aquestes condicions també creixerà una opinió pública favorable al control social i a les mesures repressives per resoldre els problemes. I tot això, quan els economistes (almenys els que ho siguen de veritat) saben que estem davant d’una crisi que es juga en el camp de la macroeconomia, que ni Zapatero ni Rajoy ni el mateix Sant Vicent Ferrer poden fer res de res per escapar dels dictats del organismes internacionals (FMI, Banc Mundial, Brussel·les, etc...). De la crisi no hi ha escapada, almenys en el context d’una economia de mercat com la que vivim. És per aquesta raó que la demagògia en els discursos polítics em sembla en aquest moment més sagnant, si cap. 

 

     És possible que a l’esquerra d’aquest país li manquen intel·lectuals, o que els que ha tingut al llarg de la història no hagen estat a l’altura d’un Gramsci, un Troski, un Marx o tants altres. Tot i que també és cert que als nostres els varen apartar de la vida pública, bé per eliminació física o simbòlica. Les alternatives estan, però sembla no haver ningú que les abandere. Ni per altra part els que ho intenten semblen tenir massa èxit entre l’opinió pública. Males notícies per a l’economia, per al país i per a la justícia social. Molt bones per a Camps i companyia.