Revista Digital de la VALL D'ALBAIDA
cronicaredaccio@gmail.com

dilluns, 7 de juny del 2010

LLETRES Đ(INTER)CANVI

              (...)

       “Por la manchega llanura
       se vuelve a ver la figura
       de Don Quijote pasar.
       Va cargado de amargura,
       va vencido el caballero
       de retorno a su lugar.

       ¡Cuántas veces, Don Quijote,
       por esa misma llanura
       en horas de desaliento
       así te miro pasar!
       ¡Y cuántas veces te grito:
       hazme un sitio en tu montura
       y llévame a tu lugar;
       hazme un sitio en tu montura,
       caballero derrotado,
       que yo también voy cargado
       de amargura
       y no puedo batallar!
       Ponme a la grupa contigo,
       caballero del honor,
       ponme a la grupa contigo
       y llévame a ser contigo,
       contigo,
       pastor”...
       León Felipe
              (‘Vencidos’)

       “Yo que creí que la luz era mía
       precipitado en la sombra me veo.
       Ascua solar, sideral alegría
       ígnea de espuma, de luz, de deseo.

              (...)

       Soy una abierta ventana que escucha
       por donde va tenebrosa la vida.
       Pero hay un rayo de sol en la lucha
       que siempre deja la sombra vencida”.

              Miguel Hernández
              (‘Eterna sombra’)


els vençuts: derrota sobre derrota...

david mira gramage

     No conec cap guerra en la qual tots els bàndols participants no foren vençuts. Sé que sempre hi ha un bàndol que es proclama ‘guanyador’; fins i tot, a moltes guerres de gran abast sol haver uns quants bàndols, països o exèrcits que es concedeixen eixe dubtós títol de ‘vencedors’. Però, sobretot, sé que qualsevol guerra és la major ofensa que es pot infligir la Humanitat a ella mateixa. En qualsevol guerra, totes les persones que es veuen directament o indirectament afectades, pateixen sempre la derrota que els toca patir, dins de la vastitud de la barbàrie, la intolerància, la set de sang i vides segades o ja per sempre desgraciades, per la mort i les ferides que tots compartim, pel dolor moral infinit que totes les persones patim, des de les que han participat en primera línia –militar o civil– fins a les que hem heretat eixa derrota sobre derrota que tota guerra obri. I per tancar les ferides i el dolor que hem heretat –i que no volem tornar a patir– no hi ha més remei que saber, recordar, aprendre, comprendre’ns, i anar tancant ferides de la història... cosa que sembla que mai acabem d’aconseguir, perquè la pròpia Història de la Humanitat és una successió de guerres que mai no han solucionat per elles mateixes els conflictes o les diferències que ens porta la convivència necessària en el món que compartim.

     I encara hi ha qui ens vol mantindre en la ignorància d’eixa història! Encara hi ha les forces de l’eterna ombra que no volen que tinguem memòria! Memòria absolutament necessària, no per a oblidar després –quina contradicció!– sinó per a aprendre que hi ha altres maneres de superar aquesta ofensa perenne que, si no es cura, es perllonga sempre en l’altra gran ofensa de la postguerra plena de rancors i desitjos de venjança, i –ai!– plena de repressió, de mort i castic als vençuts i humiliació per a les seues famílies marcades, per als innocents hereus de la derrota sobre derrota que patim; i tot això suportat durant anys i anys que els ‘vencedors’ havien dit que havien de ser anys de concòrdia i perdó, de reconciliació i pau... però no la pau dels cementeris, no la pau i els privilegis d’una vida còmoda per als del bàndol ‘guanyador’ i, pel contrari, la por –feta passar obligatòriament per ‘pau’– i la vida plena de represàlies i humiliació per als sempre assenyalats com a ‘vençuts’ que van poder sobreviure a la guerra però que morien en vida en la postguerra: una mort de cos i d’ànima, perquè, en el cas de la postguerra també incivil que seguí a la incivil i inútil guerra dels horribles anys 1936 a 1939, el caudillo i generalísimo –no sols dels exèrcits sinó de tota la població–, aquell dictador anomenat Francisco Franco (‘por la gracia de Dios’) va dir i va deixar ben clar que “no hay redención sin sangre”, i ho va aplicar a consciència i per obra i omissió: per obra de repressió directa, i per omissió d’ajuda als vencuts; i tot amb la benedicció de la Santa Madre Iglesia, agraïda per la ‘cruzada nacional-católica’, i amb la complaença dels vencedors i els seus allegats, fent usdefruit de la ‘seua’ Espanya i ben aposentats durant anys i generacions. I Franco ‘bajo palio’ com si fóra l’hòstia consagrada, fins a la seua mort de vell; i els seus seguidors, majoritàriament transplantats durant la dubtosa ‘transició’ com a ‘demócratas de toda la vida’, per tal de seguir amb l’usdefruit de l’herència i del botí. I els vençuts, complint encara la pena perpètua d’heretar el paper d’eterns enemics i ‘traïdors a la pàtria’ i patint –encara– derrota sobre derrota, quan en realitat foren els implantadors d’una democràcia, fràgil però legal, amb la constitució d’una República i d’unes lleis democràticament decidides pel poble... i fidels defensors d’eixa democràcia davant del colp d’estat militar que ho va malmetre tot abans de poder enfortir un estat nou. I com no hem de reclamar memòria contra tantes impunitats criminals...?

     Si almenys s’hagueren pogut refer! Però no, els qui no van patir ací eixa dura postguerra i dictadura, prengueren el camí de l’exili i la majoria anaren a parar a camps de concentració infrahumans en la ‘republicana i democràtica’ França; després, la majoria d’eixa gent, enllaçà la guerra recent perduda contra el feixisme amb la guerra recent començada pel nazisme: molts moriren combatint en la resistència, o en els treballs ‘compartits’ amb els militars francesos; i la majoria, novament, foren vençuts pels alemanys i conduïts cap a l’est europeu; i els republicans foren vençuts altra volta en els infames camps d’extermini! Ai, recordem Mauthausen i Gusen, Buchenwald, Sobibor, Auschwitz, Hartheim, Dachau, Treblinka, Ravensbruck... i tants altres llocs de mort! I els pobres que van poder sobreviure a aquell submón, foren definitivament vençuts moralment en ser alliberats i no trobar més que ruïnes i oblit, lluny dels seus i obligats a refer la seua vida com bonament van poder... Ara, la seua memòria i la dels altres vençuts abans, està intentant ser recuperada i honorada... o potser està a punt de ser vençuda una vegada més, i nosaltres amb ells. I nosaltres, els hereus dels vençuts –foren del bàndol que foren: perquè a la guerra tots havíem perdut– només volem un camí d’igualdat, justícia, llibertat i fraternitat. Fent memòria contra guerres i postguerres. I superant-ho amb el diàleg i amb una definitiva democràcia participativa per a tothom. I jo pense que, sobretot, no voldríem vèncer ningú. No volem vèncer, volem convèncer!

     I potser fóra oportú acabar amb una reflexió sobre el començament, sintetitzada en unes paraules del cantautor Raimon: “A l’any 40, / quan jo vaig nàixer, / encara no havien mort tots”. (...) “A l’any 40, / quan jo vaig nàixer, / jo sé que tots, / tots havíem perdut”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada