Creue el riu pel Pont Vell, del Tirador a la Plaça del Mercat, i en uns moments que no passa cap cotxe (a què espera l’ajuntament per a peatonalitzar aquest pont?) m’ature al bell mig i contemple: què verd està tot i quina quantitat d’aigua passa. Em criden l’atenció les grans masses vegetals, la ressonància dels rossinyols, l’aigua xiuxiuejant: espectacular! Ací l’ambient té qualitat i en alguns moments silenci. El riu i el seu llit son un vertader pulmó verd per a la ciutat -una ciutat que no va sobrada d’espais verds ni de masses arbòries-, es una joia que cal conservar, integrant-lo en la ciutat tot potenciant els seus valors naturals. Tanmateix és un espai enmig del poble al que no solem fer-li cas ni freqüentar tret d’alguna nit de festes o la festa del bou. Potser estiga una mica feréstec i no invite al passeig confiat, però una mínima intervenció de reforçament del camí, soterrament de la línia elèctrica, instal·lació de bancs per a seure, disseny d’un itinerari botànic, etc., invitarien a l’esbarjo.
Escric aquestes paraules ara que s’acaba d’exposar el projecte de canalització del riu per a la prevenció d’inundacions que, a proposta de l’equip de govern (PP) de l’Ajuntament d’Ontinyent ha aprovat la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX). En el projecte es pretén construir un mur de sis metres d’alçada a la marge dreta de la Cantereria, a banda d’altres intervencions. Tanmateix també diu el projecte que la zona inundable es situa als polígons industrials aigües avall del lloc de l’actuació. Si és aixina, per a què es fa aquest mur tan fortament impactant? No ho entenc a no ser que el que es pretenga siga obrir un carrer per a la seua posterior urbanització amb un PAI anomenat Clariano, que es el vertader motiu de la construcció d’aquest mur. Resulta ser que la pròpia CHX aconsella restauracions hidrològiques mitjançant escollera, que suporten millor l’equilibri de tensions enfront de temporals d’avinguda. Evidentment la solució d’escollera limitaria el desenvolupament del projecte d’urbanització del PAI Clariano i l’Ajuntament ha optat per l’alternativa més dura, però més sucosa crematísticament parlant.
L’actuació que es pretén fer és caduca, dura, insensible i antiga. Una vegada més s’actua a cop d’ocurrència com tantes vegades s’ha fet a Ontinyent. Quant a certes ciutats europees s’estan recuperant sota criteris mediambientals les zones humides periurbanes, mentre que ací s’aprova un projecte que ens va a retrotraure, sinó ho impedim, als temps de l’obra perquè sí, a l’actuació a gran escala que justifique una inversió de no sé quants milions d’euros. Una vegada més anem a constatar que una inversió forta de diners va a servir per a destruir un ecosistema fluvial al costat del poble mentre que, altrament, amb un curt pressupost podria actuar-s’hi obrint el riu a la ciutadania sense tindre de ferir-lo de mort. Tornem a veure com es vol optar per la intervenció a qualsevol preu (ja és la segona vegada que l’Ajuntament remet el projecte modificat després que la CHX l’haja desestimat), per l’augment de la densitat poblacional, per la constricció de la ciutat, per l’ocupació de terres, per la construcció i la creació de llocs de treball com a excusa per a alterar i desfer un lloc secular, per l’alteració del paisatge, per la irreversibilitat d’un espai natural....Imaginar aquesta escena una vegada més em provoca el cansament del déjà vu. Si no impedim aquest projecte tornarem a veure una altra vegada el mateix que ja hem vist tants anys: retros, grues, camions, desmuntatges i moviments de terra, grans rètols d’empreses constructores i d’alguna administració pública, formigoneres i soroll. Tornarem a veure el mateix de sempre, és a dir, treball sí, activitat econòmica sí, però primaris i bàsics, amb tant poc valor afegit que l’únic que a la fi de la correguda quedarà, serà un mur de formigó omnipresent, habitatges barats i moralment il·legals (usurpadors d’un espai públic fluvial), lletjor al capdavall, la conseqüència de la pròpia ignorància d’alguns. Una ignorància urbanística en la que massa sovint s’ha mogut Ontinyent, els seus governants i alguns dels seus veïns i veïnes.
Déu ens lliure d’eixos governants locals que quan són llops es disfressen de corderets en afirmar en la redacció del projecte la ”necessitat de mantenir l’harmonia amb l’entorn i evitar actuacions excessivament agressives” siguent com és que la solució proposada junt al Pont Vell és fortament impactant. Si no és això la perfecta definició de la hipocresia que vinga algú i que m’ho diga. Una dosi generosa d’intel·ligència i sensibilitat és necessària hui més que mai per a dissenyar els usos que ha de tindre un espai com el que ens ocupa. En el cas contrari un bon terapeuta pot fer miracles. Que s’ho facen veure els responsables.
Ora pro nobis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada