Dins la reestructuració del mapa financer que impulsa el Banc d'Espanya, les caixes d'estalvi valencianes, CAM i Bancaixa principalment, semblen haver apropat postures de cara a una possible fusió entre les dues entitats. Les reticències de l'empresariat alacantí present als òrgans de govern de la CAM a fusionar-se amb una entitat que té les oficines centrals a la ciutat de València podrien desaparèixer davant l’amenaça que siga Caja Madrid la que es fusione amb la CAM, convertint les oficines alacantines en una sucursal madrilenya. La Generalitat Valenciana ja va intentar pressionar en les converses anteriors per procurar animar la fusió, i ara ho fa també el lobby AVE (Associació Valenciana d'Empresaris que lidera el president de Mercadona, Juan Roig). Sabrem ara si aquest poderós grup d’influència econòmica i empresarial pot convèncer també l'empresariat d'Alacant, principalment la COEPA (la Confederació Empresarial de la Província d'Alacant) i els dirigents polítics locals, majoritàriament zaplanistes, de què una fusió de caixes "a la valenciana" conservarà el poder local i les seus centrals de les caixes tant a València com a Alacant.
Una primera lectura, i donada la missió social que les caixes haurien de desenvolupar, ens diu que millor serà comptar amb unes entitats financeres integrades dins del territori i unes oficines que no depenguen d’un marc territorial amb una conjuntura social, política i lingüística absolutament diferent (tals serien els casos de Caja Madrid i Caja Múrcia, altra de les candidates a la fusió amb la CAM). Però per altra banda, si l’objectiu del govern valencià animant aquesta fusió, és seguir manant sobre les entitats i seguir forçant-les a fer les inversions milionàries en els projectes urbanístics i recreatius com els realitzats duran la darrera època (parcs d’atraccions, futbol, urbanitzacions al Carib...) i que en bon part han estat l’origen de l’actual crisi econòmica, millor serà que tancaren o que la fusió es realitzara amb el Banc de Moçambic.
Aquest assumpte de la fusió de les caixes d’estalvi valencianes, ha despertat també el fantasma de l’antivalencianisme d’Alacant. Ací, les seues classes dirigents i gran par de l’empresariat de la ciutat (que no de la província) ha mostrat un tradicional rebuig a tot allò que vinguera de la ciutat de València. En realitat una forma de negar el fet valencià d’Alacant, de la seua llengua i de la cultura que haurien de ser l’element vertebrador del País Valencià. Vorem ara si amb el tema de les Caixes, Alacant, com deia Jose Vicente Mateo (3i4, 1984), deixa d’estar a part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada