“En el barranco del Lobo
hay una fuente que mana
sangre de los españoles
que murieron por su patria.
Ni se lava ni se peina
ni se pone la mantilla
hasta que vuelva su novio
de la guerra de Melilla.
Melilla ya no és Melilla,
Melilla es un matadero
donde van los españoles
a morir como corderos.
Pobrecitas madres,
cuánto llorarán
al ver que sus hijos
a la guerra van”.
Popular
“El día 3 de febrero
nos tenemos que acordar
que entraron los españoles
en la plaza de Tetuán.
La plaza de Tánger
la van a tomar,
también han tomado
la de Tetuán.
(...)
En la plaza de Tetuán
hay un caballo de caña,
cuando el caballo relinche
entrará el moro en España”.
Popular
1860 / guerra / festes / moros / cristians
Enguany, Ontinyent i Bocairent, poblacions de la Vall i la Mariola, celebren els 150 anys de festes de Moros i Cristians, iniciades en 1860 arran de ‘la toma de Tetuán’ per l’exèrcit colonial espanyol. O siga, com han contat en moltes ocasions diversos cronistes o evocadors de glòries pàtries i divines, el fred hivern de 1860 duia la neu a aquestes contrades afectades per la sequera durant molts mesos, i els dies nevosos de febrer duien la notícia de la caiguda de Tetuan el dia 3. Eixa és la naixença d’una Festa enfocada ara de forma distinta, però que aleshores es visqué com una manifestació de fervor patriòtic i religiós (dualitat inseparable: les armes contra ‘els altres’ i la victòria sempre beneïda per l’estament religiós). Així que, abans d’iniciar Ontinyent les primeres festes en agost de 1860, es féu el ritual de donar gràcies a la Puríssima i al Crist (aquest de color ‘morú’, per cert) com de passada per allò de la sequera, però carregant el fervor en el triomf militar sobre els infidels maleïts, amb música, misses amb banderes, focs, i humiliació ritual ‘del Moro’, concretat en l’afusellament d’un ninot representant el general en cap de les tropes marroquines i la destrucció incendiària de la figura de Mahoma. Bé, els detalls són coneguts per les evocacions escrites profusament; no cal que torne jo a recontar-ho i recomptar-ho. En uns mesos es faran els actes commemoratius d’eixe segle i mig... de transformacions: Cal dir que ara fem unes Festes més ‘políticament correctes’. En tot cas, d’aquella exaltació patriòtico-festera-i-cívico-religiosa perduren les Ambaixades de Cervino, anacròniques, però ben construïdes: en castellà, és clar (tot i que hi ha una molt digna versió en valencià de l’escriptor ontinyentí Josep Sanchis, que encara espera que alguna veu ‘ambaixadora’ les declame en la llengua del poble), i aquell ‘Himno a Onteniente’ d’un tal Ibarrola –la lletra– que a hores d’ara no només és anticonstitucional sinó absurd i ancorat a uns temps que han canviat (l’Himne fet per a l’Ontinyent etern és la música –i només la música– del nostre gran Rafael Martínez Valls); com dèiem, són uns temps que han canviat –i canviaran molt més– que no poden admetre superades visions sobre races, cultures i pobles diferents, però veïns i alguna cosa més... Hem compartit molta Història i no volem només recordar aquella guerra i el xovinisme patriotiquer i cívico-religiós que ja no s’adiu amb tota una població ben diversa i oberta als horitzons del segle XXI.
La història del fanatisme colonial (dins del conjunt europeu) té unes arrels –sempre tràgiques– de molts segles. La presència castellana al nord d’Àfrica arranca –primer en ocupacions breus– del segle XV, perseguint pirates i moriscos expulsats de Granada: Tetuan –per primera vegada–, el penyal de Vélez, Melilla, Orà, Bugia, Trípoli (estenent-se pel litoral magrebí a l’est de l’actual Marroc); tot seguit, els otomans i els portuguesos anaren ocupant tot el que anava cedint l’exèrcit de Castella, i així fins al segle XVII, quan els alauites ocupen quasi tot el litoral, excepte Ceuta i Melilla, més Alhucemas, Chafarinas, etcètera, que anaren caent en mans espanyoles. Fins que el 1859 s’inicia la primera guerra ferma entre Espanya i el Marroc: el general Leopoldo O’Donnell –auxiliat pels voluntaris del general Joan Prim– aconseguí victòries a les batalles de Wad-Ras, Castillejos i Tetuan (1860). L’inici del reduït ‘protectorat’ espanyol abraçava el Rif des de Larache a Chafarinas, amb Tànger (com a ciutat internacional) i Ceuta, Tetuan, Xauen, Melilla i Nador, com a ciutats principals. Al sud i envoltant aquell ‘protectorat’, el Marroc francés i tota l’Àfrica Occidental Francesa, inclosa Algèria, exceptuant els enclaus espanyols de Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, afegits més tard. Després vingué el revers per a l’exèrcit colonial espanyol que, perdudes Cuba i Filipines, es concentra en la Guerra de Melilla i el Rif amb un exèrcit de més de 40.000 hòmens comandat pel general Primo de Rivera i que revoltà mig Estat espanyol, allistant obligatòriament més i més soldats de ‘reforç’: els de les classes baixes, que no podien pagar-se els “seis mil reales” per deslliurar-se’n com els rics. I després, la sang va córrer ràpidament: entre 1909 i 1921, milers i milers de soldats espanyols –i de berbers del Rif– van anar omplint de morts primer el Barranco del Lobo i, finalment, la desastrosa retirada espanyola d’Annual i de 144 guarnicions. El líder africà Abd-el-Krim encara infligí una altra humiliant derrota als espanyols en 1924 entre Xauen i Tetuan, on les tropes que manava el general Castro Girona (150.000 contra 20.000 berbers mal armats) perden milers i milers de soldats, en una retirada ‘coordinada’ pel coronel Francisco Franco, del Tercio de la Legión, on els soldats ‘pipiolis’ reclutats a la força anaven cobrint la retirada de les valuoses tropes d’elit. Per fi, el setembre de 1925, setanta-tres bucs de l’Armada espanyola amb el suport de huitanta-huit avions, desembarquen un reforç de més de 15.000 soldats a la badia d’Al-Hoceima (Alhucemas) i acaben guanyant la guerra.
Una guerra sobre una altra i una altra... Ah, recordareu la cançoneta eixa de: “En la plaza de Tetuán / hay un caballo de caña, / cuando el caballo relinche / entrará el moro en España”. (nota prèvia: Segurament, el cavall ja ‘piafaria’ en 1934, perquè ‘el moro’ en forma de tabors de regulars –acompanyats per la Legión– ja va entrar a Espanya, arribant fins a la mítica Covadonga i una miqueta més: a sang i foc, els militars van ofegar la revolta dels miners d’Astúries, en plena República...). Doncs, després, el cavall degué pegar un bon bram en 1936, perquè l’exèrcit espanyol d’Àfrica comandat pel general Franco, travessà l’Estret acompanyat per uns 80.000 moros del Rif que, ara, vençuts i espoliats pels ocupants, podrien menjar –i lluitar com a carn de canó, morir, matar, violar i fer botí– com a mercenaris de la ‘Cruzada nacional-católica’, enquadrats en molts tabors de Regulares de Melilla, Tetuan, etcètera, i regiments de Tiradores de Ifni. A les ordres del general Yagüe, feren les campanyes d’Andalusia, Extremadura, Madrid, tot el front cantàbric i després el d’Aragó, entrant a Catalunya amb l’avantguarda de la Legión i tota la resta de l’exèrcit colpista, declarat formalment a partir del riu Cinca com a ‘exèrcit d’ocupació’. A eixos despreciats ‘moros’ els generals de l’exèrcit ‘nacional’ els donaren carta blanca per a saquejar i terroritzar les poblacions on entraven, per tal de desanimar els republicans, cada vegada més en retirada. Però els mercenaris africans foren uns altres dels vençuts: ben pocs van sobreviure i, en acabar la guerra, se’ls oblidà i marginà totalment... excepte l’anecdòtic esquadró de cavalleria mora que es reservà Franco, com un símbol més per a mantindre la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada