LLETRES Đ(INTER)CANVI

“Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors.
I us en demane excuses.
Però m’és molt penós.

Em preocupa el meu cul.
D’un temps ençà és negat.
Se m’ha tornat gandul.
Se’n diu alliberat.
(...)
Certs papers no els admet,
i més si són de lletres. I somia en secret
honors i grans festetes.

Em preocupa el meu cul.
Em vol traure la feina.
La meua vida escull.
Em trau de la mà l’eina.
(...)
Es plau en reunions
en les que parlen culs
que imposen condicions,
tibats i plens d’orgull.
I encara us diré més:
M’he de seure d’estòmac,
dormir a l’inrevés
i aprendre el seu idioma.

I és que el meu cul a còpia
de matar la CULTURA,
s’ha cregut ser la pròpia
i, sense cap mesura,
diu que ell és ‘el Cultura’...!

I com que la tragèdia demostra que CULTURA
amb prou feines és cul...
em preocupa el meu cul!”

Ovidi Montllor
(‘Culminació’)





cul-tura...?
david mira gramage

A la cua amb ajuda oficial, ací, al ‘Levante feliz’, eixos esdeveniments de l’activitat cultural hi ha dies –i des de ja fa uns quants anys– que semblen ‘activisme clandestí’ (per no dir perseguit, sobretot si es tracta de cultura ‘autòctona’ –no de folklore oficial i tòpic, necessàriament). Els ‘creadors’ de cultura, tant si fan música, teatre, literatura o arts plàstiques i altres, estan poc menys que a la intempèrie. I els treballadors culturals que poden fer alguna cosa ‘se la monten’ –si els deixen– o duen el minvat ‘producte’ a un o altre ghetto, o capelleta, o allò que isca... I tot el per què dels problemes que pateix la cultura –que ja eren crònics a l’àmbit valencià– sempre es deriven, vés per on, d’allà on s’havien de dedicar a una ‘especial protecció’ –lema multirepetit i multiincomplit–, és a dir, que des de l’àmbit polític no es vol, no s’ha volgut mai, deixar la cultura en mans dels seus protagonistes, sinó condicionar-la primer (“si voleu ajudes, no mossegueu la mà que vos dóna de menjar”), per a dirigir-la després i procurar que no se’n passe de la ‘ratlla’ marcada per qui no sap governar però mana.

Potser algú vindrà a pensar: home, és que ara, això de la crisi... I no. Podeu consultar i documentar-vos en hemeroteques i altres teques, i veureu que l’ofec és constant i quasi generalitzat per als qui ‘fabriquen’ i intenten posar en marxa qualsevol projecte digne (no ens hauríem d’estranyar, però ja quasi tota la gent sap que l’interés i les multimilionàries xifres en euros han anat a parar a les ‘obres-edificis-símbols’ i al immens bagul dels ‘grandes eventos’: allí ha anat a parar tot el que es troba a faltar no només en inversió cultural, sinó en infraestructures sanitàries, escolars, dotacions pels ajuntaments, etcètera). I per exemple, només en trie un d’un muntó: La Conselleria de Cultura va acordar l’any 2002 amb el Circuit Teatral Valencià donar-los una ajuda de 500.000 € per a tres anys (diners que eren la cinquena part del que va costar el muntatge de ‘Las Troyanas’ a tutiplen i a major glòria de la megalomania de la City de les Arts i les Ciències) i, arriba el 2005, i el Circuit Teatral Valencià havia rebut un total de 35.000 €, i prou. Això era ja crisi abans de la crisi del 2008. I com eixa, si en vols més, para el cabàs... I la cultura peatonal valenciana, feta un sentllàtzer com ja anava, i amb els ajuntaments cada volta més en mans del PP, no només va minvar la programació sinó que, a hores d’ara, veiem, per exemple, que la Federació de Societats Musicals declaren que “es troben en perill real de desaparéixer” pel dràstic retall de les ajudes que manifesta el pressupost. I no soles les nostres bandes de música –i centres docents, i grups que s’estan formant– tenen el nus a la gola, sinó que, després d’anar rebaixant les subvencions a produccions audiovisuals o teatrals o la defenestració de les capdavanteres ‘Nits d’Aielo i Art’ en una població de la Vall d’Albaida com Aielo de Malferit, pionera en desenvolupar infraestructura cultural amb continguts, i alguns altres ‘vivers’ d’autèntica creació que anaven sorgint, es desmantella el Circuit Teatral Valencià en la pràctica i passen a ‘dirigir’ els polítics des del PP de València el com i el què i on es farà el ‘nou’ teatrecircuit... que no compta ni amb els tècnics culturals ni amb les empreses teatrals ni els actors per a decidir res. En febrer, en març i en abril ja es van fer manifestos i mobilitzacions, i la Generalitat respon pressionant i intentant fer xantatge via ‘tall de subvenció’. Mentre els grups joves que tenen inquietuds per la cultura i la renovació constant, ja fa un cert temps que s’ho han de gestionar pel seu compte i a la salut de la Lluna de València. Ai, i si no fóra per activitats que organitzen els Casals Jaume I, o les universitats, o el Centre Octubre, o Ca Revolta...

A Ontinyent i a certs pobles de la Vall d’Albaida ja estem acostumats a açò, amb la crisi d’abans i amb la d’ara. Els retalls a Cultura i Joventut, censures del Festivern, dels Meruts, de certs ‘incòmodes’ artistes... i programació ínfima amb la regidoria de Cultura més cara de la història. A més, se li talla l’aixeta econòmica al Consell Local de la Joventut, i au!, festa...! Que en això sí que anem a cobrir l’any dosmil 10. Festes i festetes de tota mena per a ‘animar’ una ciutat “pròspera i plena de possibilitats... turístiques”. Ja vorem –a més dels shows de TeleLina– la gran ‘boda’ de l’any dels MoroCristians i el turisme i... el triomfal remat amb –potser– algun acte superfashion al més alt nivell... ah, sospressa...! Mentrestant, les inversions que hi ha –ara parlem de la Dipu de Rus– en ‘cultura’ són coses com 58.000 € en dos dj en una sola nit: més del 60% del pressupost total de Joventut. És clar que és capaç de fer ‘més’ i –amb l’ajut del seu fidel i impresentable vassall Caturla, diputat del districte d’Ontinyent– van i censuren una part de les fotografies de l’exposició anual de fotoperiodisme sobre el 2009, per allò de la gürtel... i dimissió del director del prestigiós muvim, Romà de la Calle... Però s’han trobat amb un resultat boomerang: l’exposició s’ha refet i s’ha mostrat per bona part del territori valencià.

I mentrestant, el Molt Francisco Camps, què fa, eixe santhome...? Doncs, cada dia –si sou masoques– el podreu trobar embalat, ple d’optimisme i que se n’ix –qui li controla el prozac?– dient a través de Canal 9 que som els capdavanters en tot i que declara inaugurada aquesta empresa o aquella agència (que ja funcionaven feia temps, i per compte i risc dels nostres veritables emprenedors). I un triomf rere l’altre: Jooc, que la bade!