En vaques flaques

per Daniel Alfonso

El capitalisme és així de cíclic, a una època d’eufòria i de vaques grosses li segueix una altra de recessió, de vaques flaques. Ara mateix estem vivint una crisi important que afecta a molts indicadors de les finances, la construcció, l’atur o els comptes familiars, però també es parla d’altres paràmetres menys quantificables com són l’educació o els valors de la societat. Però, com que totes les estadístiques són fàcilment manipulables i permeten visions molt diferents, podríem dir que qualsevol anàlisi que fem al respecte és relatiu i esbiaixat.

En l’actual context de crisi hi ha un concepte que dissortadament està a l’ordre del dia, parlem de la corrupció, tant en la seua vessant econòmica com en la moral. I és que, si durant els anys de vaques grosses l’eufòria generalitzada permetia els excessos, amb la retallada dels pressupostos i per extensió del benestar de la població, han aflorat de nou idees abans denostades que exigeixen l’aplicació dels principis de solidaritat i d’honradesa a l’hora de repartir els pocs diners que queden de la forma més justa possible. Perquè en aquest sentit s’ha generalitzat un clima d’incertesa i de desànim generalitzat que clama pel retorn a uns ‘valors que s’han perdut’ que no només provenen de les files més conservadores o neocons, sinò que també postures més progressistes aboguen per una regeneració poc definida. Amb tot, i més enllà dels debats filosòfics que puga suscitar, cal tindre ben clar que en la nostra forma de ser la corrupció és una pràctica generalitzada i fortament arrelada en la qual la pràctica del clientelisme, el tràfic d’influències, l’amiguisme, la malversació de fons, el suborn, l’escaqueig del treball o la prevaricació han estat i estan a l’ordre del dia en tots els àmbits. De fet, tots coneguem casos de fer-li un regalet al funcionari que ha agilitzat una gestió, el frau a Hisenda pagant factures en negre o l’accés a informació privilegiada enfront d’una operació urbanística.

La nostra cultura mediterrània és ben distinta a la planificació alemanya o a la dedicació i fidelitat amb l’empresa pròpia dels japonesos. A més, durant els passats anys de bombolla immobiliària, el treball i el sacrifici a casa nostra han sigut uns termes obsolets, fet que ha desencadenat episodis tan lamentables com la desvergonya de molts mandataris, la degradació qualitativa de la televisió, la generació de joves nini (que ni estudien ni treballen) o la creixent desaparició de l’interés comunitari. Ara que els organismes internacionals pronostiquen per a la nostra terra un futur incert a causa de la baixa productivitat de les empreses, dels peus fangosos de l’economia i també per l’escassa qualificació dels treballadors, més enllà dels plans de competitivitat que encapçalen els periòdics, el primer que cal abordar és la mentalitat de la gent.

Perquè si continuem pensat que de la crisi s’eixirà i que tot tornarà a rodar més o menys igual que abans d’ella. Si no ens tenim com a base i fonament un entramat d’empreses viables gràcies al treball ben fet i constructiu, si no estem disposats a coordinar-nos i a planificar projectes solvents i factibles. Si seguim espolsant-nos el mea culpa i relegant les responsabilitats a un segon terme per darrere dels fets agradables i suntuaris i les generacions que pugen no són fortes, actives i capaces de remuntar la situació en un territori envellit, no és que no eixirem de la crisi, sinò que la cultura del fum, del pa i del circ que espera l’ajuda exterior com si fóra una pluja del cel no té cap futur esperançador.