La ‘inauguració’ del nou Pont ‘Nou’ d’Ontinyent

FA 20 ANYS EN CRÒNICA (MAIG de 1990)

El 8 de maig de 1990 fou un dia de glòria per a la ciutat d’Ontinyent que, després de patir quasi un any de transtorns de trànsit, inaugurava la remodelació que havia consolidat i ampliat el vell Pont Nou. (Per cert, en alguns mitjans se l’anomena ‘el pont de Paduana’ –ara que l’empresa ha desaparegut– o a vegades ‘pont de Sant Francesc’ –massa ponts ‘sants’–, però és que dir-li ‘pont nou’ a aquest vell pont… I com li diríem…?).

Rebobinant la història, cal recordar que el pont es va construir lentament durant uns quants anys de finals del segle XIX, i es va obrir al trànsit definitivament en 1892. En anar passant el segle XX, van confluir a través del pont les rutes de les carreteres de Villena-l’Alcúdia de Crespins i la Font de la Figuera-Gandia, que es creuaven a Ontinyent i ací mateix: en la zona compresa entre la plaça de la Concepció i ‘el Salvador’, o siga, el Pont Nou / avinguda de Sant Francesc. El pont va quedar insuficient en pocs anys per a absorbir el trànsit d’aquestes rutes i, en les tres últimes dècades del segle XX, tota aquesta zona del pont i els seus voltants va arribar a suportar la major densitat de pas de vehicles –de la circulació urbana i de la interurbana– de tot Ontinyent i part de la Vall d’Albaida. Però en la dècada dels ’80 ja no suportava més el col·lapse quotidià i el perill constant per a vehicles i vianants, amb una estructura molt deteriorada i unes voreres i baranes perillosíssimes i en ‘voladís’ –cosa que no impedia que el conjunt de la via fóra d’una estretor angoixant.

Ja des dels primers números de Crònica de 1988 vam començar a donar la veu d’alarma davant d’un perill de greus accidents que semblava un autèntic miracle que no arribaren a produir-se, tot i que hi va haver moltes situacions de quasi-catàstrofe, quan en diverses ocasions alguns camions van estar a punt de caure i endur-se part de les voreres pont avall… Vam seguir donant l’alerta en diversos números fins al juny de 1989, quan va caure un camió per la vora del pont més pròxima a l’entrada des del carrer que davalla des de la Glorieta, afortunadament amb la gran sort de no produir víctimes, tot i que va deixar aquella zona del pont en estat crític… però que ens duia la bona notícia de la decisió de reparar i ampliar tot el pont i les voreres.

Acabada la bona obra, la ciutat d’Ontinyent reestrenava l’històric pont, i la inauguració fou tot un esdeveniment a càrrec del president de la Generalitat, Joan Lerma, els consellers Eugenio Burriel i Miquel Doménech, i l’alcalde d’Ontinyent d’aleshores, Rafael Tortosa, acompanyat dels regidors en ple i de diverses autoritats –com el diputat autonòmic Pere Mayor– i altres càrrecs comarcals… i una gran gentada de la ciutadania ontinyentina a ritme de festa i alegria major.

Però, això sí, només reobrir-se al trànsit el nou Pont ‘Nou’, el col·lapse circulatori no va acabar d’amainar, perquè –tal i com es venia reivindicant des de feia anys– Ontinyent necessitava dos ponts més i una ronda de circumval·lació per tal de descongestionar l’intens trànsit i el subsegüent caos urbanístic i circulatori que asfixiava –i asfixia encara– el nucli urbà, els polígons industrials i tot el seu entorn, que seguia –junt amb les ‘casetes’ i els seus accessos– amb un ritme de construcció que desbordava de feia temps el ritme de creació de noves infraestructures viàries.

D’allò pendent, fins ara s’ha resolt una part –infrautilitzada– com és el nou pont del Salt del Bou, i una part –que s’ha quedat insuficient– de la ronda de circumval·lació. Falta l’etern ‘imminent’ pont de Sant Vicent, que l’actual govern de la Generalitat du anys ‘venent-nos’ –junt amb el pressumpte ‘gran’ hospital(et) i… continuem a la cua d’espera.

I TAMBÉ VA SER NOTÍCIA:

 Aprofitant l’ocasió, el mateix 8 de maig de 1990, el president de la Generalitat, consellers, alcalde i regidors ontinyentins i altres autoritats, van procedir a la inauguració del nou Centre de Formació i Inserció Professional, que amb les seues ben dotades instal·lacions d’aleshores anava a donar cobertura a una àmplia àrea intercomarcal. Després, amb els ‘nous aires autonòmics’, va anar caent en una llastimosa infrautilització.

 En aquell maig de l’any 90, hi hagueren diverses manifestacions d’agricultors de la comarca i protestes contra la política agrària governamental, amb ‘tractorada’ inclosa, que va afectar les carreteres de la zona oriental de la Vall d’Albaida. I la malaltia agrària continua… però pitjor.