LLETRES Đ(INTER)CANVI

LLETRES Đ(INTER)CANVI

“Perquè ningú no em contarà els seus somnis,

perquè és tot urgent i res no s’acaba,

perquè el que em pugues dir ja ho duu el diari,

perquè ja ens veurem, que no tinc temps ara.

M’invente sol un amic per parlar,

per recordar records, velles històries,

per retrobar el que a ciutat es perd

entre els neons, el tràfec i les boires.

Jo sé que algú em pot dir que no m’adapte,

que em costa molt de perdre el dialecte,

que no m’esforce gens a assimilar-me,

que no vull oblidar que sóc de poble”

(...)

Raimon

intercanvi

david mira gramage

Bon any nou –i 10. O feliç temps nou. Perquè, a aquestes alçades del calendari gregorià, no sé si dec dir-vos ‘feliç, o bon, any Dosmil 10’. Clar, si ara fa cent anys d’allò de la fil·loxera, i això ens du a pensar en un possible any de mildiu –o mildeu– per a les nostres vinyes... Doncs, imagineu-vos dos mildeus –i això afegit a la xirimpel·la de crisi que patim! Però que coi...! Feliç any nou –de la numeració que siga– i que ens acompanye una bona primavera... que és l’inici vital de l’any: ‘el temps clar’, que cantaven els trobadors quan veien amanéixer l’abril –o el maig, en latituds més elevades–, tot i que aquest temps clar necessite de la concentració fonda de l’hivern per a germinar, així com l’estiu necessita de la primavera per a espletar del tot el zenit de la claror i així com la tardor acaba d’arreplegar els fruits del cicle circular i repetit, per tal de retornar al recollit hivern...

Però dins d’aquest cicle estem nosaltres, eixa espècie humana que no sols ens acollim a viure en la Natura d’aquest ‘nostre’ planeta Terra, sinó que la volem posseir i adaptar a les nostres maneres d’entendre la vida. I la vida humana, a aquestes alçades de la història, ja s’està embalant massa, en molts aspectes: en el propi estudi multidisciplinar de tot aquest ‘sistema global’, en els avanços tecnològics –lògics, si ahí és on més ‘competència’ hi ha–, en el coneixement i consegüent rectificació d’allò que ‘ja sabíem’, en els sistemes de produir i superproduir tot el que necessitem... o no tant; i així, anem ‘avançant’, bé o bastant, poc o massa, i fent/desfent. I sense que aquest anomenat ‘progrés’ haja de ser entés necessàriament com una designació pejorativa o com un balanç negatiu, ací tenim també els altres àmbits que, vistos des d’un humanisme conseqüent, queden endarrerits o superats pels fets que, com tota cosa humana, comporta sempre desfer, o com a mínim, desequilibrar alguna cosa (que sol convertir-se en una cadena de cadenes de desequilibris) i, com que el que anem perpetrant a nivell local encara no hem aprés a calibrar-ho a nivell global, tot va afectant-nos tard o d’hora i totes les persones acabem interrelacionant-nos en els resultats. O això és el que van explicant-nos ara els cada vegada més estudiosos en la matèria.

I ací és on entra la reflexió –potser suggerida pels factors negatius que estan accelerant-se per aquest desequilibri– i no només la reflexió, sinó la constatació, deixant ara de banda tots els problemes de la Humanitat (que són els nostres), però davallant al nostre àmbit més proper, de com cada vegada ens funciona menys la comunicació interpersonal, i això en un món hipercomunicat –tecnològicament–, com cada vegada ens quedem més sols a mesura que augmenta la multitud...

Algú em recordarà que, al contrari, si estem molt interrelacionats –com jo mateix senyale més amunt– estem millor comunicats... I jo parle de comunicació personal, natural i directa, i no de comunicació virtual, que és molt útil, ens acosta més ‘a tot’ i etcètera. Crec que ací estaríem confonent comunicació, diàleg personal, amb ‘informació’. Crec que això també és compartir, és intercanvi, és necessari i bo. Però, com podré substituir eixe intercanvi integralment humà?, com podré contar a alguna persona aquells temes precisament ‘personals’ de ben a prop?, o com podrem evitar això de no tindre prou temps –perquè ja ens veurem, que tenim pressa...–, o com podrà algú, no sols escoltar-me, sinó també sentir-me, i poder-nos intercanviar una conversa, un diàleg, amb calor humà?

Cada volta ens costa, no parlar, sinó conversar, dialogar; ens costa més compartir la ‘comunicació’ i ens limitem a intercanviar ‘informació’ més o menys codificada –i encara que siga ‘en directe’ o cara a cara– i cada volta ens trobem més a soles –i quan més alta és la densitat demogràfica humana, encara més... ¿Què en farem de les persones amigues a qui no podem dedicar més del nostre temps, perquè és difícil coincidir entre presses i urgències que de vegades ens imposem? ¿Com passarem alguna vegada d’eixos inicis o fragments de conversació que al poc temps acaben en allò de “bé, ja parlarem”... Perquè és difícil centrar-nos a parlar i a escoltar-nos i a trobar-nos, quan els camins comecen a esborrar-se o comencen o acaben a casa, al nostre refugi, on tampoc funciona molt sovint la intercomunicació personal, perquè la intercomunicació ja ens la dóna la tele, o la xarxa infinita d’internautes –que no d’argonautes– o el simple esgotament del temps...?

Potser jo –un altre que tal– m’invente unes lletres de canvi, per pagar penyora, o les intente anar reconduint cap a les lletres d’intercanvi, compartides ací amb veus impreses, però que no volen adaptar-se només als còdigs pregunta-resposta ni assimilar-se a la uniformització, ni perdre l’oralitat de poble.