Per Pau Caparrós
Amb certa normalitat, se sol acceptar que l’economia espanyola té una baixa productivitat respecte a la de la resta de països desenvolupats. Es treballa massa per al poc que produïm. L’organització horària de la jornada laboral, la migdiada, l’absentisme laboral,...són algunes de les explicacions que tradicionalment es solen treure a la llum a l’hora d’apuntar algunes causes. Fins i tot fa uns anys, quan creixíem a ritmes entre el 2% i el 4% , la nostra productivitat era baixa. Com és possible? El catedràtic d’economia Vicenç Navarro apunta algunes respostes a com ara que el creixement de la productivitat i la riquesa no s’han estat redistribuint equitativament. La riquesa generada s’ha estat concentrat en el món del capital, i no en el del treball. És a dir, que els beneficis del període de creixement que hem viscut han estat producte, sobretot, de l’especulació immobiliària i de les elevadíssimes rendes que aquesta ha generat per als fons d’inversió internacional que en el seu dia apostaren pel sector de la construcció i obriren l’aixeta al crèdit massiu en el sector. Així varen créixer i assentaren el seu poder les constructores de nou encuny, Lubasa, Llanera, Martin Fadesa,...al cas valencià.
Ni la taxa Tobin, ni cap altre sistema que puga impedir la influència decisiva d’un fons internacional d’inversors sobre un sector determinat, s’ha posat en marxa
Per al Producte Interior Brut (PIB), amb el que popularment solem destacar la salut econòmica d’un país, l’economia pot començar a créixer a l’hora que la creació de llocs de treballs pot quedar estancada. Justament el que està passant als Estats Units. La recuperació econòmica no va acompanyada d’un descens de l’atur. Just a l’inrevés dels beneficis empresarials de les grans empreses que poden moure el capital a través de tota l’estructura financera internacional amb total llibertat de moviments.
Ara ja sabem que ha estat aquesta capacitat dels diners per circular amb total llibertat, la principal causa de la creació de la bombolla immobiliària. El crèdit internacional sense regulacions de cap mena és el fonament d’aquest capitalisme financer a nivell global que ara, en aquest context de crisi, es vol controlar. Fins i tot en paraules d’autoritats gens sospitoses d’intervencionisme estatal com les del president de l’Autoritat de Serveis Financers del Regne Unit, el qual declarava a finals de l’any passat que potser no seria una mala idea l’aplicació de la taxa Tobin (idea del premi Nobel de James Tobin consistent en aplicar una taxa entre el 0.1% i el 0.25% per a les transaccions de divises en el mercats internacionals) per tal de garantir la disposició d’un fons internacional per a intervencions i rescats en temps de crisi.
El cas és que ni la taxa Tobin, ni cap altre sistema que puga impedir la influència decisiva d’un fons internacional d’inversors sobre un sector determinat, s’ha posat en marxa. I encara menys es veu la necessitat de canviar les regles del joc del mercat. Però, això sí, a l’hora de fer reformes, la primera la laboral, sobre els costos, i sobre els salaris. Els diners, poden passar la frontera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada