Temps d’inquisició: les excomulgacions que tornen

Temps d’inquisició: les excomulgacions que tornen

Per Vicent Xavier Vila

No crec que a Martínez Camino i a la jerarquia eclesiàstica la defensa de les vides siga allò que més els importa, perquè no fa molt van eixir també al carrer i amb les mateixes formes quan l’assumpte dels matrimonis homosexuals. Ergo no és l’avortament el que els importa, sinó imposar la seua escala de valors en la societat. Com a cristià, de ser-ho, només tinc obligació d'admetre els dogmes de fe (la Santíssima Trinitat, la Transubstanciació, la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, la Resurrecció dels Morts, el Judici Final...). I fora d’això les opinions particulars que mantinguen alguns capitosts de certs corrents doctrinals, per suposat fora de l’àmbit conciliar, me les passe per baix de la cama ecumènica. No tenen cap validesa per a mi. I per molt menys ja els va muntar el Martín un pollastre que els va deixar alacaiguts.

Els Papes, com els Bisbes, i moltíssim més els portaveus d’una conferència episcopal regional, autonòmica, si cap aquesta darrera paraula, són humans i per tant susceptibles d’errar. A Alexandre VI i a altres homínids de la seua (ínfima) categoria humana i moral em remet. Així doncs, només aquelles qüestions religioses que emanen d’un Concili Ecumènic amb el beneplàcit lluminós de l’Esperit Sant, poden tenir validesa. Però no és aquest el cas, doncs es tracta d’una impertinent intromissió teocràtica la seua, la d’intentar imposar les lleis religioses d’una part de la societat en el codi penal de la societat general. Això és una vella qüestió que ja tenia molt clara Marsilio de Pàdua: "legislatorem humanum solam civium Universitatem esse aut, valentiorem illius partem." Més clar ho tenia encara un tal Jesús de Nazareth (que tinc entès que té alguna cosa que veure amb el cristianisme), quan va afirmar que calia donar al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. I per si a algú encara li quedaven dubtes, va insistir que el seu Regne no és d’aquest món.

Hauria de quedar clar que les lleis de la societat en conjunt no poden dependre de cap opció religiosa, perquè si Martínez Camino tinguera raó, també haurien de tenir-la els ulemas i voldrien imposar-nos a tots el seu Ramadà de dejuni i abstinència fins a la posta del sol. En la nostra societat són els representants de la sobirania popular els que fan les lleis que ens regeixen a tots de portes de casa a fora; i després cadascú que li rese, o deixi de resar, a qui vulga en la seua casa.

Si tant els importa la vida, per què no van pensar el mateix abans de calar-los foc a mig milió de dones a Europa fa menys de cinc-cents anys? Si a Sevilla estaven cremant heretges i altra xusma en el segle XVIII... Amb aquests precedents tan propers, quines lliçons de defensa a la vida vol donar ara Martínez Camino i la seua colla?

Salutacions.