Mentides

Mentides,

per Ximo Urenya

En una altra democràcia que no fóra tan permissiva davant les grosses mentides amb què ens fuetegen quotidianament els nostres personatges públics, la presó estaria plena, o si no, almenys alguns haurien de cessar per força com ha passat a més d’un president de govern d’altres democràcies més consolidades.

Darrerament les mentides més greus, la del nostre president Camps per exemple, “Yo me pago mis trajes”, ha fet riure els pacients administrats més que no provocat una justificada indignació. Això de prendre’s les mentides dels personatges públics com a una cosa risible és propi de societats poc conscienciades. Si a més els ciutadans donen suport als mentiders, els aclamen públicament i els dediquen un aplaudiment amb el somriure a la boca, això demostra que la malaltia social és digna de fer-se veure col·lectivament per un sociòleg titulat també en psiquiatria.

La darrera fal·làcia més cridanera ha estat del govern central amb el tema del pagament als pirates del pesquer Alakrana. La mateixa gent que sovint s’omple la boca apel·lant a la Constitució s’han posat ells solets en evidència culpable. Cap fonament legal pot justificar les decisions preses en el cas i tampoc el pagament fet als pirates-terroristes.

Si a casa neguen que un empresari basc pague l’impost revolucionari a ETA i que algú puga negociar res amb aquells individus, no s’entén que justifiquen fora de casa les negociacions amb els terroristes i el seu pagament posterior. Menys encara les pressions a l’Audiència, que les hi ha hagudes, perquè donaren una solució immediata al cas dels dos pirates retinguts. Mentides a cabassos en les segades informacions als mitjans intentant justificar un comportament ètic que no es sosté es mire des d’on es mire.

Almenys després que no ataquen tan categòricament els que demanen negociar amb la banda basca per buscar el final de la violència.

María Teresa Fernández de la Vega i la seua frase "Espanya no ha pagat cap rescat" per alliberar els tripulants de l’Alakrana, passarà sens dubte a la historieta de les mentides d’estat. Queda clar que segons quan i qui es pot mentir.

La darrera mentida grossa que he sentit en la tele l’ha dita un senyor bisbe. José Ignacio Munilla, fins ara al capdavant del bisbat de Palència, i que a partir d’ara ocuparà el bisbat de Sant Sebastià, manifestava el seu desig de ser un bisbe respectuós amb totes les postures ideològiques dels bascos de la seua diòcesi, que no entrarà en polèmiques, que va a la capital basca a cercar l’harmonia i tal...

Llegides algunes de les seues postures fetes públiques des de la seua plana d’internet, vista la reacció dels dirigents polítics bascos (només la presidenta del parlament basc, del PP, s’ha dignat felicitar-se pel nomenament), coneguda la seua línia ideològica ortodoxa, més acostada a l’ultraconservadurisme de Rouco Varela que nega tot diàleg amb qui no pense com ells, difícilment són creïbles les seus paraules i les seues bones intencions. A partir de gener, quan Munilla prendrà possessió a la capital donostiarra, començarem a comprovar que les queixes de l’església basca per un nomenament que no volien estaven justificades.

No parlarem encara de la grossa mentida que suposa que el PP valencià, més que el central, mostre un interès extraordinari per unes suposades escoltes il·legals del govern a membres del seu partit perquè s’ha de defensar, diuen, el dret a la intimitat dels ciutadans, quan el que hi ha al darrere de la seua queixa és la necessitat de justificar l’arxiu del cas Gürtel, clar. Tindrem temps de parlar-ne encara, atès que encara queden uns quants milers de folis relacionats amb el tema del finançament del principal partit espanyol de l’oposició.