Diguem la veritat, coste el que coste

Diguem la veritat, coste el que coste

per Rafael Beneyto Cabanes

Analista Financer

El professor Fuentes Quintana allà per la dècada dels anys 70 proposava dir la veritat “costara el que costara”. Amb eixa actitud pot ser es conceberen els Pactes de la Moncloa des del punt de vista de la concertació econòmica i social. Ara un gran acord entre forces polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, etc., està resultant impossible, pot ser perquè falta eixa voluntat de reconèixer la situació real. El cost a curt termini d’amagar el cap sota l’ala pot ser reduït, però a llarg termini podem estar jugant-nos el futur de l’economia valenciana. Analitzem doncs seriosament la veritat de l’economia valenciana.

La forta expansió de l’economia valenciana els darrers anys ha estat sustentada en la construcció residencial. S’han edificat més habitatges que els que es necessitaven, i hui no troben comprador. Els valencians ens hem especialitzat en ser obrers, fontaners, electricistes, fabricants de portes, ceràmica, etc., experiència laboral que ara ja no val per a mantenir l’ocupació. Molts s’han endeutat per a invertir en habitatges, el preu dels quals pensaven que seguiria pujant, assegurant-se així una bona jubilació, i ara no poden fer front als préstecs contractats. Quan s’ha parat la construcció, l’economia ha entrat en recessió, però el boom immobiliari valencià s’ha emportat per davant els estalvis, l’ocupació i la prosperitat. Este és el cost que no cal amagar. I des del reconeixement de l’errada a la planificació de l’activitat econòmica dels darrers anys, hem de construir els fonaments per a un canvi de model productiu.

Les entitats de crèdit han estat el col·laborador necessari, a la vegada que gran beneficiat d’este boom immobiliari. Ara que ha esclatat, en lloc de reconèixer la veritable situació, han emprat l’estratègia de comprometre més diners per a la compra d’actius immobiliaris i la reestructuració de deutes de promotors i constructors hui incobrables. El cost que intenta evitar esta estratègia és el de les pèrdues per la reducció del valor dels habitatges que no es venen. Ara bé, el que costarà esta estratègia és no disposar de diners per al finançament d’activitats no-immobiliàries que ajuden a mantenir un teixit productiu més diversificat i menys depenent de la construcció, base de la reorientació del model de creixement valencià.

Totes dues veritats tenen conseqüències evidents: la destrucció del teixit empresarial. Enguany, som la comunitat autònoma líder en reducció d’empreses inscrites a la Seguretat Social. Als darrers vuit mesos més de nou mil empreses han abandonat la seua activitat. La prioritat dels responsables polítics és que no tanquen les empreses, ja que si ho fan es destrueix ocupació, riquesa, i per tant progrés econòmic i també social.

Els nivells de fracàs escolar al nostre país són elevats a tots els estudis comparatius d’àmbit internacional. La proporció de joves que finalitzen l’educació obligatòria i queden inactius és també molt elevada. Les activitats intensives en coneixement són molt redundes. Si no s’encaren estos dèficits, difícilment podrem apostar per un model econòmic sustentat en el coneixement. Cal que a la concertació econòmica i social s’incorpore el món educatiu per a fer possible la desitjada adaptació a les demandes de formació de l’economia real.

El desenvolupament tecnològic del País Valencià és baix. Les activitats d’alt contingut tecnològic són escasses. Però, una vegada reconeguda la situació, trobem propostes serioses per a reconduir-la. La Fundació Observatori de Prospectiva Tecnològica Industrial ha identificat fins a set sectors estratègics per al desenvolupament tecnològic de l’economia valenciana, tot i considerant les característiques del teixit productiu existent. Parlen de sectors com el agroalimentari, l’energia i l’aigua, l’hàbitat, la indumentària, la mobilitat, els processos industrials, la salut i la qualitat de vida. Ara cal acordar plans directors per a orientar canvis a la política industrial del govern valencià que aposten decididament per destinar recursos a la promoció d’estes activitats.

La superació d’una situació de crisi depèn de la confiança dels ciutadans. La responsabilitat de crear-la és dels responsables polítics. I ara aposte per un gran acord entre totes les forces polítiques, agents econòmics i socials, i universitats, que tot i reconeguent la veritable situació, aposte per millorar la competitivitat de l’economia valenciana per a recuperar l’activitat i l’ocupació.