Festa i Mort (I)
Festa i Mort. Vists des de la perspectiva actual, aquests dos fenòmens socials semblen antitètics. La mateixa societat treballa -a través de normatives festives, de prevenció assistencial i hospitalària i l’obligatorietat de les assegurances per a festers i públic- per tal que no coincidisquen en cap temps ni espai futur, un desideratum que contradiu la nostra pròpia essència, perque ho vulguem o no, Festa i Mort sempre han corregut unides de la mà.
La Mort és la única cosa certa que tenim. Naixem per morir i a tots ens en toca una. Podem afegir tots els aforismes i els jocs de paraules sobre el tema que puguem conéixer, que de segur en són bastants. Solen venir-nos a la boca en acompanyar un dels actuals assèptics vetlatoris. La Festa, també és consubstancial a nosaltres. Molts antropòlegs han assegurat que més que no homo sapiens som homo ludens, l’home que juga. Festa és joc, i en el joc guanyes, però en el joc també pots perdre. La Festa ens uneix a la resta del veïnat. És la vàlvula d’escapament de la societat. Quan hi havia un problema polític a l’antiga Roma, pa i circ pel populatxo; bous i futbol en el temps franquista; grip nova i retransmissions santfermineres ara mateix. La Festa ens uneix amb els qui convivim distretament, ajuda a conformar grup, i una vegada el grup està format fins i tot l’hem dedicada, religiosament, com ofrena a la deïtat que toque per tal que concedisca un benefici social, econòmic generalment, a eixe grup que festeja, que s’atura i juga. Siga al segle XV amb les passades de llagosta, siga al segle XIX amb les rogatives per pluja, siga despús-demà per demanar que tinguem feina per caritat.
La societat mateix, canvia i evoluciona cap a una suposada millora de les condicions en què vivim. La Mort mateixa ha canviat per a nosaltres en paral•lel a eixa millora social. La veiem de manera distinta a com la veïen els nostres avis. El cicle vital va substituint poc a poc a la visió religiosa i cada vegada se’ns fa més llunyà el fet que igual que celebrem altres fites de la vida, també commemorem el detall de la mort. La tecnologia hi ajuda, pugen els tanatoris i els crematoris. Però no fa tant de temps que els vetlatoris es feien a casa, i calia tenir la taula parada, no fins a l’extrem dels nord-americans, que ja veiem en les pel•lícules com duen la cosa de l’homenatge post-mortem amb una dignitat diferent, amb convits que vulguem o no, encara ens són indignes... Però abans encara, recordem-ho, s’estilava i era precís que férem convit i que els pares dolents dansaren el Vetlatori quan el fill albadet es convertia en angelet. I les campanes sonaven diferent, i les acompanyàvem amb cants. I si moria un adult, hi havia categories de solemnitat i protocol. I si un rei moria, l’últim poble feia túmuls, i es treien els Gegants, i es feien processons úniques i misterioses, les andanes públiques. I abans del tot encara, quan l’esperança de vida era tan curta i les classes socials clevillaven la vida, dansàvem la Mort, que era l’única cosa que ens igualava: Ad mortem festinamus peccare desistamus. La Mort ens acaça, dessistim de pecar... que canta encara la Dansa de la Mort de Montserrat amb intenció única creencial... I la Sibil•la ens ho recordava cada nit de Nadal, i per Tots Sants tot era pànic...
La nostra forma de fer Festa ha estat lligada indisolublement a la Mort quan aquesta festa ha estat antiga i pregona. Les tantes i variades festes de bou així ho mostren. Les de bou, les de pirotècnia solta i massiva..., gairebé totes les que aprofitaven per a demostrar que un xiquet era ja xicon i podia assumir les responsabilitats d’adult (entre elles les quintes militars) no deixaven de tenir el seu propi risc, des de les curses esportives fins a la pujada als xops i a les cucanyes. Cadascú assumia públicament les que podia dins el catàleg local, i així quedava retratat socialment per a sempre. Les heroïcitats es contaven durant generacions i les possibles morts els feien entrar, als pobres, en la categoria de mite a oblidar. Es conta la passada però s’oblida el protagonista, es dilueix en la societat i a la fi és eixa societat la valenta...
Llavors, la situació social era diferent. La inseguretat davant la vida era molt major. Les mateixes quintes eren festejades tristament per si els quintos no tornaven. Ara, si s’han heretat, han perdut qualsevol negativitat i només els queda el ser organitzadors festius. Perquè per més que mantenim les festes, tot ha canviat. La Festa era per al poble i per a quatre convidats. La informació de les fetes extraordinàries només apareix en la premsa, i puntualment, a partir de la segona meitat del XIX, com a fet curiós (i censurable). Quan la nòvia del millor dels xicons festers moria prematurament, se’ls feia una cançó i acabaven això, sent mite... Mireu el cas famós de Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola. La mort de Teresa encara és cantada i això que en 2010 en fa cent anys... Però tothom ha oblidat al nuvi de Llutxent que després de trencar la parella, va córrer per evitar-li a la xica la vergonya de la ratlla de calç i el “frare” de la crema de l’albarda, i encara va morir d’un tir de trabuc. Des de llavors, oblidem aquella mort i amb ella aquella festa. Hi ha tant de cas per a triar...
Ara, però, entre assegurances, premsa, turisme, privatització, encariment i altres galindoines, estem assistint a la Mort de la Festa. Eixe “tal i com la concebim”, “la de tota la vida” canvia a passos gegantins i ja és superada per interessos poc festius, més aviat sociopolítics. I la Mort en la Festa és vista a través d’un prima més heroic encara, però no pels mèrits del difunt sinó per l’ànsia de fer-ne mullador, d’acréixer fames, d’eliminar aspectes tinguts per atàvics, que cadascú balla la jota més que com sap, com li convé.
El fet que aquesta santferminada de la capital dels navarresos haja tingut la tràgica mort per banyes d’un dels “mozos” ha servit per condemnar la festa a terres llunyanes i, ací, per treure el morbo al carrer. Fins i tot una televisió ha presumit de tenir les imatges en directe de la reacció de la mare i la muller del difunt en assabentar-se’n del traspàs. Vergonyós, però rècord d’audiència. I segur que això reforçarà les teories dels grups de defensa dels animals davant el seu ús festiu. Altres cadenes “informatives” han apostat ja per la proposta de la suspensió dels “encierros”. Un fet que, a hores d’ara és tan impossible com ridícul.
Tornem a casa nostra. Cal prohibir els bous d’Aielo de Malferit perquè durant tres anys seguits van haver morts? A què es degueren els morts, caldria veure primer abans ni tant sols de parlar-ho... D’ací les assegurances, d’ací una normativa que, a Ontinyent per exemple, en el Bou purissimer, no s’aplicarà del tot respecte a l’edat dels participants o la cosa del perbeure fins que en passe alguna de ben grossa. Però no és això cosa sola tampoc d’Ontinyent, ni dels tants pobles valencians on, sumant-los a tots, cada any tenim uns nou o deu morts malgrat la seguretat i tot. És que solem recordar santa Bàrbera quan trona i prou. I si la tronada està transmesa en directe a tot el món, la Mort i la Vida s’obliden davant l’allau d’imatges interessades. Fins i tot la Mort interessa..., per mantindre a ratlla els queferosos que no estan per a córrer? Sí, però també per la fama de la Festa mateixa, per una convenient mala fama estrenada i immortalitzada per Hemingway, a major glòria no del sant però sí de la comunitat veïnal i per la prosperitat del seu negoci... Què passa? El Campanar de la Vila d'Ontinyent també evitava tocar a mort quan a la plaça de Dalt es feia bou en benefici d'algua entitat promotora, no fora que es restaren assistents...
La Mort és la única cosa certa que tenim. Naixem per morir i a tots ens en toca una. Podem afegir tots els aforismes i els jocs de paraules sobre el tema que puguem conéixer, que de segur en són bastants. Solen venir-nos a la boca en acompanyar un dels actuals assèptics vetlatoris. La Festa, també és consubstancial a nosaltres. Molts antropòlegs han assegurat que més que no homo sapiens som homo ludens, l’home que juga. Festa és joc, i en el joc guanyes, però en el joc també pots perdre. La Festa ens uneix a la resta del veïnat. És la vàlvula d’escapament de la societat. Quan hi havia un problema polític a l’antiga Roma, pa i circ pel populatxo; bous i futbol en el temps franquista; grip nova i retransmissions santfermineres ara mateix. La Festa ens uneix amb els qui convivim distretament, ajuda a conformar grup, i una vegada el grup està format fins i tot l’hem dedicada, religiosament, com ofrena a la deïtat que toque per tal que concedisca un benefici social, econòmic generalment, a eixe grup que festeja, que s’atura i juga. Siga al segle XV amb les passades de llagosta, siga al segle XIX amb les rogatives per pluja, siga despús-demà per demanar que tinguem feina per caritat.
La societat mateix, canvia i evoluciona cap a una suposada millora de les condicions en què vivim. La Mort mateixa ha canviat per a nosaltres en paral•lel a eixa millora social. La veiem de manera distinta a com la veïen els nostres avis. El cicle vital va substituint poc a poc a la visió religiosa i cada vegada se’ns fa més llunyà el fet que igual que celebrem altres fites de la vida, també commemorem el detall de la mort. La tecnologia hi ajuda, pugen els tanatoris i els crematoris. Però no fa tant de temps que els vetlatoris es feien a casa, i calia tenir la taula parada, no fins a l’extrem dels nord-americans, que ja veiem en les pel•lícules com duen la cosa de l’homenatge post-mortem amb una dignitat diferent, amb convits que vulguem o no, encara ens són indignes... Però abans encara, recordem-ho, s’estilava i era precís que férem convit i que els pares dolents dansaren el Vetlatori quan el fill albadet es convertia en angelet. I les campanes sonaven diferent, i les acompanyàvem amb cants. I si moria un adult, hi havia categories de solemnitat i protocol. I si un rei moria, l’últim poble feia túmuls, i es treien els Gegants, i es feien processons úniques i misterioses, les andanes públiques. I abans del tot encara, quan l’esperança de vida era tan curta i les classes socials clevillaven la vida, dansàvem la Mort, que era l’única cosa que ens igualava: Ad mortem festinamus peccare desistamus. La Mort ens acaça, dessistim de pecar... que canta encara la Dansa de la Mort de Montserrat amb intenció única creencial... I la Sibil•la ens ho recordava cada nit de Nadal, i per Tots Sants tot era pànic...
La nostra forma de fer Festa ha estat lligada indisolublement a la Mort quan aquesta festa ha estat antiga i pregona. Les tantes i variades festes de bou així ho mostren. Les de bou, les de pirotècnia solta i massiva..., gairebé totes les que aprofitaven per a demostrar que un xiquet era ja xicon i podia assumir les responsabilitats d’adult (entre elles les quintes militars) no deixaven de tenir el seu propi risc, des de les curses esportives fins a la pujada als xops i a les cucanyes. Cadascú assumia públicament les que podia dins el catàleg local, i així quedava retratat socialment per a sempre. Les heroïcitats es contaven durant generacions i les possibles morts els feien entrar, als pobres, en la categoria de mite a oblidar. Es conta la passada però s’oblida el protagonista, es dilueix en la societat i a la fi és eixa societat la valenta...
Llavors, la situació social era diferent. La inseguretat davant la vida era molt major. Les mateixes quintes eren festejades tristament per si els quintos no tornaven. Ara, si s’han heretat, han perdut qualsevol negativitat i només els queda el ser organitzadors festius. Perquè per més que mantenim les festes, tot ha canviat. La Festa era per al poble i per a quatre convidats. La informació de les fetes extraordinàries només apareix en la premsa, i puntualment, a partir de la segona meitat del XIX, com a fet curiós (i censurable). Quan la nòvia del millor dels xicons festers moria prematurament, se’ls feia una cançó i acabaven això, sent mite... Mireu el cas famós de Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola. La mort de Teresa encara és cantada i això que en 2010 en fa cent anys... Però tothom ha oblidat al nuvi de Llutxent que després de trencar la parella, va córrer per evitar-li a la xica la vergonya de la ratlla de calç i el “frare” de la crema de l’albarda, i encara va morir d’un tir de trabuc. Des de llavors, oblidem aquella mort i amb ella aquella festa. Hi ha tant de cas per a triar...Ara, però, entre assegurances, premsa, turisme, privatització, encariment i altres galindoines, estem assistint a la Mort de la Festa. Eixe “tal i com la concebim”, “la de tota la vida” canvia a passos gegantins i ja és superada per interessos poc festius, més aviat sociopolítics. I la Mort en la Festa és vista a través d’un prima més heroic encara, però no pels mèrits del difunt sinó per l’ànsia de fer-ne mullador, d’acréixer fames, d’eliminar aspectes tinguts per atàvics, que cadascú balla la jota més que com sap, com li convé.
El fet que aquesta santferminada de la capital dels navarresos haja tingut la tràgica mort per banyes d’un dels “mozos” ha servit per condemnar la festa a terres llunyanes i, ací, per treure el morbo al carrer. Fins i tot una televisió ha presumit de tenir les imatges en directe de la reacció de la mare i la muller del difunt en assabentar-se’n del traspàs. Vergonyós, però rècord d’audiència. I segur que això reforçarà les teories dels grups de defensa dels animals davant el seu ús festiu. Altres cadenes “informatives” han apostat ja per la proposta de la suspensió dels “encierros”. Un fet que, a hores d’ara és tan impossible com ridícul.
Tornem a casa nostra. Cal prohibir els bous d’Aielo de Malferit perquè durant tres anys seguits van haver morts? A què es degueren els morts, caldria veure primer abans ni tant sols de parlar-ho... D’ací les assegurances, d’ací una normativa que, a Ontinyent per exemple, en el Bou purissimer, no s’aplicarà del tot respecte a l’edat dels participants o la cosa del perbeure fins que en passe alguna de ben grossa. Però no és això cosa sola tampoc d’Ontinyent, ni dels tants pobles valencians on, sumant-los a tots, cada any tenim uns nou o deu morts malgrat la seguretat i tot. És que solem recordar santa Bàrbera quan trona i prou. I si la tronada està transmesa en directe a tot el món, la Mort i la Vida s’obliden davant l’allau d’imatges interessades. Fins i tot la Mort interessa..., per mantindre a ratlla els queferosos que no estan per a córrer? Sí, però també per la fama de la Festa mateixa, per una convenient mala fama estrenada i immortalitzada per Hemingway, a major glòria no del sant però sí de la comunitat veïnal i per la prosperitat del seu negoci... Què passa? El Campanar de la Vila d'Ontinyent també evitava tocar a mort quan a la plaça de Dalt es feia bou en benefici d'algua entitat promotora, no fora que es restaren assistents...
“"Entzun arren San Fermin / zu zaitugu patroi / zuzendu gure oinarrak / entzierru hontan otoi”. (Demanem a sant Fermí, que és el nostre patró, que ens done la seua benedicció i ens guie en el “entzierru”).
Cant en èuscar dels corredors d’Iruña.
Dites del pare Lluís Galiana (1740-1771): “No pot haver rosa sense espines”. “Menge jo i bega i jugue a la vasa. En acabar-me, tot s’acaba”.
Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada