Llengua fora, toc de Mort i mans plegades...

Llengua fora, toc de Mort i mans plegades...

per Moisès Llopis i Alarcón

L’han vist morir, a poc a poc. Primer van ferir-lo d’espasa, durament, amb paraules i amenaces, però ell, amb la força que li calia i que va prendre, va marxar a altres terres, llunyanes i pròsperes i, s’hi va quedar a la nostra vora, ho va fer a baixa veu, d’amagatall, de clandestí, perquè ningú se n’adonés. I als despatxos, on el recordaven, encara el maleïen per haver escapat i el jutjaven a viva veu, a crits, perquè ho escoltés, estigués on estigués.

Però va tornar. Sa i estalvi, amb els dolors del passat i l’esperança d’un futur que li havien promès, amb abraçades i plors, decidit a prendre tot allò que havia perdut. I clar, com tot a la vida, al principi va anar endavant però, a poc a poc, va anar recaient, de vell, i observava com, a poc a poc, els qui manaven, els qui sabien què s’havia de fer a cada moment, el condemnaven a la soledat.

Sí. I hui, just ara mateix, està ferit de mort. El turmell desfet, el genoll destrossat i les mans, seques i clavillades per l’estiu. Dels malucs, encara se’n ressent un poc, amb l’hivern, quan els flocs inunden els carrers i tot el paisatge és blanc de neu. Del pit, no ha millorat. A les nits, s’ofega i li costa de respirar, i necessita prendre l’aire a bocades. No ix de casa i resta sol, perquè ningú l’ajuda i, a pesar del que li diuen, sent que la vida se li escapa d’un glop, i que en uns anys, potser li tallaran algunes parts del cos.

Sí, ja us ho he dit. Està ferit de mort. Qui sap si el trobarem mai més caminant per carrers i places, per avingudes i vies, per escoles i instituts. I aquells que el prenen, amb cura, l’ajuden quan poden i li’n fan de festes, per la primavera, i diuen que tot anirà endavant i que prompte serà allò que va ser.

I gràcies que parlem d’una llengua: el català, la nostra, que l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) ha declarat “en risc de desaparèixer” a les principals ciutats del País Valencià, Perpinyà i l’Alguer. Fins i tot a Barcelona, a Tarragona i a les Illes està ben malalta. Tot serà que ens haurem d’anar acostumant i amb 9 milions haurem de fer la festa. Perquè fins i tot es parla poc a les nostres cases (entre un 20% i un 40% al País Valencià).

Irremeiablement, i tal com deia Joan Fuster, “Tal com estan les coses, ser català, hui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”. O en altres paraules, aquestes de Machado, “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora”. Siga com siga, la notícia preocupa, i de veritat.

Tot i això, espere que no escoltem del català allò de “en el ámbito privado y familiar, no será perseguido” que va ressonar, i de quina manera, en altres temps passats. De moment, encara és llengua i això li costa. Potser, amb la calor de l’estiu, encara s’anima i la veiem caminant per la platja i amb la mar besant-li els peus... però mentre, que ens jutge la Moma, ara que és nova i s’ha estrenat, a veure si encara veiem guanyar el Mal i tot s’acaba amb el toc de Mort i les mans plegades...