Espanya 2 - Catalunya 6

Espanya 2 - Catalunya 6
Publicat el dia 22 de maig al Crònica 709

Pau Urenya

Abans que res permeteu-me que hui siga políticament i formalment incorrecte. Però vaig a parlar de futbol. Deia un amic de Barna, i dic ‘Barna’ perquè sé que els fot molt a alguns. Com anava dient: deia un amic de BCN (encara els fot més), mig de broma mig seriosament, que ara per ara el Barça era el seu exèrcit en el contenciós Catalunya-Espanya. Esta guerra de baixa intensitat farcida de guerrilles culturals, musicals, mediàtiques, algunes amb quarter altres no, amb un front difús, desdibuixat, discontinu al temps i a l’espai. Doncs sí, val a dir que el company té raó. De totes les batalles que es representen anualment en aquest contenciós, l’enfrontament Madrid-Barça és la més contundent, la més simbòlica, la més intensa sense cap mena de dubte. I crec que no ofenc ningú, ni sorprenc tampoc, si dic que el Madrid representa a Espanya i el Barça a Catalunya. Tot i que molta gent intente dissimular-ho com si la veritat fes mal als ulls, o a les orelles. Tot i que als jugadors, majoritàriament, els la bufa. Evidentment, molts són de fora, altres canterans però d’origen divers i els que podrien identificar-se nacionalment no ho faran mai públic i notori ja que la pluja d’improperis de la brunete mediàtica seria descomunal i el seu futur hauria de seguir les passes de la tolerància holandesa, com hem pogut comprovar en altres casos. Però l’afecció o no dels jugadors amb la nació que representa el seu equip és el de menys. Per molt subsaharià que siga el jugador, a l’instant que es col·loca la samarra blanca dels merengues es transforma immediatament en un representant del centralisme espanyol més ranci i agressiu, a ulls d’un culé, i... als meus ulls, que collons! I d’això no es lliura cap fill de veïna per molt que diguen. Fins i tot els hi passa a aquells que es desviuen aplaudint i cridant: ‘ejpaña, ejpaña!!’, quan veuen a segons quins futbolistes jugant amb ‘la roja’ (per cert, com es nota que és lluny l’amenaça comunista per dir-li així, eh!?) . Perquè resulta que als mateixos jugadors quan els veuen de ‘blaugranes’ hom diria que pateixen una transformació ‘metamòrfica’ perquè deixen de ser aquells herois patris per formar part de les hordes judeomassòniques separatistes que tant de mal volen per a Espanya. Clar que vore a Puyol besant la senyera amb aquell ímpetu... Això només demostra que el Barça no és que siga més que un club, és que és un exèrcit. Per tant la batalla està servida.

I si a algú encara li quedava algun dubte; què em podeu dir de la final de la Copa de sa Majestat lo rei d’Ejpaña? A algú li va estranyar sincerament la tremendíssima xiulada de les afeccions del Barça i l’Athlètic? I què em dieu de l’estelada de Piqué, de la ikurriña d’Eto’o? Que no es va evidenciar un conflicte nacional que es representa simbòlicament a través del futbol? I no vull ni fer esment de les polèmiques artificials d’opinadors histriònics. Clar, tants anys tapant-se, i tapant-nos, els ulls per no veure el que no volen veure que quan els salta a la cara es fan els indignats. Res a dir, només que una vegada més internet s’ha imposat als realitzadors de TVE. N’hi ha que no aprenen. Altres, des de Catalunya, falsejaven la realitat parlant de respecte als altres i als seus símbols. Un moment (alerta Papitu!), que no estem parlant del rei de Dinamarca! Símbols dels altres? O símbols imposats pels altres als altres ‘altres’? Si molta gent no considerés al Juanca un rei imposat per una dictadura, hi hauria xiulades? Sí clar, perquè encara quedarien algunes raons més per xiular. Ai, una pregunta porta a l’altra i no acabaríem mai.

Abans de seguir per estes contrades deixeu-me trencar una llança a favor d’aquest espectacle de ‘nova creació’, com diu un altre company, que és el futbol. Perquè hi ha molta gent que ho critica com si d’un mal vici es tractés, o, fins i tot, com si fos la versió 2.1 de la religió opiàcida popular. I jo dic: doncs clar que sí! Per això ens agrada tant, perquè és un mal vici i perquè és narcotitzant. A qui li fa mal una dosi de narcosi de tant en tant? I sobretot si és una ‘dos-sis’ com la del dissabte aquell!? Que us assegure que a alguns/nes ens va sentar molt bé. Durant noranta minuts de somni ens vàrem oblidar fins i tot de les hemorroides (per no dir ‘morenes’ i crear confusió). No només vam veure un festival de gols, vam vore un espectacle de coordinació, de cooperació, d’intel·ligència psicomotriu, d’intel·ligència col·lectiva (general intellect), de coreografia, de solidaritat. Vam veure una simfonia de peus i pilotades, poesia pagana i corporal damunt la gespa. L’altre dia a un famós programa de la ‘tele’ preguntaven a la gent que què preferia si una nit de sexe o un Madrid-Barça i un menda respon sense pensar-s’ho: ‘Madrid-Barça, clar! només ho fan dues vegades l’any!’ Quanta raó tenia aquell bon home!

Però tornem al d’abans, a la guerra Catalunya-Espanya que representa el Madrid-Barça. I on dic Catalunya podria afegir Països Catalans per no oblidar tots aquells i aquelles que més avall del Sènia o mar endins veuen i viuen les batalles culés com a pròpies. Doncs això, que d’una guerra es tracta i això em fa pensar (i ara m’entra la vena filosòfica) que tan de bo, tan de bo totes les guerres foren com aquesta! On les victòries són glorioses però temporals. On les derrotes són amargues però temporals. On els danys col·laterals són borratxeres festives o humors alterats. De fet, la consciència que el curs que ve tot comença de nou i de zero li dóna una transcendència enorme a l’esdeveniment. Temporalitat i eternitat, aquesta és la grandesa d’un joc que es repeteix i repeteix fins la sacietat. Un joc que és com la vida. Cada dia és un partit i unes vegades es guanya i altres es perd. El més terrible concepte que s’ha inventat la humanitat és el ‘per sempre més’. Res és per a sempre! Ni els reis! Ni la mort! Tot comença de nou eternament. Com deia Ovidi: ‘Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances! Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes.’