Els plens d’Ontinyent o la perversió de la democràcia

Els plens d’Ontinyent o la perversió de la democràcia

Publicat el dia 22 de maig al Crònica 709

No és fàcil saber a estes hores quants pacients veïns d’Ontinyent tenen la moral de suportar encara complet un ple municipal dels que ens serveix la televisió del PP d’Ontinyent. La sopor de la mediocre dialèctica que fan servir la major part dels regidors de l’actual corporació deu deixar estomacats al sofà els incauts supervivents que tenen la paciència infinita de seguir encara les sessions interminables dels plens. Qui és capaç d’escoltar sense fàstic, sense vergonya aliena, les seues llargues exposicions plenes d’acritud? Tot són acusacions mútues de falsedat -en el del dimecres es deurien repetir fins a un centenar de voltes els diferents sinònims del substantiu “mentida” en boca de dos o tres regidors-, tot són repeticions i repeticions i més repeticions de retrets mutus -l’alcaldessa repetiria més de dos dotzenes de vegades que el cap de l’oposició socialista hauria de dedicar-se més a treballar pel poble-.

No deuen ser normals en cap altre ajuntament les constants digressions que es poden sentir en una sessió plenària de l’ajuntament d’Ontinyent. Sense que vinguera a compte, i només en la sessió del dimecres passat es van llançar al cap dels regidors contraris pedres de tan gran densitat com els vestits de Camps, la trama del GAL, els diners de Roldán, els negocis bruts d’Elx i d’Alaquàs, les excentricitats de Rus i el seu “hem de rematar-los”, les declaracions vomitives del governador del Banc d’Espanya, una perla del presentador dels telediaris populars Urdaci, el torró de Zaplana, els comptes de Torró, el “torro” que és la Telelina, les mil batalletes del tripartit, la moció de censura a l’Alcaldessa, etc. etc.

Tot això i a més adornat de riures histèrics, impostures orals còmiques, gestos de desaprovació de l’oponent, cares d’estupefacció més còmiques encara dels pobres funcionaris convidats de pedra, despistes dels tècnics de so i dels càmeres que al final ja no sabien a qui llevar-li el so del micro i a qui enfocar-li el vídeo... No s’han vist més ridícules controvèrsies televisades des que Canal 9 emetia aquella tertúlia, “Tómbola”, sobre els embolics de bragueta de famosos de tercera fila.

I és que si l’alcaldessa no vol sentir als regidors del bàndol contrari volent fer-li oposició aprofitant-se’n com a bons espavilats del torn de Precs i Preguntes per dir les coses que volen dir, que els deixe parlar amb llibertat en la televisió municipal i no ho faran quan no toca. Que els deixe presentar mocions a les sessions plenàries perquè puguen escoltar-se des de les cases les seues veus opositores i no hauran de fer equilibris en el buit per a poder ficar a martellades les seues opinions i crítiques al govern aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid.

Perquè passa que al final els televidents no saben què és el que proposa el govern i que no acaba d’aclarir el senyor Secretari quan està llegint amb llenguatge tècnic un document ple de cites legals i de números. I passa que no se sap ben bé quina és la substància d’un debat quan els regidors es perden enmig d’un gran embolic sorollós d’acusacions. Passa, per exemple, que al final el PP, en adonar-se’n que aquella decisió d’eliminar el requisit lingüístic aprovada el dia que es van donar per bons els pressupostos del 2009 contradeia un reglament vigent de l’ajuntament, va i decideix en el ple de dimecres canviar el reglament i ja està. Ara ja és reglamentari que el castellà siga requisit lingüístic i el valencià no. Era com “rematar” el requisit lingüístic en un nou ple com va dir Jorge Rodríguez, que ara sí que es va oposar a les rebaixes en la normalització de la llengua. Cap intent negociador proposat per Joan Cambra va ser escoltat pels populars que van argumentar allò tan graciós que un obrer pot posar rajoles tant en castellà com en valencià.

Tal volta els ciutadans addictes al plens i a la televisió creguen que són molts “els èxits per les beques de la Dipu” (sic) que va anunciar María Abad, els avanços mèdics contra l’osteoporosi a “Onteniente” que va doctorar don Juan Santapau, o els Consellers de la Generalitat que han vingut per Ontinyent a fer campanya i prometre-ho tot, que va contar l’Alcaldessa, però potser que no acaben de saber que estem a l’equador de la legislatura i encara no hem vist res de bo de tota aquella pluja de milions que van prometre els populars.

No se la pot acusar a l’alcaldessa de robar diners de la caixa municipal ni d’acceptar regals en forma de vestits de nit de cap modista bigotuda, però almenys sí que se li pot tirar en cara a Lina que en l’últim ple i davant de les càmeres li furtara de les mans a la regidora Rebeca Torró un informe que la socialista va mostrar en públic. “Ara me’l quede jo” –va dir Lina. I se’l va quedar.