“Açò amb Franco no passava”

Cròniques d’una realitat oculta, per Pep Alfonso
Publicat el dia 8 d’abril al Crònica 706

“Açò amb Franco no passava”

Clar que no passava. Ara estem passant una jove democràcia i amb Franco van passar una vella i llarga teocràcia. La van passar els nostres pares. Que ho saben per l’edat que tenen, perquè el silenci, en la gran majoria dels casos, és la major informació que han rebut. Jo crec que motivat primer per la por que encara lliga els seus records i perquè sempre s’ha pensat que ignorant les coses roïns que ens han passat potser es superen més prompte. Si més no les pots arribar a obli-dar i per tant pensar que no van existir.

Eixe és un punt on no hem superat la dictadura. El del sistema de govern està clar que la supera; és molt millor una democràcia en bolquers que una dictadura blaneta que ens han volgut vendre des de la dreta.

Per això herències del franquisme són allò de “Franco va fer coses bones també”. La meua esperança és que la referida frase assenyale els pantans perquè no se m’acudeix res més que pogués fer bé un dictador. Perquè del tema ideològic millor no parlar-ne. Ni tan sols d’aquella altra herència del franquisme de “Con la iglesia hemos topao”. Que per motius de fe pròpia comentaré en una altra ocasió amb més detall.

Una altra herència del franquisme és aquella de “El que hi ha a Espanya és dels espanyols”. Així com sona. Clar i valencià. Perquè així és com ho diuen en ma casa que és parla majoritàriament en valencià. Un altre tema per a un altra crònica de la realitat oculta. Què hi ha en Espanya què és dels espanyols? El ball i el cant de les sevillanes, els toreros, el toro... i per damunt de tot el castellà. Ja que dir-li espanyol em costa molt. Jo amb dos llengües oficials hem considere tant espanyol com el que més. Però de dir-ho a fer-ho hi ha molt de camí per recórrer. Que si per ser espanyol s’ha de renunciar al valencià, i a tots els avantatges de tindre dos llengües i no amagar-ne una, la de sempre, que no s’estranye ningú quan dic que els espanyols no han superat de bon tros la dictadura. Socialment no està superada i com està demostrant-se amb l’estirament que de la democràcia fan els dos partits majoritaris cada volta, torna a ser més evident allò que Franco va dir “que no se rompa españa”. Almenys a “Los últimos dias de Franco” a antena 3 en novembre de 2008 tots ho vam sentir. Si ser jo mateix va i resulta que per a una part dels espanyols és trencar Espanya, que baixe Déu i ho veja, perquè jo no puc ser espanyol. Almenys el sentir-me estranger en ma casa és una sensació que el polítics de torn, que presumeixen de demòcrates, encara no m’han solucionat.


Entenc molt bé les paraules de Ferran Torrent a l’entrevista d’esta quinzena al Crònica quan manifesta que els nacionalistes valencians, el Bloc, l’han decepcionat després de trenta anys fent política i no superant el 5%. Altra herència del franquisme senyor Torrent. Però això és més llarg d’explicar i ací és sols un exemple de l’ús de la llibertat que sembla no podem utilitzar.


Millor tapar les vergonyes amb un llençol gris i renunciar a la nostra forma de ser si ens senyalen com a diferents de la resta d’espanya. No i no, mai. Açò és el que amb Franco sí passava ja que ell era molt conscient dels assassinats que va cometre en nom de la liberación nacional. Sense diàleg mai podrem dir que hem superat la guerra civil i les seues conseqüències ens acompanyaran en futures generacions.