70 anys captius i desarmats

70 anys captius i desarmats, per Mª del carmen Agulló

Publicat el dia 8 d’abril al Crònica 706

En les llargues i avorrides hores que transcorrien en les tristes escoles del franquisme dels anys seixanta (i abans en les dels quaranta i cinquanta) ens feien estudiar l’1 d’abril, perquè, segons ens indicava la infal·lible Enciclopèdia, era el Dia de la Victoria. Era una d’eixes dates commemoratives que omplien el calendari escolar de fites patriòtiques i religioses i que substituïen l’estudi de matèries molt menys importants per a la vida quotidiana com ara les matemàtiques o la gramàtica. Eixe dia no acudíem a les aules perquè era “festa nacional”, però en els anteriors havíem copiat en el nostre quadern el dibuix que la mestra havia traçat a la pissarra, copiant, és clar, ella també del preceptiu llibre. I és que en l’escola franquista ens limitàvem, tots plegats, a copiar i copiar: res més perillós que la possibilitat de ser creatius. A més, calia acompanyar-lo d’un títol dibuixat en lletres ben grans, tasca en la que invertíem un temps preciós -quantes hores perdudes en feines repetitives i inútils-. Però, malgrat haver perdut tot un preciós matí en aquesta tasca, en realitat res sabíem d’aquesta commemoració perquè, igual que en la majoria dels temes, res no ens explicaven: només copiàvem.

En el transcurs dels anys vam ser conscients que tota victòria comporta una derrota i que si bé, en la versió oficial, els franquistes (els bons) havien guanyat la guerra, i els “rojos” (els dolents) l’havien perduda, tots havíem perdut la llibertat, els drets ciutadans, i, fins i tot, la joia de viure. El part final de la guerra, (que també ens apreníem de memòria), deia que l’exèrcit rojo havia restat captiu i desarmat. Però, en realitat, no només foren les tropes dels rojos: tots restaren captius durant els quaranta anys del règim franquista, encara que, cal no oblidar-ho, uns més que d’altres.

La immensa majoria, doncs, ens veiérem immersos en un temps de silenci, de foscor, de supervivència, més que de possibilitat de viure. Temps era temps quan es parlava en veu baixa perquè ningú poguera delatar, quan hi havia membres de la família de viatge, per no dir que estaven en presó o en un exili forçat, quan s’exhumaven les restes d’una part dels morts de manera violenta, aquells que ho havien fet “Por Dios y por España” com ens recordava una i altra vegada la façana de l’església on estaven inscrits els seus noms, en un homenatge que, a hores d’ara encara perviu en moltes poblacions; quan passejàvem pel carrer José Antonio i la plaça principal del poble sempre era del “Caudillo”, quan veiem el No-Do abans de la sessió del cine per recordar-nos les meravelles del Règim, quan, vulgues o no, el “Cara al sol” era la banda sonora de la que no podies fugir...

Setanta anys després, però, encara hi ha vencedors i vençuts. Encara hi ha famílies que no saben la seua història, que tenen un buit al voltant del que va passar amb els seus avantpassats durant uns anys dels que no es pot parlar. Encara hi ha persones que no han recuperat l’ús de la paraula. Encara hi ha cossos soterrats que no ens els deixen trobar. Setanta anys després, hi ha gent que resta captiva del silenci i de la por.

És per això, que, quan reivindiquem en ple segle XXI, la recuperació de la memòria, de les memòries històriques, amb el que tot això implica, volem, en veritat, restituir la dignitat a aquelles persones que, fins ara, encara es troben desarmades, perquè ni a soles la llei de Memòria Històrica, amb les mancances i tràmits burocràtics que presenta, els ha fet justícia.

Deia Al tall en una afortunada cançó que “no s’ensenya a les escoles com van esclafar un País”. Certament. Ni en 1707 ni en 1939. Hora és que des de l’escola fins la Universitat, des dels mitjans de comunicació als llibres d’investigació, es recons-truisca, es difonga i s’estudie una història que no haja estat escrita només des de la mirada dels vencedors, on apareguen també els vençuts i les raons de la seua derrota. Hora és de donar-los la paraula a les persones silenciades, de fer visibles a les invisibilitzades, hora és que totes elles recuperen l’espai que, en justícia els correspon en una societat que mai arribarà a ser democràtica si continua negant-los la pau i la paraula.