La visibilitat

Els discos, per Jesús Barranco

Publicat el dia 27 de març al Crònica 705

La visibilitat

INÒPIA, Les quatre estacions de l’arròs. (Mesdemil, 2008)

La primera dècada del segle XXI acara la recta final i això significa que prompte proliferaran balanços i llistats. Els que pot exhibir la música en valencià són meritoris, en un context mundial de greu crisi de la indústria discogràfica i un context local de marginació vergonyosa de les propostes nostrades (els millors artistes valencians sols ixen per TV a l’amenaçat Canal 33 i no s’hi compta per a més concerts multitudinaris que els que organitza ACPV). Arrecerats a l’autogestió, les companyies independents, Internet i els concerts i festivals de format mitjà i petit, els músics en valencià de tots els estils i generacions han desenvolupat la seua creació durant a-quest període amb resultats sovint excel·lents, tant fa si resignats o revoltats pel fet que la majoria del seu públic potencial haja de restar, de forma aparentment inexorable, a la inòpia.

En un camp, el dels sons més durs i contundents, on no sempre és còmode de cercar i distingir allò més original i perdurable, trobem els suecans Inòpia, formats els 2002 i estrenats discogràficament el 2005 (no els confongueu amb els espanyols d’horrible nom Hinopia). El seu segon àlbum, Les quatre estacions de l’arròs, que ja ha complit un any, és una gravació digna de ser retinguda a la memòria i, en la meua opinió, de ser inclosa al selecte grup dels quinze millors discos en català de la dècada.

Ja el primer disc, Latent, que es venia en un curiós digipack embolcallat en un saquet, va captar l’atenció d’algun comentarista per l’amplària del ventall de referents (des de Pi de la Serra a Radiohead, va escriure) que exhibia el grup, inequívocament influït per la generació de Seattle de la primera meitat dels noranta. Aquell CD es pogué adquirir per Internet en portals com www.productesdelaterra.cat. Després, Inòpia es van embarcar en la ronda Tourbolet, llarg festival itinerant de grups de rock dur en valencià, i així van travar una amistat molt sòlida amb dos bandes d’Ontinyent, la nostra ciutat: Gàtaca –que ara estrena segon disc; enhorabona, companys!– i El Corredor Polonès.

Sobre el darrer treball d’Inòpia, al fòrum de la promotora SetClaus hem pogut llegir: “un disc imprevist: una obra temàtica, però no de caire conceptual –cosa relativament habitual– sinó d’índole narrativa. Es tracta d’una crònica biogràfica, a l’estil de Tommy o Quadrophenia, que, com aquells remots discos dels Who, és alhora un retrat i un retret generacional (...) A més es tracta un disc de rock novedós, magnètic, potent i apassionant (...) Cançons intel·ligentment dramatitzades, ben equilibrades i, sobretot, tensades en funció d’unes lletres que, contra el que sol ocórrer, no són cap tràmit (...) sinó un element bàsic de l’emoció que impregna aquest disc tan honest i que conté tanta ràbia i enteniment”. També la revista Enderrock i altres mitjans han elogiat l’àlbum.

Les quatre estacions de l’arròs conta la vida d’un personatge fictici, Jaume Ortells “Jimmy l’Arròs”, autor d’un disc, Cançons de la lluna de Venus. La narració de l’ascens i descens del jove (amb la frustració i tragèdia final) se superposa a la descripció del cicle agrari del paisatge suecà, els arrossars. Els textos de les cançons, plens de troballes com “no hi ha pensaments minoritaris / sinó grans prejudicis”, oscil·len en equilibri entre aquests dos temes i suggereixen per ells mateixos altres indagacions bastant allunyades de qualsevol tòpic.

La part musical és també excepcional. L’experimentat productor Vicent Sabater (Estudis Millenia, València) ha aconseguit un so depurat i demolidor. Del baterista, Camilo Garcia, destaca la precisió de rellotge i les figures inspiradament efusives. El baixista Llorenç Martínez sap adornar el seu treball sacrificat amb bells frasejos propis d’un solista, com els del tema que obri el disc, “Àrida primavera”. El guitarrista Pere Vendrell utilitza amb mestria i originalitat (fa servir afinacions alterades) tant la guitarra acústica com l’elèctrica, i arriba a introduir algun instrument exòtic. Per últim, el cantant Raül Adam, posseeix una veu pletòrica plena de geni i versatilitat, amb un sentit extraordinari de la melodia i talent per al dramatisme. El disc es ven amb un llibret de 28 pàgines, amb un treball gràfic d’Àlex Mortimer molt apropiat, unes il·lustracions divertides i entranyables, en la millor tradició del còmic vinculat al rock.

En resum, un gran disc del qual cal valorar la seua ambició sense pretensiositat i sense massa precedents en el nostre context immediat. El treball té tants encerts que seria una llàstima que l’única pega que se li poguera posar fóra la seua invisibilitat. Podeu escoltar-lo sencer a www.enlainopia.com i adquirir-lo consultant els punts de venda que es detallen a www.mesdemil.com o contactant directament amb la banda.