...i seguim igual

Dos de Tres, per Jesús Bordera
Publicat el 27 de febrer de 2009 al Crònica 703

...i seguim igual


Per ara fa un any, escrivíem en esta mateixa columna el despropòsit que suposava l’estat que s’encontrava –i s’encontra–, el port de Fontanars – dit “port d’Ontinyent” pels d’allà dalt–.

Ha passat un any i les coses continuen igual. Ja quasi fa tres anys que van començar les obres i després d’uns primers moviments de terres les coses es van parar i així estem fins ara.

És cert que a primers d’este any 2009, la Conselleria va dir que ja s’havia començat a pla-nificar allò que seria la nova licitació de les obres per tal que les companyies que volgueren pugueren presentar les seues propostes. Però la veritat és que allí no s’arrima ningú. Res nou sabem dels possibles avanços que puga tindre el tema.

I el que és més fort de tot és que encara ningú no haja tingut la valentia d’explicar el per què d’esta situació. Encara no sabem massa bé per què s’ha deixat tan de temps una obra d’estes característiques a mitjan fer. No es pot entendre com una carretera que servia de punt d’unió entre la part més oriental de la província de València i la costa, a més de ser una via de comunicació importantíssima entre Fontanars dels Alforins i la Vall d’Albaida, puga estar tant de temps tallada sense trellat.

És clar que la situació que ens conten de l’empresa adjudicatària i les seues “mangarrufes” van donar com a resultat que les obres es paralitzaren. Tal vegada haguérem d’haver mirat amb un poquet més de “cabet” a qui se li encomanaven les obres, perquè va arribar a dir-se que l’empresa que va començar a fer el “desmonte” resultava ser com aquella famosa cobla de la pel•lícula dels germans Marx que deia allò de “…La parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte” i així fins a set o huit vegades de contractar-se.
I clar, al final a l’empresa que li toca fer les obres realment no li queden ni cent euros per a començar a fer res. Tots els altres euros s’han quedat per un altre camí que no era aquell pel qual s’havien destinat.

Però en fi… qué hem de fer? Hem de resignar-nos. Com diu el meu amic Juanito: No tenim sort.

I mira que des de sempre les persones que viuen ací, en estos llocs de la part més alta de la Vall, s’han caracteritzat per la seua empenta en fer que les nostres ciutats prosperaren i arribaren a poder gaudir d’una societat avançada, i amb totes les comoditats possibles. Però no. No entenem per què ens han deixat tant de la mà de Déu. Les administracions, foren del color que foren, no han estat per la faena de tirar-nos una maneta en moltes de les qüestions d’àmbit social, cultural i humà que encara a estes altures del segle XXI ens fan molta falta. I encara no en tenim.

Haurem d’esperar.

I si cal… a l’any que ve per ara parlarem.