Passes de gegant

Els discos, per Jesús Barranco

Publicat el 30 de gener de 2009 al Crònica 701

Passes de gegant

XIMO TÉBAR & IVAM JAZZ ENSEMBLE Steps (Omix Records, 2008)

A la província de Conca hi ha un poble anomenat Tébar. No em cap el menor dubte que Tébar és també el cognom del guitarrista Ximo Tebar (escrit així, sense accent, al 85% de la documentació consultada, inclosa pàgina oficial, myspace, discografia, etc. on no deixa d’aparéixer de tant en tant l’original Tébar, amb accent); no consideraré, doncs, per a la redacció de l’article el nom artístic “Ximo Tebar” i ho escriuré amb accent, a pesar que aquest haja caigut a causa de la internacionalització d’aquest músic nascut a València el 1963. Un jazzman que a Ontinyent coneixem bé, ja que ens ha visitat en diverses ocasions. Recorde, almenys, dos concerts memorables, on va lluir el seu talent com a instrumentista i el seu carisma en el tracte amb el públic.

A pesar de ser el guitarrista valencià més premiat de la història, Tébar sempre havia adornat la seua rutilant obra amb un perfil un pèl reivindicatiu –presideix Promúsics Associació de Músics Valencians de Jazz– i diguem-ne “esquerranós” (va participar en iniciatives tan emblemàtiques com Salvem el Botànic). Si la memòria no em falla, fa uns anys, va fer pública davant la premsa la seua discrepància amb la direcció del Palau de la Música de València arran del que considerà incompliments en l’organització del cicle Jazz al Palau. Avui, en canvi, sembla que ja no té cap raó per queixar-se del tracte de les institucions. Així, a l’entrevista que en primavera li féu la revista El Temps, va esbandir grans lloances a l’IVAM (que li ha finançat la producció del CD Steps), el Palau de les Arts Reina Sofia (on el va presentar a l’abril) i la futura construcció de l’escola de música Berklee a València (en què potser –malpensa u– l’acadèmia Alameda, que dirigeix Tébar, tinga interés empresarial). El text que hi ha a l’interior del CD el signa el president del Consell Valencià de Cultura, el científic Santiago Grisolía, una prova més de la bona sintonia de Tébar amb les altes esferes polítiques.

Com he dit, el museu que dirigeix Consuelo Ciscar és responsable d’una iniciativa novedosa a l’estat espanyol, l’IVAM Jazz Ensemble, que Tébar, director del projecte, qualifica de “passa de gegant pel que fa al concepte de gestió cultural”. El ben cert és que, de moment, l’únic fruit discogràfic n’és aquesta obra del mateix Tébar. No ho criticaré i afegiré –ara que els diaris dretans s’avaloten acusant els artistes de “apesebrados”– que estic orgullós del mig cèntim que, dels meus impostos, corresponga a la producció d’aquest disc, tan bo com tots els que el músic ha fet fins ara (tretze com a líder). El cas és que aquest mecenatge ha propiciat que Tébar, que resideix la meitat de l’any a Nova York, s’emporte cap allà algun dels seus col·legues valencians com el saxofonista Ramón Cardo, i s’ajunten a tocar amb músics meravellosos, vertaders “monstres” de color de bou (Orrin Evans, piano elèctric; Alex Blake, contrabaix; Donald Edwards, bateria...), i fabriquen versions fabuloses de temassos com “Pink Panther” de H. Mancini o “Nefertiti” de W. Shorter, així com composicions del mateix Tébar com la que titula el disc, basada en “Giants Steps” (“Passes de gegant”) de J. Coltrane. El disc s’ha completat a València amb la participació de col·laboradors habituals del guitarrista com el teclista Santi Navalón o la cantant Ester Andújar. L’artista ha iniciat immediatament després un nou projecte i, la passada tardor, ja passejava per diversos festivals un espectacle d’homenatge al compositor Erik Satie.

L’evolució musical de Ximo Tébar ha anat des d’un jazz elaborat en format trio (guitarra, orgue, bateria) fins a l’actual orientació funk, passant per un jazz de matís pop i lleu ressò mediterrani que el va consagrar, segons la revista Jazz Magazine, com “el jazzman espanyol dels anys 90”. En aquest periple, ha compartit escenaris i estudis d’enregistrament amb figures descomunals com Tete Montoliu, Lou Bennett, Idris Muhamad, Joey Difrancesco, Jan Ackerman o Johnny Griffin.