Publicat el 13 de febrer de 2009 al Crònica 702
Enamorats...
Posem-nos a cantar, que segur la sabeu: “A san Antonio, como es un santo casamentero, pidiendo matrimonio lo agobian tanto, que yo no quierooo, pedirle al santooo más que un amor sincerooo”. Sí, la “Mazurca de las sombrillas” de “Luisa Fernanda” (1932. Moreno Torroba – Romero/Fernández Shaw). En ella, i amb el rerefons de la primera de les verbenes madrilenyes estivals, els autors reflectien el costum divuitesc de les famoses “modistillas” que anaven a la Florida a demanar-li a sant Antoni de Pàdua un bon marit que les traguera de pobres. I això que abans la virtut de donar nuvi era potestat d’Antoni l’Abat. Bé ho xarren encara els refranys: “Sant Antoni del Porquet, que a les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet”... I el costum d’aquelles cosidores era dur al sant tretze agulles de cap i deixar-les a les beneiteres. Després ficaven mà, i segons les punxadetes que et feres, tants nuvis t’eixirien en un any. I suposem que per imitació de cort, un costum semblant, que encara podeu viure cada vegada que arriba la Fireta de Sant Antoni de Dalt, va arribar a Bocairent. Ací no calen tretze agulles, i els amors, se suposen per a tota la vida... Ja coneixeu els fets fetillers d’amor d’aquella ermita, que vos n’hem parlat abastament. I aquella de tirar cigronets al melic del xiquet que du el sant lisboeta en mig de la processó? Qui l’encertava, nuvi segur! I vinga a ploure torrat! Però no penseu que això era un fet rural aïllat, que en l’ara concatedral d’Alacant, el 6 de desembre, es llençaven cigrons al pobre sant Nicolau. Ja veieu, “Papa Noel” dedicant-se a portar nuvis... Ei, i el nostre tradicional Sant Jordi, que quan tenia importància social i encara no es de-dicava a matar dracs a Banyeres i morets a Alcoi, era patró d’amors i enamorats. Queda la rosa famosa i des dels anys vint, el llibre... I això és perquè com era el patró del Braç Militar de les Corts, i eren els cortesans els qui havien heretat l’amor cortés medieval dels occitans... I a València i la seua ex-Horta, els llauradors s’afanyaven a regalar mocadors i fruits a les amades el dia de sant Dionís... I encara hi ha centenars de patronatges locals enamoradors. I els que ho veuen difícil van a sant Judes Tadeu, i a santa Rita si ho veuen ja impossible... I si la cosa es necessita per a ja mateix, no hi ha ningú com sant Expedit en rapidesa...
Sent com són tants els protectors sagrats d’amor, per què els canviem per un sant Valentí que ni tant sols va existir? Si fou sant només perquè pagà una església...!
La culpa de tot, els Celtes. Eixos de tant lluny i de fa tant de temps? Efectivament. Que celebraven per ara la festa de l’Ímbolc, quan despertava el sol i amb ell la natura i la necessitat sexual hu-mana. A través de bisbes gals i de l’orde de Cluny es ficà aquesta festa (i altres com Tots Sants, no creieu), dins del nostre Costumari. I hui la tenim integrada en el febrer a tot arreu, ací amb la Candelària que riu i plora, als Estats Units amb la marmota ditxosa... I com que a l’escriptor Chaucer li se va ocórrer dir que per sant Valentí els ocells s’ajuntaven, pren pardalots babaus, pren tortada amb cupido i regalets i soparets... I després va vindre el Corte Inglés. Però això és ja història famosa... I a tot açò. Quin sant protegirà (en el futur) els amors homosexuals?“Amor d’un dia, escala de vidre”
Dita del pare Lluís Galiana (1740-1771): “Amor de monja i pet de frare, tot és aire”.
Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència pot, o sol, ser un defecte. Per això el primer amor és inoblidable”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada