per Enric Abad i Lluch
Publicat al Crònica número 699 del 30 de desembre de 2008
M’he permés emprar la famosa frase de la cançó de Ma. del Mar Bonet per a intentar explicitar els sentiments que m’assalten (és tanta la indignació que m’ha costat elaborar estes línies de forma coherent), quan pense que un dels objectius actuals del govern valencià és suprimir la recepció de TV3 al territori valencià. Ara fa un any la Direcció General de Promoció Institucional de la Generalitat Valenciana (fantàstica la promoció de la Generalitat Valenciana a base de tancar repetidors) va iniciar la irracional persecució de les emisions de TV3, amb l’obtenció de l’autorització judicial per a tancar el repetidor de la Carrasqueta, privant així a les comarques d’Alacant de tindre la lliure opció de visionar la televisió pública catalana. Estos dies passats els funcionaris de la Generalitat han precintat els repetidors de TV3 d’Alginet i la Llosa de Ranes, quedant sense cobertura gran part de la Ribera i de la Costera (Alzira i Xàtiva incloses). Supose que els habitants de la Vall d’Albaida també estarem en el punt de mira del govern valencià del PP per tal de liquidar la recepció de TV3 a la nostra comarca.
Algú em pot explicar quin problema representa que l’oferta televisiva incloga el canal d’una televisió pública espanyola veïna com és la catalana? Amb els problemes que tenim els ciutadans valencians (atur, educació, infrastructures, medi ambient, sanitat, etc...) s’ha de ser curt de mires, provincià, “paleto” i esquizofrènic (amb tots els respectes per als qui pateixen eixa malaltia) per a entestar-se a gastar diners, temps i esforços en carregar-se una cosa que funciona amb normalitat des de fa més de vint anys, que a cap persona mentalment sana no li fa mal i que forma part de la lliure opció personal de cadascú. I si encara així a algú li xiulen les orelles en sentir parlar català a una cadena de televisió, és tan senzill com desintonitzar-la del seu aparell, que és el que faig jo amb alguns canals repel·lents que ens ofereixen a través de TDT.
Si, com diuen els instigadors d’esta barbaritat, el problema fóra que les emissions de TV3 al País Valencià no compleix la normativa vigent, la solució seria ben senzilla, adaptar la normativa a la realitat i al sentit comú o bé facilitar les coses perquè les emissions s’adapten a la normativa, i així propiciar que la legalitat siga útil a la ciutadania i no generar conflictes innecessaris. Però quan s’observen les actituds i els procediments (precintats sobtats i a deshores), així com l’astronòmica sanció econòmica (al voltant de 300.000 €), que se li vol imposar a l’entitat privada que manté els repetidors que fan possible la recepció, es fa evident que allò de la normativa és l’excusa per amagar el problema real que no s’atreveixen a manifestar públicament. El problema, com en altres ocasions, és España (amb ñ), eixa España rància tant per la dreta com per l’esquerra, recelosa de possibles enteses entre els territoris perifèrics que la conformen, hereva del pensament unitarista del franquisme i de segles de centralisme, prepotent com per a penetrar a les llars dels ciutadans i decidir allò que podem veure i allò que no podem veure a la televisió.
El govern valencià pretén llevar-li competència a Canal 9, i de pas oferir noves glòries a Espanya erosionant encara més els reductes de pensament i comunicació naturals entre València i Catalunya, mentre que al govern de Madrid el que li importa és garantir les emissions de les televisions d’àmbit estatal (amb la llengua que la sagrada Constitució imposa com un deure, és clar), passant olímpicament de l’obligació constitucional de protegir i promocionar les altres llengües de l’Estat.
És d’una vergonya infinita pensar que l’oferta audiovisual valenciana permeta la recepció en obert de cadenes d’avorrida publicitat, de pel·licules pornogràfiques i de concursos cutres, i en canvi excloga la recepció d’una televisió pública de reconeguda qualitat feta a una comunitat veïna tan pròxima com és Catalunya. Quin País i quin govern de desequilibrats és este?.
No sé vosaltres, però jo veig molt poca diferència entre que em prohibisquen veure un canal públic de TV i que entren a ma casa i em requisen determinats llibres o pel·licules. En la meua opinió, que els poders públics, acollint-se a les lleis i amb el vist i plau dels jutjats, arriben a perpetrar tal injustícia, atentant contra els drets universals de la lliure informació i de la llibertat personal és una clara mostra de les immenses carències en matèria democràtica que patim a este Estat en el que ens ha tocat viure. I si arriba el dia que ja no puc sintonitzar la TV3 al televisor de ma casa, i li he d’explicar al meu fill que ja no pot veure els dibuixos del K3, no sé que faré, la veritat, però supose que la meua confiança en un estat de dret i una Constitució que vetlle pels drets i les llibertats individuals i col·lectives, baixarà fins a límits insospitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada