PIRATS COM EN QUIM DAVIS

Els Discos

per Jesús Barranco

Publicat al Crònica número 699

30 de desembre de 2008

PIRATS COM EN QUIM DAVIS

COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants (Picap, 2008)

Diversos mèrits pot lluir la Companyia Elèctrica Dharma. En primer lloc, ser la banda més duradora –trenta-cinc anys, ja– dels Països Catalans (i rodalia), un atribut difícil de combinar bé amb la seua altra gran virtut: la coherència.

Sorgits el 1974 en plena eclosió del moviment musical que s’anomenà “ona laietana” –insòlita suma de jazz progressiu i folk català que tingué l’epicentre a la sala Zeleste de Barcelona–, la C.E.D presentava, ja d’inici, diferències amb la resta de bandes que n’eren part. Aquelles foren formacions inestables, col·laboracions promíscues en què tothom tocava amb tothom, integrades pels acompanyants habituals dels artistes de l’efervescent Cançó; músics inquiets que canviarien prompte d’orientació. Si recordem noms com Om (Toti Soler, Jordi Sabatés), Música Urbana (Joan-Albert Amargós, Carles Benavent), Orquestra Mirasol (Xavier Batllés) o Secta Sònica (Gato Pérez), resulta evident que la Dharma no tenia l’altura d’aquells supermúsics; ells havien passat menys hores de conservatori, però també més hores en cercaviles i ballades i recorrent el país imbuïts de l’esperit excursionista. Així doncs, Dharma no feia de banda de cap cantant i era un grup familiar; integrat inicialment per tres germans i un amic –Josep Fortuny (bateria), Esteve (guitarra) i Joan (saxo i tenora) i Carles Vidal (baix)–, als quals es va sumar el pianista Jordi Soley, que cinc anys després abandonà el grup (el substituí un altre germà Fortuny: Lluís, trompeta i acordió). No arribaven al nivell dels esmentats adés, però en absolut eren instrumentistes pobres; sobretot en el cas d’Esteve, un guitarrista molt especial, mort tràgicament el 1986 després d’un concert. Anys després, una altra germana, Maria Fortuny (teclats, flabiol) entrà al grup, i sols en fa tres que s’hi ha sumat dos membres més: Pep Rius (guitarra) i Tianan Bi Tra (percussió).

L’estil desenvolupat pel clan Fortuny es basa en una espècie de paradoxa en la qual, sense renunciar gens a la dificultat i “cocofàgia” pròpia de l’esperit progressiu, es busca fer ballar i botar la gent –i el moviment continu que ells mateixos realitzen a l’escenari no els permet una gran finor interpretativa–. La importància atorgada als directes és un segell de Dharma (al capdavall, són els concerts els que permeten sobreviure en la professió), convenientment coronat cada vegada que han acomplit una dècada amb espectacles multitudinaris molt recordats. També cal anotar que alguns dels seus tours han visitat Amèrica i Àfrica. Mai no han deixat, però, de posar regularment discos al mercat: el que comentem hui n’és el vint-i-dosé. De la seua discografia (quasi tota reeditada), sempre s’esmenta L’oucomballa (1976) –inoblidable portada–, i també ho mereixen Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània (1982), Homenatge a Esteve Fortuny (1987) i Llibre vermell (2002), per exemple. En aquests i altres discos, tant el melòman com el simple aficionat podran trobar peces realment sorprenents. D’altra banda, el grup compta amb el suport d’un bon nombre de seguidors (un altre mèrit per tractar-se d’un grup instrumental) que, com no podria ser d’altra manera actualment, tenen el seu fòrum cibernètic (piratsdeladharma).

Pels volts de 1975, en la presentació d’algun dels seus primers discos, un periodista va preguntar als membres de la C.E. Dharma com definien la seua música. La resposta va ser: “un encreuament entre Miles Davis i Quim Serra”. Miles Davis, símbol de negritud que va portar el jazz a donar-se la mà amb el rock, i Joaquim Serra, compositor i intèrpret de sardanes i altres temes populars. Aleshores devia sonar a acudit, a ocurrència a la qual poc partit es podria calcular; hui, en canvi, sabem que la Dharma ha dedicat cadascuna de les seues interpretacions a validar aquella definició. De pas, han realitzat una contribució exquisida a la normalització de la cultura del país. Quina lliçó, si no, cal extraure d’una versió en clau de jazz simfònic de “La Muixeranga d’Algemesí” o d’“El cant dels ocells”?

Fidels a si mateixos, han dedicat l’últim disc a enfrontar composicions de M. Davis i J. Serra. Es tracta de sis peces (mitjana de set minuts) on un tema de Davis i un de Serra dialoguen, es superposen, s’observen i s’influeixen. Els resultats són notables, per exemple en “Blue noia” (confrontació de “So What” i “La noia alegre que no sap plorar”) i excel·lents, per exemple en “El vent de dalt” (“It’s About That Time” i “Remebrança”). Corona el disc un bell tema propi titulat “Cadeau”. El llibret ofereix vint-i-dos portades alternatives, de tanta o més qualitat que la triada finalment (dissenys de Josep Fortuny, el bateria i veritable líder). Potser alguns dels títols que apareixen a les portades alternatives superen el finalment elegit, com ara “Quim Davis Miles Serra” o “Sketches of Catalonia”.