Coses sense remei i preguntes sense resposta

Coses sense remei i preguntes sense resposta

Per Paco Company

Publicat el 16 de gener de 2009 al Crònica número 700

Fa alguns anys, un periòdic d’àmbit estatal tenia una secció anomenada ¿Por qué?, en ella apareixien tota mena de qüestions irresolubles, preguntes difícils i enigmes pendents, alguns d’ells parangonables al Teo-rema de Fermat o a la Conjectura de Golbach, i coses similars, d’aquelles que no tenien solució o, almenys, ningú l’ha trobada, misteris irresolts del tipus: Per què després de fer l’amor els actors es tapen púdicament les vergonyes? Per què sonen els sorolls dels canons de les naus espacials si en la foscor de la immensitat del cosmos sols hi ha el buit? O, si espectáculo en castellà és espectacle en valencià, culo serà cle, no? O, si a l’amo de Microsoft li diuen Gates, per què el seu sistema operatiu es diu Windows? I, així, fins a completar una llista tan llarga com fascinant, per la seua complexitat i per l’absència de respostes que generava. Modestament, des d’aquestes línies, voldria afegir-ne tres més al llistat que els especialistes no acaben de clarificar, qüestions sobre les quals els analistes no es posen d’acord i que jo, per suposat, no em sent amb força per resoldre, amb la de maldecaps que produeixen.

La primera d’aquestes interrogacions quasi retòriques em va arribar pels temps de la fira, i el millor que puc ficar com a introducció de la reflexió és rememorar un antic relat amb ense-nyança moral, la contalla aquella del savi que anava lamentant-se de la seua mala sort mentre llançava al terra les restes de les plantes que anava menjant-se per, després, adonar-se que, rere seu, anava un altre savi, encara més pobre, arreplegant el que ell deixava. Aquesta introducció cultista em ve a col·lació per tractar d’entredre els milers de moters –in-cloent-hi els que es van reunir a Ontinyent durant la matinal motera de la Fira- que lluiten per l’eliminació dels quitamiedos de les voreres de les carreteres estatals, juntament amb altres reivindicacions que duen molt de temps demanant, com les assegurances dels seus vehicles o la creació de més i més circuits moters. Totes elles la mar d’assenyades i de llei. I, com aquell savi de les arrels, a la que mire enrere per solidaritzar-me, l’únic que veig és una filera de cinc motos de gran cilindrada a rebufo del meu mitjà de transport que, quan es van cansar, em van avançar en una passada a fregar meu: fins i tot els podia tocar amb la mà. Una maniobra sensacional si no fóra perquè no som a Motmeló sinó a l’autovia d’Albaida i el gloriós glamour per l’avançament es redueix sensiblement, ja que parlem d’una bicicleta; bona, cert, però no deixa de ser un vehicle a pedals. Enorme glòria per a unes quantes japoneses de 750 cc que devien haver-me confós amb Valentino Rossi amb xixonera.

L’altre enigma que em rossega l’à-nima i les neurones patinadores té com a origen RENFE. Eixa entelèquia que ens du sobre rails d’un lloc a altre no permet treure un bitllet de rodalies més enllà d’una hora abans de la sortida del tren. Si no ho fas així, el bitllet no val. Com si els diners es devaluaren en transpassar aquesta frontera ho-rària i dit bitllet esdevinguera, de sobte, fals. Encara que ho fas per guanyar temps, pensant que no agafaràs el tren, amb les cues que es formen a certes hores, i li ho expliques al revisor, allà tu perquè, a ell, li importa una bleda bollida. Al dia següent que tornes a viatjar, li fas cas a l’autoritat ferroviària i guardes la cua pertinent, amb la demora horària legal i et trobes totes les finestretes tancades i una única filera per vehicular la brutal quantitat de gent que malda per traure el bitllet a destí, i gràcies a la qual acabaràs perdent-lo. Tanta gent d’espera i sols una dependenta per atendre’ls a tots... i si li tornes a dir al revisor que l’has tret abans per guanyar temps, ell t’ho dinamitarà dient que està fora de la llei i no és vàlid per viatjar, si és que has aconseguit agafar el tren.

I, per rematar-ho, l’últim misteri que em martiritza ve de la mà de la propaganda televisiva. En una de les moltes que ens anima a reduir el consum energètic apareix la selecció espanyola rememorant els èxits que els acompanya des de l’estiu i un Xavi Hernàndez que, dit en l’aire, se’n va als vestidors per apagar el llum que s’havien deixat engegat. Lloable empresa en un país que té una contaminació lumínica cinc vegades major que la de la resta de països de l’Europa Comunitària. I seguesc sense comprendre res d’aquests i d’altres enigmes que no hi ha ningú que els sàpia resoldre. Tants i tants misteris sense resoldre.