Lo baila Rajoy

El vot popular ha dit dissabte que el Chikilicuatre, amb la seua cutríssima cançoneta del Chiki chiki, represente Espanya a Belgrad en el festival d’Eurovisió. Un vot també popular ha dit diumenge que Zapatero governe Espanya durant quatre anys més des de la Moncloa amb la seua cançó de la bona sort. Un vot Popular (ara en majúscules, per favor) ha enviat a l’oposició per quatre anys més a Rajoy, ha fet que el valencià González Pons obtinga més vots que mai i que Lina Insa puga presumir de l’èxit a Ontinyent. Per cert, que Rajoy sembla que finalment es traurà de sobre l’Acebes i Zaplana, i que el de Cartagena podria ser substituït pel de Planes, Gonzàlez Pons. Res de nou en el nostre País Valencià que cada volta està més dissolt en l’Espanya de xaranga i pandereta popular d’abans, i ara en l’Espanya del pop-rock i garrafó que tan mou les noves joventuts, amb més ganes de gresca i bon humor que d’analitzar amb una mínima seriositat la salut de la societat en què viu. Una societat que es debat entre l’etern retorn inevitable a la restauració de les dos espanyes, que ara sembla que tornen, però en una nova versió més crispada i més propensa a l’enfrontament, sense que ningú entenga ben bé en quina de les dos bandes es troba.

Abans, tot espanyolet sabia ben bé qui eren els seus i qui els altres, que si s’era de dretes, conservador, és que defensava allò tradicional, que rebutjava els canvis, que sublimava l’ordre i la seguretat, que era partidari de multiplicar les normes, que desconfiava de la raó, que defensava els privilegis adquirits i que procurava retallar les llibertats mentre fóra possible; que si era d’esquerres, progressista, és que defensava tot el contrari que els altres. Ara tot està tan embolicat i els discursos dels dirigents tan equívocs, que molts dels votants consideren que es pot ser progressista i estar contra els immigrants, o contra les altres comunitats veïnes perquè ens furten el que és nostre. El nivell de confusió creat en el perso-nal que no va més enllà d’escoltar frases demagògiques elaborades per una empresa de publicitat fa que els propis valors i els dels altres es mesclen de tal manera que ja no saben quins partits polítics defensen de veritat els interessos dels treballadors i quins altres el que volen és mantenir els interessos de la burgesia que controla els fils de l’economia, de la comunicació... Al final, són els detalls anecdòtics els que fan que el veí es decante per un partit o per un altre, a pesar de les conseqüències de la seua acció contra els seus i a favor dels altres.

Al final tot és qüestió de mercadotècnica en el món de la política, de l’economia, de la comunicació.... Imagineu-vos a El Terrat, promotora del programa de Buenafuente intentant ficar-se en política. Que després de la sensacional ocurrència del Chikidesficaci, proposen d’ací a quatre anys el Chikilicuatre o un altre Chikilicinc, però aleshores polític. Que després de l’èxit obtingut amb el fals cantant de mentida acompanyat amb dos ballarines de mentida i una guitarreta de mentida, presenten per a les eleccions generals un friqui sota les sigles d’un partit polític de mentida, amb una llista de candidats de mentida i un programa polític també de mentida. Traurien diputats! Si amb la friquicançoneta ja estan posant prou dels nervis a tants dels que es creuen aquells casposos certàmens pseodomusicals, imagineu-vos què passaria si una colla d’humoristes disfressats de diputats frikis, vestits amb capa espanyola de metacrilat, entraren al Palacio de las Cortes a seure en la seua dotzena d’escons.

A tot això, no volem que algú pense que estem en contra de la parida creada per l’equip de Buenafuente, ni que se’ns ha passat pel cap demanar seny a El Terrat perquè retire el seu candidat al festival d’Eurovisió com estan fent les persones “d’ordre”. Res d’això. Ens hem de traure el barret per l’èxit aconseguit en el seu segon intent –Toni Soler ja ho va intentar fa uns anys amb un altre precedent del Chikilicuatre-, i desitjar que si amb el seu còmic delicte aconsegueixen augmentar les vendes de Prozac entre l’espanyolisme més tronat, o poden carregar-se definitivament el moribund festival del La, la, la i el Congratulations, ens alegraríem. El Terrat ha demostrat ser una de les millors empreses fa-bricants de productes d’humor. Una medicina més que necessària en l’encartronada societat espanyola que sembla que no acaba de traure’s de sobre els vells hàbits castradors de tota novella iniciativa.

No hauríem de traure-li més suc al Chiki chiki, i menys encara caure en l’atreviment de comparar la paròdia de certa música popular moderna amb les eleccions gene-rals; però, parlem ara seriosament, ¿és que un analista honest i independent, si és que en queda algun, no veu certa dosi de paròdia en l’espectacle en què el popular Rajoy ha convertit les darreres eleccions i la campanya preelectoral de quatre anys amb les seues ridícules ofensives contra el govern? ¿No semblen gags d’una paròdia els resultats electorals tan exageradament bicolors en una societat tan tradicionalment multicolor com la valenciana?

Editorial 678
14 de març de 2008