9N, un Sí Sí valencià

Ximo Urenya

Diumenge 9 de novembre a Barcelona el valencià que signa aquest article va poder votar a favor de la independència de Catalunya gràcies a la deferència d’una amiga resident al barri de Gràcia que va acceptar introduir la papereta amb el Sí Sí valencià dins d’una urna. Una qüestió simbòlica només, ja ho sé, però una emoció difícil d’oblidar. La mateixa emoció de tants i tants catalans que van desobeir al Govern de Madrid, al Consejo de Estado, al Tribunal Constitucional, al Tribunal Suprem i a la Delegació del Govern central a Catalunya sense cap por, amb l’alegria als cors que es mereixia la solemnitat de la jornada.

Ovidi Montllor cantava una cançó dedicada a un dia del futur que ben bé podia haver estat justament el passat 9 de novembre: “Serà blava i tranquil·la la mar./ Serà verda i espessa la vall./ Serà gran i dolça la muntanya./ Serà un dia que durarà anys./ Gent de mar, de rius i de muntanyes,/ tindran tot. I es parlarà de vida./ Les ciutats seran rius plens de gent./ Floriran flors i cants i alegries./ Floriran crits i cors i paraules./ En un dia que durarà anys,/ braços lliures i boques i mans.” Perquè, malgrat les amenaces de l’autoritat, els carrers de Barcelona van despertar diumenge tranquils, silenciosos, en pau, nets, lleugerament regats pel reixiuar de la nit, mínimament transitats per persones que anaven, potser, a fer treballs de diumenge. A les nou tocades vam veure les primeres cues a l’exterior del col·legi electoral, deixeu-me que l’anomene així, on havia de votar el meu fill i també l’amiga que em va oferir la possibilitat de votar per mi, d’acceptar ficar a dins del seu sobre la meu papereta. Als ulls de les persones joves i grans i molt grans es llegia l’alegria dels dies especials, dels dies que no són fàcils d’oblidar, dels dies que duren anys. Als informatius de TV3 vàrem veure votant gent de mar, de rius i de muntanyes parlant de vida a les llargues cues. Cap a migdia els carrers de la ciutat eren rius plens de gent, i als parcs del passeig de Sant Joan florien flors i cants i alegries i crits i cors i paraules. Per tot arreu braços lliures i boques i mans. Per un dia el tradicional català emprenyat semblava haver deixat de ser-ho, i diumenge els emprenyats eren uns altres, aquells que no podien entendre com podia ser que tants catalans havien decidit no fer cas de prohibicions i amenaces de l’autoritat espanyola i s’havien conxorxat per dir massivament qui són i què pretenen aconseguir en un futur pròxim, la independència.

Barcelona és plena normalment de milers de turistes que omplen sobretot el centre de la ciutat, però diumenge 9N va estar tota ella més plena que mai, hi oïes parlar tot de llengües diferents preguntant què passava, i també sentírem els accents diferents de la llengua catalana comuna. Vàrem trobar mallorquins, rossellonesos i també valencians, com no podia ser d’una altra manera. Amb dos republicans de la ciutat de València, qui ho diria?, ens intercanviàrem les nostres emocionades experiències i férem càlculs sobre quan al nostre País Valencià podríem també fruir del nostre particular dia que durarà anys.