'V' de València

Pau i Ximo, Urenya.

'V' de voluntat, de votar, de victòria, de 'venceremos', de 'vendetta'... Però per nosaltres aquest 11 de setembre ha tingut una 'V' especial, una 'V' que ve del sud del nostre cor, la 'V' de València. Vam estar al Tram 27, el tram del País Valencià on centenars de persones vingudes d'arreu del país van participar de la mobilització ciutadana més gran de la història recent d'Europa, que ja és dir! Una manifestació pacífica de prop de 2 milions de persones que van omplir amb els colors de la senyera les dues principals avingudes de Barcelona. Una manifestació amb un missatge molt clar: Volem votar, volem un referèndum per decidir lliurement el nostre futur, volem democràcia.

Per moltes persones al País Valencià el que està passant a Catalunya és poc que menys que una pel·lícula de marcians, sobretot des que no poden posar TV3 ni sintonitzar Catalunya Ràdio per poder veure i sentir en directe el que diuen les gents que protagonitzen aquest procés, i només tenen la versió dels mitjans de Madrit (que, com diu Antonio Baños no és la ciutat de les persones sinó aquell aparell de poder polític-econòmic-mediàtic que sobrevola la ciutat del 'cup of coffee', la nau nodrissa del visitants, l'Estrella de la Mort de l'imperi). Aquests mitjans, ara únics mitjans de masses al País Valencià, repeteixen el mantra que els catalans i catalanes 'han perdut el seny i, desesperats per la crisi, s'estan deixant portar per un llunàtic anomenat Mas, que per amagar els seus errors de gestió i la corrupció dels seus, els està portant al carreró sense eixida de la independència'.

Com els xiquets palestins amb còdols davant els carros de combat israelians ens sentim quan intentem trencar l'hegemonia d'aquest discurs, però si aquelles criatures llancen el còdol, nosaltres també!

Primera pedra: oblideu-vos de conceptes com 'dèria', 'deriva', 'desafio nacionalista' de la població catalana i menys encara del seu president de la Generalitat. No serà perquè Mas no ho ha intentat, però ací no hi ha cap messies seguit pel seu poble. Més bé hi ha un governant, i un govern desbordat pel poble. I, com diu el Quim Arrufat de les CUP, hi ha un parlament sotmès a la voluntat popular, que és com haurien d'estar tots els parlaments. El que s'està vivint a Catalunya els darrers anys és una revolta ciutadana, una rebel·lió en tota regla contra el poder que es va constituir l'any 78 a tot l'Estat, i per tant també a Catalunya. És una rebel·lió democràtica contra el Règim sorgit dels pactes de la Moncloa, del 'café para todos' del 'atado y bien atado' del 'por el cambio' que va suposar un lampedussià 'canviar-ho tot per no canviar res'. Règim que, seguint les directrius dels mercats ha accelerat l'agenda neoliberal amb l'objectiu d'empobrir-nos més econòmicament i democràticament. Una rebel·lió contra les elits extractives, la casta espanyola i catalana, de la llotja del Camp Nou i el Bernabeu. És un procés d'empoderament social, un procés constituent d'una nova societat, d'un nou país... I, per tant, no és només una revolta que afecte només al Principat de Catalunya, afecta a tots els pobles i ciutadans de la península, inclòs Portugal. I més enllà. Com hem vist en el cas escocès qualsevol procés en el que la ciutadania exerceix el seu dret a decidir pot afectar, i molt, a la correlació de forces en la UE.  

Com es pot veure, a les mobilitzacions, als debats, les declaracions de la majoria de gent que participa activament d'aquest procés, la independència no és només un canvi de banderes i ja està, i que totes les altres coses continuen igual. Es tracta d'aconseguir la sobirania política, una sobirania vertadera, per poder decidir, i decidir-ho tot, com diu, entre d'altres, l'Ada Colau (impulsora de la PAH, i ara de Guanyem Barcelona). Es parla d'un nou país, i per tant d'unes noves lleis, una nova constitució, i, creieu-nos, aquesta vegada no deixaran que 7 ponents de dubtosa reputació la escriguen per tothom. Sortosament tenim exemples recents, i europeus, d'elaboració popular de la Carta Magna. No cal inventar-se res, o sí!

Segona pedra: quan es parla de 'Dret a decidir' no s'està parlant de triar entre ser espanyol o català com la curteta de mires de la Carmen Chacón ens vol fer creure, ja que la pobra encara no s'ha assabentat que hi ha molta gent que se sent espanyola i demana poder votar i, si els deixaren, votarien que sí. Perquè no és una qüestió identitària ni nacionalista, senyora Chacón, no és una qüestió de si Catalunya o Espanya, la qüestió és que es vol decidir si Catalunya continue sent una província o passe a ser un país lliure per a decidir el seu present i futur. Com diu Antonio Baños, no hi ha odi ni a Espanya ni als espanyols, el que passa és que el projecte d'Espanya ha fracassat, 'és que no podem viure sota la mateixa oligarquia, la mateixa estructura de poder descarat i inamovible: de 'la Caixa' a la duquessa de Alba. Del Tribunal Suprem al Círculo Ecuestre' I això, ens recorda Baños, afecta tant a catalans com a la resta de residents peninsulars... I us afegirem una reflexió que no és ni d'un català, ni d'un escocès, sinó d'un madrileny Isaac Rosa: 'Estoy seguro de que muchos catalanes no quieren salir de España: quieren salir de esta España. Pero es que de esta España somos muchos los que queremos salir'. Doncs això.

Tercera pedra: Per a moltes persones la independència no és un objectiu en sí mateix, no és un fi, és el començament d'un camí cap a un futur millor que, continuant sotmesos a l'Estat Espanyol, veuen com impossible d'assolir. Com diu Josep Manel Busqueta 'la independència no és un contingut, és un continent que s'ha d'omplir de justícia social, de democràcia real, de llibertats, d'alegria'.

En una Europa en la que la sobirania dels pobles i de la societat està desapareixent sota les urpes dels mercats financers, que imposen les seues polítiques econòmiques, laborals, socials, és del tot revolucionari que un poble, siga quin siga, escocès, català o grec, vulga sobirania, vulga democràcia real, vulga decidir i vulga decidir-ho tot.

A Islàndia van tombar el govern, van decidir que no pagaven el deute il·legítim i van redactar, en un procés popular, una nova constitució. També han decidit el seu futur a Escòcia amb eslògans com 'una altra Escòcia és possible perquè un altre món és possible'. Han decidit quedar-se al Regne Unit però Escòcia ha canviat per sempre i canviar Escòcia és contribuir a canviar Europa, a canviar el Món. I quan tots aquests 'demòcrates de tota la vida' esgrimeixen constitucions i lleis perpetues i perpetuants només cal recordar-los que 'en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat de la ciutadania sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan ho creu necessari, la legalitat', com diu el Tribunal Internacional de Justícia.

I 'nosaltres els valencians'? I nosaltres les valencianes? Ens quedarem mirant la lluna de València una vegada més? Seguirem a través de les ràdios i televisions de Madrit les aventures d'aquesta gent del nord mentre nosaltres seguim ofrenant noves glòries a la corona borbònica i tot el seu seguici farcit de corruptes i xuplòpters de les llotges del Madrigal, el Mestalla i el Bernabeu?

Més enllà de les raons històriques, culturals i lingüístiques evidents que ens justifiquen com a poble i que, a més, ens lliguen a Catalunya i les Illes [ja sabeu que fa temps que no discutim si la terra es mou o no]. Més enllà de discutir sobre la existència d'uns Països Catalans que, per cert, una colla de d'impputats ens han volgut recordar que existeixen, en declarar solemnement la seua no existència. Com si una declaració institucional pogués esborrar d'un cop de ploma una munió de projectes, de xarxes socials, culturals, musicals, comunicatives, polítiques... [eppur si mouve!]

Més enllà de tot això i allò, no hi ha ganes de decidir el propi futur? No hi ha ganes de construir una democràcia de veritat? No ens creiem amb la capacitat d'exercir la plena sobirania? O volem seguir en la minoria d'edat política deixant que les coses importants de la nostra existència i, fins i tot, la nostra existència!, la decidisca el pare Estat des de Madrit?

No en tenim prou de tanta casta i tanta caspa, de tants vestits regalats i borses Vuiton? De tants incendis provocats i tolerats per falta de prevenció, de mitjans, d'interessos immobiliaris, per falta d'estima per la terra que els nostres gestors no senten seua? Del monocultiu turístic que destrueix la nostra costa? De tanta corrupció, hipocresia i mentida. Burda i bruta mentida llençada a la cara de les víctimes de la seua incompetència? De l'atur més alt de la península, de tanta bona gent que pega a fugir cap al nord, a Barcelona, o Girona, o més enllà: Londres, Berlín, o Equador!

Nosaltres, valencians i valencianes, també tenim un fil roig, i negre!, que continua teixint les nostres resistències. Un fil que ve de les Germanies i el combat maulet, que passa per les primeres lluites obreres llibertàries i la València republicana i socialista, i que va reviure i renàixer a les lluites antifranquistes i que ha seguit, com una flama encesa, als nostres casals i festes populars, la música i cultura popular. Una flama en defensa la la llengua i l'escola pública i de qualitat. Una flama de primaveres històriques de carrers plens de joves resistint la repressió, i de barris en peu de lluita trencant el plans especuladors que volen trencar-los! De tants i tants Salvem! De víctimes que es neguen a acceptar la versió oficial i lluiten contra l'oblit dels seus. D'una flama que lluita contra les retallades, els desnonaments, la violència masclista, els centres d'internament...

Per això per nosaltres la 'V' de Barcelona era, també, la 'V' de València. D'una València viva que existeix i persisteix, i que defensa el dret a votar, el dret a decidir de Catalunya perquè així estem defensant també el nostre dret a decidir.

Al País Valencià tard o d'hora també s'obrirà el meló per poder constituir un nou país. De la mà del carrer, de l'autoorganització ciutadana, de les resistències i moviments que hem anomenat, que són l'autèntic contrapoder d'un poble. Però també assaltant les institucions per llançar a la mar d'una vegada per totes al PPSOE i als seus substituts d'UPyD, per posar-les al servei de les majories i del bé comú. Assalt (democràtic, eh!) a les institucions que ha de venir de la mà de la gent de Compromís, de Podem, d'EUPV, de tots els Guanyem que eixiran com a bolets, de les CUP i altres candidatures municipalistes que van naixent i es van escampant pel país poc a poc, però de manera implacable. Sempre i quan assumisquen que les velles formes partidistes han de morir, que la radicalitat democràtica ha de ser l'eina i l'objectiu a assolir, i que seran la veu dels moviments socials a les institucions o no seran. Que el poder va de baix cap amunt i no a l'inrevés. Com s'ha demostrat al procés català, si es treballa a partir d’objectius i pràctiques concretes es podem assolir fites que pareixen impossibles.

Moviments socials al carrer sempre, i uns quants peus a les institucions per tal de destituir el poder establert, el Règim, i començar un procés constituent cap a la sobirania popular, cap a la democràcia real, cap a la justícia social. Digueu-nos somiadors i que 'això no pot ser, i a més, és impossible' que diuen a Ontinyent, però, com deia Jean Cocteau, 'ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible'.