Violències

Ximo Urenya

Vuit dones valencianes han mort ja enguany a mans d'homes violents, l'última ahir mateix apunyalada pel seu company a qui havia abandonat feia poc temps. L'horrible fet sagnant es va produir a plena llum del dia davant els vianants que passaven per l'avinguda Blasco Ibàñez de València, incapaços d'evitar l'assassinat covard d'un individu masclista que deuria pensar que si la dona no podia ser de la seua exclusiva propietat ja no ho seria de ningú més.

Aborronadors els testimonis de violència contra les dones amb què els mitjans de comunicació ens van amenitzar el dinar, el sopar i bona part de la nit del passat dia 25 de novembre, el Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones. Jo no sabia per què la ONU havia triat aquell dia per commemorar les terribles violències que pateixen les dones de tot el món. Ara ja ho sé i ho faig saber: un dia 25 de novembre de 1960 la policia secreta dominicana va violar, torturar i assassinar les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats, en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana. Una quarta germana va sobreviure, Dedé, i va poder contar les atrocitats. Els cadàvers de les seues germanes varen ser destrossats i van aparéixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. Avui, i des de l'any 1999, aquelles desgraciades víctimes són símbol de lluita, de resistència i de patiment fins a la mort de tantíssimes dones des que habitem persones al món.

Dèiem que al País Valencià han estat enguany vuit dones i trenta-quatre més a la resta de l'estat. Una xifra escandalosa sens dubte, però tot i això menor que en anys anteriors, és cert, però també és de veres, segons han dit les autoritats, que no és que haja disminuït la violència contra les dones, sinó que la crisi és la causa macabra de la dita minva dels casos d'assassinat: la por a quedar desemparades sense recursos han obligat les dones a comportar-se davant els companys potencialment violents amb una estratègica actitud de simulada submissió. Una actitud que aplaudirà segurament el bisbe de Granada partidari que les dones es mostren sempre dòcils davant el mascle dominant -com déu mana-. Algun avantatge havia de tenir la crisi, dirien els cínics.

És cert que en molts països s'han encetat polítiques de prevenció amb més o menys èxit, però la realitat ens mostra que en molts altres, lluny d'intentar frenar el dany, encara l'empitjoren. Fa fàstic l'intent del govern dictatorial del Marroc, tan amic d'Espanya, dels EEUU, de França, d'obligar els violadors a maridar-se amb la dona violada, pensant tal volta que la convivència d'ambdós podrà un dia fer-los oblidar aquella terrible violència. És terrible que en altres països encara les famílies consideren culpables les xiquetes i les dones violades. Fa de mal digerir els àpats quan veus en la petita pantalla documentals gens sensacionalistes com tractaven les dones-esclaves sexuals al servei dels exèrcits, de tots els exèrcits, de totes les guerres, de tota la història. Ens conta Eduardo Galeano en el seu llibre Las venas abiertas de América Latina moltes barbaritats de la sagnant conquesta espanyola en la seua aventura d'ultramar. Moltes barbaritats contra els indígenes homes, però sobretot contra les dones. Una xiqueta indígena li pregunta al capellà que els dóna catequesi que si a això del cel de què els parla també aniran els amos blancs. Davant de la resposta afirmativa del missioner, la xiqueta declara que no voldrà anar mai a eixe cel si estaran allà també els seus amos blancs.

Hi ha ara mateix moltes altres violències molt més subtils contra les dones. Només cal llegir la LOMQUE de Wert per a veure que van a permetre i subvencionar les escoles que separen les xiquetes dels xiquets. Encara continuen pensant que les xiquetes necessiten una educació especial.

Només cal mirar algunes televisions espanyoles, dic espanyoles perquè de les nostres, de valencianes i de catalanes, ja no en tindrem -com déu mana-, per a comprovar cada dia com continuen fent ús indigne del cos de les dones per vendre cotxes i vaixelles. Com maltracten la dona presentant-la com a joguet infantil sense personalitat en moltes pel·lícules. Com és la imbècil de la tertúlia la que diu sempre les bajanades que cap home no s'atreveix a pronunciar, i això perquè les trien a pols...

Hi ha moltes altres violències contra les dones, ho sabem, i no cessaran en tant en quant també els homes no ens impliquem radicalment en la seua necessària eliminació, començant per acceptar que el nostre silenci també és culpable de la seua pervivència.