La Via Valenciana de l'onze de setembre

Ximo Urenya  

N'érem ben pocs de valencians aquell dia 11 de setembre allà dalt a la vora de la Sènia donant suport a la històrica Via Catalana que tan bé havien organitzat aquelles voluntarioses persones de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Tampoc és que ningú n'esperava molts més, ateses les circumstàncies. Per a donar un suport simbòlic als veïns en la seua demanda d'independència ja no en van fer falta més. Els fets ja els coneixem de sobres: centenars de milers de persones anònimes manifestant, mans donant-se a altres mans, que volen exercir la democràcia en llibertat ara que l'exèrcit i la policia ja no fan por, o en fan tanta com abans. No fan ja tant d'espant més enllà de la Sènia, perquè a la vora sud la gent que va voler emular els satisfets i eufòrics companys van haver de donar-se les mans envoltats de guàrdies civils amb cara gens amable i en un dels trams finals vam haver de seguir la via per sobre dels bancals llaurats o per sota dels tarongers. Ben diferent l'actitud civilitzada del Mossos aquell dia col·laborant, alguns amb entusiasme i tot, amb els milers de voluntaris que van aconseguir que la diada fóra un èxit inqüestionable. Encara com que la guàrdia civil no ens va acaçar amb la porra a la mà, que tenir ganes en tenien, perquè en un moment de nervis d'un seu superior, en un santiament van eixir dels vehicles ben equipats?, armats de porres, escuts, elms, genolleres, colzeres i més andròmines bèl·liques, disposats a posar ordre entre els desordenats individus amb actituds tan violentes, tots agafats de les manetes com si foren marietes. Encara com aquelles persones del Tribunal Superior valencià van haver de dir-los als de la porra que això de manifestar-se al carrer o la carretera és de llei en una democràcia, encara que als governants de Madrid no els agrade allò que diuen i com ho diuen els manifestants. Manifestar-se, votar, decidir el calga decidir, ajuntar-se amb un altre país o separar-se si vinguera el cas..., això és Democràcia amb majúscula, i tot allò altre són bufes d'ànec, parlar per no callar, succedanis, paranys, frivolitats. Tot allò altre no serveix per a res. Que per a què va servir això d'anar a donar-se la maneta amb els valencians d'enllà de la Sènia? Espereu-vos a veure com canvien les coses ací al País Valencià a partir de les pròximes eleccions del 15 i sabreu per a què serveix que els veïns del nord, aquells injuriats catalans pel franquisme governant d'abans i d'ara mateix, comencen a deslliurar-se a poc a poc de la sangonera castellana d'ara i d'abans. Quan tornàrem cap a terres  meridionals aquell dia onze de setembre, aquell dia que durarà anys, les poques ànimes valencianes que vam poder veure aquella festa de la democràcia vam coincidir en tres idees: la independència dels catalans està ja guanyada perquè el poble així ho vol, fins i tot una bona part del poble silenciós que no acostuma anar a les manifestacions. Ah, que no sabem que pensa la majoria silenciosa? Que voten en el referèndum i ho sabrem. La segona idea és que Espanya sense Catalunya ho té ben, ben difícil. La tercera idea és que el País Valencià s'adonarà finalment de quant li costen tantes glòries ofrenades a Castella, de quant li han costat fins ara, i de quant li costaran a partir del dia que els ciutadans de Catalunya declaren unilateralment la seua justa i necessària independència. Han de canviar molt les coses a casa nostra quan un terratrèmol de vies catalanes, basques i galegues somoguen el vell, corcat i caduc regne hispànic...