Ximo Urenya
Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: hem vist que de fora han vingut i de casa ens han tret, i ens han manat quin havia de ser el nom del nostre poble i quins els colors de la bandera i quin el nom de la llengua i també quin l'origen prehistòric ibèric de la mateixa seua ignorada i marginada llengua. Dic de la 'seua', perquè ben bé sabem de la nostra tot el que ens calia saber.
Hem vist la por ser llei per a tots, i com la por menava els ramats de fidels que han anat a ofrenar vots de sotmetiment als amos, a aquells que els deien de quin mal moririen si no confiaven en el bon pastor que tan bé els guiava cap a l'abisme.
No, jo dic no, tu dius sí, ell diu tal volta tingues raó, no sé... Nosaltres no som d'eixe món i ens quedem, de moment, al marge, marginats, silenciats, invisibles, acovardits, exclosos. Ells tenen la força, que és, ben cert, una raó de pes sempre ben convincent.
Nosaltres no som d'eixe món, el món de la mentida, de la cobdícia, del desficaci, de la prepotència, de la mesquinesa, de la corrupció, de la manipulació, de l'ordre desordenat tan ben vigilat. 'Vosaltres' no sé en quin món sojorneu, o si viviu, transhumants, a cavall de mons aliens. 'Ells', cofois de la seua llestesa depredadora, viuen en el món de les elits, el món furtat amb traïdoria i nocturnitat al poble confiat.
Hem vist la fam ser pa dels treballadors i, sobretot, dels aturats, dels dependents, dels desnonats, dels desheretats.
Hem vist la sang vessada al carrer per joves plens de vida i de generositat, d'il·lusions i de certeses.
Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. I també hem vist eixir al carrer senyors amb corbata i hisenda grossa, que havien estat justament empresonats i que, per la llei de l'embut, han rebut la gràcia divina que els ha alliberat.
Hem vist la por ser llei per a tots, i com la por menava els ramats de fidels que han anat a ofrenar vots de sotmetiment als amos, a aquells que els deien de quin mal moririen si no confiaven en el bon pastor que tan bé els guiava cap a l'abisme.
No, jo dic no, tu dius sí, ell diu tal volta tingues raó, no sé... Nosaltres no som d'eixe món i ens quedem, de moment, al marge, marginats, silenciats, invisibles, acovardits, exclosos. Ells tenen la força, que és, ben cert, una raó de pes sempre ben convincent.
Nosaltres no som d'eixe món, el món de la mentida, de la cobdícia, del desficaci, de la prepotència, de la mesquinesa, de la corrupció, de la manipulació, de l'ordre desordenat tan ben vigilat. 'Vosaltres' no sé en quin món sojorneu, o si viviu, transhumants, a cavall de mons aliens. 'Ells', cofois de la seua llestesa depredadora, viuen en el món de les elits, el món furtat amb traïdoria i nocturnitat al poble confiat.
Hem vist la fam ser pa dels treballadors i, sobretot, dels aturats, dels dependents, dels desnonats, dels desheretats.
Hem vist la sang vessada al carrer per joves plens de vida i de generositat, d'il·lusions i de certeses.
Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. I també hem vist eixir al carrer senyors amb corbata i hisenda grossa, que havien estat justament empresonats i que, per la llei de l'embut, han rebut la gràcia divina que els ha alliberat.
Hem vist tantes absurditats, tants enemics de la llibertat, tant autoritarisme, tantes lleis contra els drets dels ciutadans. Hem vist també tanta permissivitat amb els violents, intolerants, lladres de guant blanc.
És evident que els governants de la fràgil democràcia que patim han fet bones les recomanacions anacròniques del Maquiavel del segle XVI: cal que el poder lligue ben curt els súbdits si vol conservar aquell poder, que sobrepose la seguretat i l'ordre, el seu ordre, per sobre dels drets del poble, que per mantenir l'ordre, el seu ordre, cal la coacció i la força. El poder, aconsella Maquiavel, ha de ser també hàbil i astut, no ha de sentir ni deixar-se influir per cap mena d'escrúpols morals, ha de saber afalagar la gent per a manipular-la millor, ha de fer-se amb la connivència de l'església i mantenir-la sota el seu control, ha de fer tot allò que siga necessari per a preservar intactes les estructures del seu poder, sense tenir en compte precaucions de consciència sobre quins siguen els mitjans que li calguen. En definitiva, és allò de 'la fi justifica els mitjans'.
Qui anava a pensar que aquella ja quasi oblidada cançó de Raimon anàvem a tenir que tornar a fer-la servir després de tants anys. No, diguem no. Nosaltres no som d'eixe món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada