Un 25 d'abril més reivindicatiu que mai

Ximo Urenya

Són tantes les qüestions pendents que patim ara mateix els valencians, que callar el 25 d'abril de 2013 seria una greu ofensa als 727000 desocupats valencians que no saben quan trobaran treball si és que algun dia ho podran aconseguir, una ofensa també als milers de joves que han d'aprendre contra rellotge l'alemany i millorar l'anglés per a anar a la cerca d'un treball a l'estranger, una ofensa als milers de desnonats valencians que miren amb desesperació que la nova llei que aprovarà el govern no donarà solució a la seua desgràcia familiar, una ofensa als familiars de discapacitats que s'han quedat sense assistència, una ofensa a tants i tants perjudicats per les retallades del govern de Madrid.

El 25 d'abril d'enguany és també una data per recordar amb ràbia els vint anys de la mort injusta del jove Guillem Agulló a mans d'un grup de nazis organitzats, dels quals només un va entrar a la presó i va eixir de seguida amb el permís vergonyós d'uns jutges que mai no van voler admetre la militància d'extrema dreta organitzada dels malfactors. I encara els tenim fent por pel carrer als demòcrates, i sobretot als demòcrates nacionalistes, amb la impunitat de saber que poden cometre qualsevol atac a les seus dels partits, d'amenaçar qui vulguen, de muntar les seues paradetes propagandistes..., perquè la policia no els va a dir res, no els va a investigar, i a sobre va a riure'ls les gràcies i en algun cas es preocuparà amb diligència de denunciar l'autoritat demòcrata municipal que intente impedir-los fer publicitat feixista. Sort encara que una nova remesa de joves conscienciats està engegant un moviment de resistència nacional ben difícil en una societat fortament controlada encara per les autoritats dretanitzades que encara fan i desfan a plaer en el nostre País Valencià.

El 25 d'abril d'enguany està marcat per un viu debat sobre el model del finançament públic del nostre País. La precarietat de les finances de la Generalitat i de les institucions públiques ha mogut a bona part de partits, sindicats i fins i tot de bona part de l'empresariat, que reclamen que es pose fi definitivament a l'espoli fiscal que des de sempre hem estat patint. Per això Acció Cultural del País Valencià, els sindicats CCOO, UGT i Intersindical, la Cimera Social i diverses plataformes han fet una crida per a participar en la marxa anunciada del Vint-i-cinc d'abril.

Una altra de les reivindicacions que tenim pendents és la Sanitat Pública en fase avançada de privatització al nostre País, on van fer des de la Generalitat del PP les primeres experiències de privatització (Hospital d'Alzira) i que malgrat la nefasta gestió de privatització, aquesta ha estat exportada a la resta de l'estat. L'assaig privatitzador d'Alzira ha tingut un resultat desastrós per a les arques públiques i un desgavell organitzatiu de cara als pacients convertits en clients. Tampoc són bons temps per a l'educació pública i valenciana que està més en perill que mai, ateses les amenaces de la llei Wert amb la seua mania persecutòria contra tot allò que signifique públic i català. Que el Consell d'Estat no haja acceptat alguna part significativa del nou projecte de llei d'educació pel que fa a la falta de respecte a les legislacions de caràcter lingüístic de les comunitats amb una llengua pròpia, no vol dir que la Generalitat Valenciana vaja a frenar les seus intencions de carregar-se a poc a poc tot el treball fet des de fa tants anys per les escoles a favor de l'ensenyament en valencià. I tampoc el consell del Consell d'Estat a favor de l'Educació de la Ciutadania vol dir que el govern central del PP o l'autònom haja de fer-ne cap cas.

És una evidència que al País Valencià estan passant coses importants els darrers anys i que la inèrcia bipartidista està entrant en una crisi que esperem siga per fi ja irreversible. També s'han acabat quasi totalment les actituds irracionals d'una bona part de valencians que demonitzaven histèricament l'esquerra per una pretesa venda del nostre país als veïns del nord. És una batalleta que cada volta que els governants han intentat reinventar en l'actualitat, han fet riure fins i tot als seus seguidors. Fins i tot es pot dir que està passant el contrari, a la vista de les fotografies de dirigents polítics i empresarials del País Valencià i de Catalunya fen pinya reivindicativa a favor del corredor mediterrani i d'altres qüestions econòmiques i fiscals. Per ací es comença...