Les pors ja són compartides

Ximo Urenya    

     

Fins ara els governs centrals i autonòmics han tingut, i amb èxit, totes les iniciatives d’atemorir els ciutadans fent-los pagar les factures de les seues alegres festetes tan cares que van organitzar quan les vaques grasses. També fent ús de la por en la repressió de les manifestacions. No oblidem que una de les primeres despeses del govern acabat d’estrenar de Mariano Rajoy que va aparèixer al BOE va ser la de la compra de materials antidisturbis per a ús de la policia espanyola, armes per a fer por als que li pugueren fer por al carrer. Els governs han sabut fins ara com fer bona cosa de por al personal amb la reforma laboral, amb les retallades en sanitat i educació, deixant que caixes i bancs estafaren amb les ‘preferents’ i altres ocurrències d’extorsió als seus clients, evitant al parlament que s’aproven les propostes de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques, permetent que tanquen les persianes indústries i comerços, amenaçant de noves polítiques de contenció...

 Ara però, ha arribat el moment de fer-los passar també una miqueta de por a ells:

A la casa real, cagats de por, ningú no s’ha atrevit a dir una paraula més alta que altra després d’assabentar-se de la imputació de la infanta Cristina pel cas Noos. Ara es penedirà el senyor Rei d’allò que va dir que la Justícia és igual per a tots? Podria donar-se el cas que si s’acosta massa la imputació a la casa reial, Joan Carles tinga que abdicar i donar pas a un Felip VI, el qual no ho tindria massa fàcil ateses les circumstàncies de descrèdit de la monarquia en els temps que corren. També estan ben espantats a la Moncloa pel cas de la imputació de la infanta, des d’on han donat ordre a la Fiscalia Anticorrupcióperquè haja de recórrer la decisió del jutge de Palma de Mallorca d’encausar la infanta, un fet insòlit fins ara. Què els fa tanta por? Que es pose en perill la monarquia? O que tinguen que passar també per davant del jutge Rita Barberà, Francisco Camps i un llarg etc, implicats necessàriament en el cas?

A Fernàndez Díaz també li fan por els escarnis, els ‘escraches’, dels actius lluitadors de la Plataforma d’Afectats pels Desnonaments assenyalant amb el dit aquells diputats del Partit Popular que no fan cas de les seues reivindicacions. També l’espanta la possibilitat que molts altres col·lectius d’indignats imiten la PAH, per exemple els interins valencians manifestant-se en Torrent, el poble on viu la Consellera d’Educació valenciana.

A la Delegadadel Govern central a terres valencianes li fan por els problemes, derivats de la crisi, que li estan causant a tot arreu els lladres no professionals pels petits furts cada dia més freqüents. Hi ha una justificada psicosi que els petits delictes continuen augmentant. Les farmàcies i les tendes de tota classe amb els seus productes a l’abast dels compradors estan reformant-se a la carrera eliminant les prestageries obertes al públic. Els llauradors de la Ribera també li fan la punyeta a la Delegada  perquè estan cada dia més preocupats per l’augment sense precedents de furts importants als camps valencians, contra els quals demanen més vigilància d’una policia que no s’espera que aparega. La por dels llauradors fa que s’abandonen cada vegada més els conreus familiars i que augmenten les tanques metàl·liques per protegir les collites.

Rajoy té una por permanent i malaltissa a les preguntes dels periodistes, a donar explicacions sobre el cas Bárcenas o sobre qualsevol altra qüestió que puguen fer-li els periodistes no afins al règim. Per això fuig d’estudi i fa ús de la tecnologia audiovisual com a barrera contra les preguntes incòmodes en directe. Ha tant el ridícul amb les seues promeses públiques que sabia impossibles d’acomplir que ara l’espanten els micros i les càmeres dels mitjans independents.

Alberto Fabra també es posa dels nervis cada vegada que ha de suportar les preguntes enverinades que li fa l’oposició a les Corts sobre mil qüestions relacionades amb la gestió del seu govern, però també dels excessos faraònics dels seus companys de partits expresidents de la Generalitat, hui en pública subhasta a uns preus que farien riure si no fóra perquè els diners que s’han perdut i que es perdran en la venda els haurem de pagar tots els valencianets ens agrade o no ens agrade.

Encara hi ha una altra por en potència molt més perillosa per als poders fàctics reals, la que estan sentint arribar a la seua persona tots aquells corruptors i corromputs que tremolen només de pensar que la valentia del jutge de Mallorca, José Castro, podria ben bé ser imitada per tants i tants jutges emporeguits que no s’atreveixen a posar en pràctica allò que tots els ciutadans esperen: una justícia realment democràtica.