Manifestacions a la valenciana

Ximo Urenya

He estat l’altre dia a València, a una manifestació contra els desnonaments, la més sincera que mai no havia vist: entre els assistents habituals, tot de reals desnonats de casa i amics, menyspreats per gran part de la societat autista, ferits en el cos i en l'ànima, afònics de tant de cridar justícia contra qui amb el renyó cobert demana més usdefruits a qui res no té. No havia vist mai tanta gent poc habitual a les manifestacions ‘normals’, fent desfilar la seua justa irritació col·lectiva carrer Colom amunt entre aparadors il·luminats per mil làmpades brillants. Els panxacontents que bossaven les portes de les riques tendes multinacionals es miraven desconfiats i burletes l'espectacle dels que cridaven justícia. Se'ls podia llegir en l’expressió de les cares la frase típica de les Andrees Fabra en el castellà de la València burgesa: 'que se jodan'. Des de la distància, imagine ara aquells valencianets satisfets de ser-ho tan impassibles davant la notícia macabra de l’intent frustrat de suïcidi a Almassora, en ruixar-se amb un líquid inflamable i cremar-se després una dona al davant d’una entitat bancària. Els testimonis van escoltar que cridava que li ho havien pres tot.

Els que llançaven a crits indignats les seues reclamacions de dret a una vivenda digna encara van augmentar més encara la seua còlera quan la policia va aconseguir que els organitzadors modificaren el trajecte previst i autoritzat per causa de la por a què una segona manifestació, la de l’extrema dreta racista de ‘Espanya 2000’, coincidira físicament amb la de la plataforma contra els desnonaments. No és la primera volta que la delegació del govern de Madrid a València autoritza els extremistes de dreta a manifestar-se als carrers de València justament el dia, l’hora i quasi el mateix lloc, que ho fan les organitzacions d’esquerra. Com a mínim és sospitós que Sánchez de León vulga afavorir l’organització racista de José Luis Roberto i que no procure evitar els possibles enfrontaments que se’n poden derivar de l’autorització de manifestants de signe tan contrari. No seria la primera volta que s’organitza un intercanvi de colps entre uns i altres.

La benevolència de les autoritats del Partit Popular amb partits o corpuscles de l’extrema dreta ens fa sospitar el seu temor a una possible autonomia organitzativa futura de l’extremisme de dretes fora d’un partit que ha aconseguit fins ara mantenir-los a dintre del seu ramat. Les darreres iniciatives legislatives centralitzadores de l’estat són també en bona part un intent de satisfer les demandes espanyolitzadores de grups i partits com España 2000, amb la finalitat que ningú tinga la temptació de cercar fora del partit majoritari aquelles reivindicacions que poden trobar al si del partit de Rajoy-Aznar. Tenen por que es puga produir un espectacular creixement dels votants nacionalistes espanyols radicals al País Valencià, on en les passades eleccions autonòmiques España 2000 va aconseguir prop de 13000 vots, la sisena formació política al nostre País.

Si els valencians hem estat famosos últimament al món pels excessos urbanístics, inversions sumptuàries de dubtosa eficàcia i altres despeses milionàries inútils, ara només faltava ser també els primers de l’estat quant a nombre de perillosos grups racistes, xenòfobs i neofranquistes sense una fàcil reinserció democràtica. La culpa de tot això la té, no cap dubte, la passivitat de la policia espanyola resident a casa nostra davant els abundants atacs dels grups extremistes de dreta als militants i a les seus dels partits d’esquerra. I no només és la policia la que arxiva la major part de les denúncies d’actes de terrorisme dretà de baixa intensitat contra persones i patrimonis, perquè també la justícia fa cas omís a la petició d’intervenció de les fiscalies en la cerca i detenció de persones i de grups organitzats que fan ostentació d’actituds i d’amenaces violentes en les xarxes socials. Només existeixen serveis especials de la policia contra els delictes d’odi i discriminació a les fiscalies de Madrid i Barcelona, les úniques en tot l’estat. No els importa que entre els valencians abunden més que en cap altre lloc de l’estat, i des de fa més de quaranta anys, organitzacions actives d’extrema dreta de caràcter violent. Tots ho sabem o ho hauríem de saber i som coneixedors també del poc interés que han tingut en el seu necessari desmantellament les forces de l’ordre públic.  

   

En acabar-se aquella manifestació de manera també poc habitual, sense discursos de polítics ni líders sindicals, una tristesa immensa portava carregada a la meua esquena cansada camí de l'estació del nord, unes mans plenes d'impotència i de ràbia. Cansament i acovardiment que m'emporte cap a la Vall d'Albaida, a cavall d'un tren maquilenc, cada vegada que visite la ciutat en cap d'un País que ja em costa reconèixer com a propi.