Cada dia un poc menys valencians

Ximo Urenya

Si fem cas de les anàlisis que fa el Centro de Investigaciones Sociológicasels valencians estem perdent oli com a tals i ens sentim a nosaltres mateixos una miqueta menys valencians. Segons el CIS, si a finals del segle passat eren 13 de cada cent els que manifestaven sentir-se més valencians que espanyols, a hores d’ara el mateix percentatge ha baixat al 7,5%. És a dir, que en poc més de 20 anys hem perdut a 5 valencianistes i mig de cada centenar, els quals han preferit passar a engrossir el gran grup dels que se senten tan espanyols com valencians. Per altra banda, l’anàlisi del CIS sobre l’evolució del sentiment nacional dels valencians ens mostra un descens significatiu d’aquells valencians que es consideraven només espanyols, els quals han baixat del 22% al 15,6% entre el 1984 i el 2011, així com també s’ha donat un descens moderat d’aquells que es consideraven més espanyols que valencians, passant del 14 al 15,6%.

La lectura ràpida de l’anàlisi de l’enquesta feta pel CIS podria portar a una molt greu desesperança als que encara mantenim un cert optimisme pel que fa a la voluntat de redreçament cultural, econòmic i polític dels valencians. Però si atenem a les causes que han portat el País a la situació actual durant els darrers 20 anys, no ens poden sorprendre  gens les dades que ens mostren les enquestes. En primer lloc i més important, està la qüestió de l’assimilació cultural constant afavorida pel govern central i executada pels successius governs sucursalistes instal·lats al Palau de la Generalitat Valenciana.

El llarg procés d’aniquilació lenta però segura dels trets culturals i lingüístics dels territoris no castellans de l’estat espanyol mou actualment a la reacció entusiasta de Catalunya i del País Basc en contra dels interessos espanyols que ben bé podria esdevenir en un procés irreversible cap a la independència en un termini més aviat curt, depenent de la tossuderia menys o més profunda dels poders fàctics de l’Espanya profunda. Però no passa el mateix malauradament al País Valencià, on els mateixos poders fàctics espanyols s’han esforçat des de fa desenes d’anys per evitar que així pugués ocórrer, i ben cert que ho estan aconseguint. No és el moment ni el lloc per a analitzar els fets que corroboren aquesta darrera afirmació, que per altra banda està àmpliament tractada en desenes de llibres a l’abast. Sense perdre la visió de la dura realitat que ens envolta als valencians, i mirant que algunes altres dades, no preguntades en cap enquesta del CIS, pensem que podem fer recuperar l’optimisme malaltís que conservem.   

Encara que no és de suposar que cap polític valencià tronat tinguera l’atreviment de demanar per al País Valencià una independència com la que hipotèticament puguera aconseguir Catalunya, aplicant la ridícula clàusula Camps de “si una altra comunitat aconsegueix un major grau de competències...”, sí que seria un pas endavant per als valencians que ben segur anirien millorant la nota nacionalista per emulació positiva.

Tot i això, les notícies econòmiques negatives per a l’economia valenciana no van a fer cap bé a la cultura i llengua del País i per extensió a la seua conscienciació identitària, ateses les retallades en educació i la liquidació d’uns mitjans de comunicació públics que mal que bé alguna cosa feien en profit del valencianisme malgrat la poca voluntat dels seus gestors. 1198 treballadors de Canal 9 aniran al carrer, probablement els més convenients per als nostres interessos, la qual cosa suposarà realment una desfeta definitiva d’allò que es va intentar fer pel País quan es va crear l’ent televisiu. La tempesta recentralitzadora i privatitzadora del PP és difícil que ningú l’ature de moment. Esperarem millors temps, si és algun dia ens arriben.