Una estafa monumental

Ximo Urenya

Acabem de comprovar el que ha passat a Grècia on els electors han fotut un parell de coces al cul dels partits majoritaris per les seues mentides, corrupteles, falsificacions de comptes, aires de grandesa i malbaratament dels diners públics que han portat a la ruïna un país que ja no el coneix ni la mare que el va parir. Acabem de comprovar que a la Espanya governada pels dos partits espanyols tampoc no la coneix ni la mare que el va parir. Se’n recordeu de la frase d’Alfonso Guerra que va dir que ‘con el cambio, a este país no lo conoceria ni la madre que lo parió’? o allò de l’ex-ministre socialista Carlos Solchaga que ‘ en este país el que no se hace rico es que es idiota’, o José Maria Aznar presumint de gran potència mundial, o Zapatero exigint cadira en les reunions d’amos universals de l’economia, o allò altre que van dir els uns i els altres de la fiabilitat més alta del món del sistema financer espanyol? Tot una gran estafa, les promeses i els projectes faraònics dels successius governs d’esquerra (?) i de dreta que han passat per la Moncloa o per la casa gran del carrer Cavallers.

Cada dia ens desdejunem amb la notícia d’un nou escàndol, el darrer, el de la monumental estafa de Bankia, 7.000 milions d’euros, el que el govern calcula que haurà de prestar a Bankia per a començar a parlar, després d’haver-ne rebut abans uns altres 4.465 milions fa deos anys. En total, són 11.465. 12.992 milions era el que se suponia que valía Bankia segons la seua pròpia comptabilitat. Des que es cotitza en la borsa, el valor de Bankia s’ha reduït un 38%, 4.600 milions d’euros és el que val ara Bankia. 2,34 milions és el que va cobrar Rodrigo Rato l’any passat per la seua excel·lent gestió. 1,2 milions és la indemnització máxima a la que té dret Rato per la seua dimissió forçada pel govern, poca cosa si la comparem amb el que va cobrar el seu substitut en la presidència de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, que se’n va emportar a casa 68,7 milions en jubilar-se als 55 anys del BBVA. I també cada divendres dinem amb l’acompanyament del somriure àcid de Soraya donant compte d’una nova mesura econòmica per reduir el dèficit a costa dels pacients usuaris dels serveis públics. El proper divendres s’hauran d’inventar un nou retall o un nou impost per ajudar a pagar la factura de Bankia. Per cert que el prèstec a la banca de Rato l’han venuda com a una nacionalització al pur estil sudamericà, com si presumiren de fer el contrari del que ens tenen acostumats, una mentida més. El que han fet és el de sempre: nacionalitzar les empreses privades quan tenen pèrdues i vendre-les –als seus amics- més tard quan les han tretes de l’atzucat amb diners del tresor públic, els de tots.

Una volta més el País Valencià, els desastres urbanístics i la construcció forassenyada dels grans constructors que l’administració del PP va permetre i va propiciar ha estat present en els mitjans d’ací i de tot el món com a causa dels forats tan profunds de caixes i bancs. Cosa normal i esperable per als que sabíem que tants destrellats junts no podíen acabar mai bé, que convertir la nostra costa en un altre Hong Kong o una altra Florida era una megalomania de quatre descerebrats amb més ambició que sentit comú. Massa gent els va riure les gràcies als senyorets que van fer la seua festa, la festa del fast i de l’opulència, massa gent va confondre aquella opolència amb riquesa i progrés. A sobre, no se n’adonaven que les seues festes mítiques eren pur malbaratament dels diners de tots. Ara, al final del conte de por que hem viscut hem de suportar que els dolents de la faula acaben rient-se de tots els incauts que els han tornat a posar d’amos del galliner sense adonar-se que no eren galls sinó raboses famolenques.