Enemic

Pau Urenya

Ja estan ací, ja els tenim! Ja tenim el nou enemic a mesura: ‘la guerrilla urbana’. Després de tants mesos de confusió mediàtica fent-nos creure que l’origen dels nostres problemes eren els inversors internacionals, els bancs, els corruptes, el malbaratament, el frau fiscal, etc. Resulta que al final teníem l’enemic molt més a prop, és al nostre voltant, és el teu veí, la teua amiga, el jove sense feina, el radical antisistema que hi ha dins de cadascú de nosaltres. Ja era hora, ens tenien una mica preocupats perquè ja no sabíem a qui tirar-li la culpa de tots els mals. Ara ja ho tenim: són els xavals i xavales que es van llençar al carrer el 29m a cremar containers i una cafeteria. Molt bé senyor Puig, ja té identificat l’home del sac, la fera ferotge, ara només li cal prendre-la ben fort i que no se li escape. Quan tinguen la ‘guerrilla urbana’ entre reixes tot tornarà a ser normal i macu i el poble restarà en pau, au! I done’s pressa senyor Puig que si fa un any eren 200 ara ja en són 2000, és a dir que pareix que neixen, creixen, es reprodueixen i no moren.

Assistim perplexos, aquests dies, a un desplegament de mitjans descomunal: opinions, debats (que no són tals perquè està tothom d'acord) al voltant de l'anomenat 'fenomen de la violència' a Barcelona. Portem dies sencers en els que sembla que no passa res més al món. Tota la actualitat opinable s'ha aturat perquè en un dia de vaga, que és un dia de lluita, s'han donat fets violents al centre d'una gran ciutat. Tertúlies enceses, alcaldes histriònicament cabrejats (amb tremolor de mans inclosa), consellers d'interior convertits en Elliot Ness (per allò dels Intocables), entrevistes diàries a les presumptes víctimes del 'vàndals', periodistes perdent els papers anomenant 'aquets... animals' perquè clar, el llibre d'estil no ofereix altres qualificatius més adients. Altres qualificatius s'han afegit a l'ofensiva criminalitzadora: brètols, vàndals, delinqüents, radicals, antisistema, violents, i, evidentment, criminals. El llenguatge periodístic ha agafat deliberadament un to bèl·lic com ja va passar amb els fets del parlament. S'han relatat els fets i s'han fet descripcions que ens situaven mentalment en un escenari de guerra. Hem vist als mitjans com es parlava de cèl·lules perfectament organitzades. Fins i tot hem sentit que per aquesta vaga els radicals havien ‘reclutat’ milers de joves, com si d’un exèrcit es tractès, capaç de reclutar joves als pobles o als barris (a la força ?).

Quan parlen de professionals de la violència supose i espere que s’estiguen referint als que cobren per exercir-la, no? Sempre s’ha qualificat de professional el que es guanya la vida fent alguna cosa i d’amateur al que s’hi dedica per hobby. Si ens fixem en les imatges podem comprovar fàcilment que els joves que actuen violentament no tenen cap tipus d’organització, estèticament mostren una gran diversitat (des de heaviates a nacionapastilleros, passant per joves anarquistes, indepes, etc…), fins i tot hi ha molts que no es tapen ni el rostre quan llencen pedres als mossos o quan agafen un maniquí d’una tenda. Per altra banda no cal organitzar-se massa per cremar containers i trencar vitrines. Però el senyor Puig parla de grups perfectament organitzats d'una 'guerrilla urbana' que utilitzava la vaga per assatjar properes mobilitzacions, com el que ell mateix va anomenar la ‘Vaga mundial del 15M’. Però a qui sí vàrem veure assajant noves formes repressives i de gestió de la violència van ser als seus xavals. Els mossos van provar fins a 4 artefactes llençats contra les manifestants. Tres tipus de pilota de goma i els pots de fum que feia més d’una dècada que no es veien per Barcelona. Es notava que els pacificadors tenien ganes de provar l’antiga joguina recuperada perquè no la llençaven contra joves incendiaris sinó contra la massa de gent de la manifestació.

Però de veritat a algú li ha sorprès el que ha passat? El que és realment sorprenent és que no passen més coses com aquesta. El que és realment sorprenent és que només passe a Barcelona (tot i que s’han produït fets aïllats en altres ciutats). Quin altre mitjà tenen milers de joves aturats i condemnats a un 'no future' per expressar la seua ràbia? Estan convidats a les tertúlies radiofòniques del matí? Tenen columnes als diaris més llegits? Algú creu que ningú s'adonarà de la relació entre els incidents i el que està passant a Grècia, les revoltes àrabs, les vagues a França, les protestes contundents a Itàlia...? No cal ser massa llest per adonar-nos que ens estan prenenet el pèl amb aquesta crisi-estafa que s'està aprofitant per robar-nos la poca vida que ens quedava.  Què preteneu que la gent es conforme amb votar cada 4 anys als que de fet ja ni governen?

Però no és cert, no hi ha ningú sorprés i menys encara els responsables d’interior i tots els tertulians que els fan el llit cada matí. Ells saben perfectament que quan una ciutat està en flames és perquè la situació social és inflamable, no perquè hi ha quatre radicals que l’emboliquen constantment. Saben perfectament que la solució passaria per assegurar un futur digne de ser viscut a la joventut i a tothom i no assegurar a capa i espasa que els inversors internacionals i els grans banquers i empresaris puguen seguir enriquint-se obscenament a costa de les misèries de la gran majoria. Cal que els recordem que el malestar i la indignació socials tenen un origen? Que per solucionar un problema cal atacar les causes i no els efectes? Però no, pretenen imposar-nos la doctrina ‘Aznar’ d’aquell famós ‘el terrorismo no tiene causas’. Però jo crec que no poden fer una altra cosa perquè no poden atacar la principal causa d’aquest gran problema per la senzilla raó que la causa són ells.

El senyor Puig ara parla de limitar el dret a reunió, de detencions preventives i fins i tot de complicitat intel·lectual. Està clar, mesures repressives noucentistes per a sostenir mesures econòmiques noucentistes. El senyor Puig vol generar més por, pareix que no en té prou amb treure ulls de la gent, donar colps de porra dins les furgones als detinguts, o gasejar manifestants. Ell vol fer més por, però, clar, anomena terroristes als que cremen containers. Jo em pensava que el terrorista era aquell que usava mètodes violents per causar terror en la població.

L’altre front obert és els de la complicitat intel·lectual (o 'autoria intel·lectual' com li agrada dir al senyor Prat). Avui Puig apuntava amb el seu dit inquisidor a certs intel·lectuals, professors, periodistes, sindicalistes, polítics (?), dels quals ha dit que tothom sap qui són,  com a responsables indirectes d’aquests aldarulls, entre altres coses per criticar actuacions de la policia, i suposem també, que per les denúncies constants d’aquestes polítiques antisocials. Com si no foren les polítiques sinó aquell qui les denúncia el que fa que la gent s’indigne. Una vegada més ens prenen per imbècils. Però bé, veurem com s’ho fan per violar més drets. Per ara han començat obrint expedients sancionadors a dos dels sindicats que van convocar la vaga i les manifestacions. També s’estan plantejant reformular el dret de reunió i fins i tot el de vaga. I ja veiem com estan omplint les ciutats de càmeres de videovigilància i graven i fotografien la gent que participa en qualsevol protesta per tenir-nos a tots ben controladets.

Tot això faria riure si no fos perquè en aquests moments hi ha 4 persones empresonades de forma absolutament il·legal ja que se les està empresonant de forma preventiva de cara a l’1, al 12 i al 15 de maig. Pel que sembla els jutges entren de ple en aquesta ofensiva neofeixista.

I què és el que hi ha al darrere de tot això? A interior saben que vénen temps de revoltes i volen mostrar quin serà el seu full de ruta. Evidentment forma part de l’estratègia repressiva del responsables d’interior de la generalitat i de l’estat. Com ja vàrem veure al juny, la intenció és llençar un missatge a la població que protestar cada vegada serà més perillós i que més val que la gent es quede a casa (i que no es queixen ni via twiter perquè també seran perseguits), com diu el bisbe de Solsona, que no és moment de protestar ara, que és moment de treballar més per menys (si és que tens feina!) i callar, i donar gràcies a Déu per les hòsties que ens van a donar.