Imagina tota la gent
vivint la vida en pau.
Imagina que no existeix
la propietat,
et sorprendrà que tu pots.
Que no és necessària
l’avarícia ni la fam...
Una humana fraternitat...!
Tu em dius somniador,
però jo no estic sol,
i desitge que un dia vingues
a viure en aquest món”.
Imagina tota la gent
vivint la vida en pau.
Imagina que no existeix
la propietat,
et sorprendrà que tu pots.
Que no és necessària
l’avarícia ni la fam...
Una humana fraternitat...!
Tu em dius somniador,
però jo no estic sol,
i desitge que un dia vingues
a viure en aquest món”.
John Lennon
(‘Imagine’)
...utopies
david mira gramage
Ah!, quina ingenuïtat feta alhora cançó i manifest programàtic del temps de les flors utòpiques, aquest tema de John Lennon que ha inspirat tantes il·lusions bàsiques i, de tan bàsiques, necessàries i, de tan necessàries, ‘utòpiques’...! Perquè, imagineu com és de bàsic que la gent puga viure en pau: que no hi haja guerres, però també que no hi haja intolerància: promotora immortal de sectes fanàtiques, religions, castes militars o estats totalitaris (i perdoneu les redundàncies) basats en dogmes inflexibles –entre moltes altres desgràcies... ¿O no és bàsic que no hi haja fam, ni set de justícia, que no hi hagués l’especulació, la corrupció generalitzada i l’avarícia dels taurons de les finances i els mercats –el Mercat global...!– i que no hi haja sempre uns pocs individus que volen ser ‘el més ric del cementeri’ (com diuen uns versos tan antics com els de Les mil i una nits) i que acaparen, ells i la seua colla de sicaris, la major part de la riquesa –material– deixant la majoria de la població mundial sempre a sota, davallant, davallant...? I no acabaríem la llista de necessitats bàsiques que, de tan lògiques, són utòpiques.
Però, ahí està!, l’individu dogmàtic i antiutòpic que em burxa dient-me que, a vore si no generalitzem tant i poses alguna proposta concreta que es puga negociar... (ells diuen ‘negociar’, no discutir ni exposar ni fer reflexionar). ’Scolte...! Si la mateixa qüestió d’Utopia ja és una proposta concreta, i feta el segle XVI per l’anglés Thomas More, que escrigué una obra que du eixe títol on plantejava una república ideal, i que el sobirà (a aquelles altures només hi havia monarquies) fóra deposat si calia: un estat tan ideal (ells dirien tan ‘irreal’) que el mateix mot ‘utopia’ va passar a significar precisament ‘irrealitzable’! Des d’aleshores, tantes coses irrealitzables, utòpiques, s’han anat aconseguint: invents de tota mena, millores increïbles poc abans en l’àmbit social, o educatiu, o sanitari...; el telègraf, la màquina de vapor, el telèfon, la ràdio, la televisió, els trens, els cotxes... i els avions?, l’home volador!, i després a l’espai exterior del planeta, i els satèl·lits, i els transbordadors que van i vénen... i, és clar!, la millora constant de l’armament, fins arribar a les més sofisticades maneres de destruir o autodestruir; i els ordinadors?, ah!, l’evolució informàtica ultraaccelerada: més potencia, menys tamany, telèfons mòbils... i mentre escric açò ‘mogolló’ de gent haurà canviat de model i... internet! Per favor! No hi ha prou exemples de ‘coses’ que, abans de fer-se, quan només se les estava imaginant algú, algú altre li deia invariablement: ‘tot això són utopies!’. I si parlem de sistemes polítics, propose recordar que l’Estat espanyol (que ja és dir) va arribar a posar dempeus la ‘utopia’ republicana... que va durar tan poc com els militars i dogmàtics diversos li van deixar: però la utopia s’anava fent realitat a poc a poc i sempre assumint la imperfecció... per a millorar-la, abans i després de la República triada legítimament que, per cert, fou truncada per un colp d’estat feixista i militar, que s’establí il·legalment i sense ser triat democràticament per ningú a les urnes... i que es perllongà després a través de la restauració monàrquica feta pel dictador i convertida, per ‘consens’ (?) polític en açò que tenim ara; és a dir: que la legalitat (republicana) no s’ha restituït i, ara, arribem a l’espectacle històric d’un sistema posat en qüestió; i eixa és una de les utopies que s’ha començat a construir ara mateix: els moviments sorgits amb força d’entre una joventut que diu que vol ‘democràcia real’ (que no reial –ni policial). Utopies! Bertolt Brecht va anotar a un individu que li rebutjava sense més les idees concretes que ell exposava: “Si considera això utòpic, li pregue que reflexione per què és utòpic”. És el que el gran Temístocles, el més gran estratega (consulteu biografies històriques, consulteu...!) digué molts segles abans, reflexionar!: “Els pensaments són tapissos rotllats: la reflexió els desenrotlla i els exposa al públic”. Això ha fet i segurament farà encara molta gent d’esperit jove que ha anat trobant-se a les acampades, concentracions (pacífiques, sempre)... i han començat a desenrotllar els tapissos de la reflexió i a fer sorgir idees basades en el raonament exposat públicament; potser la següent ‘utopia’ siga –tant de bo!– una nova generació (no perduda) que passe a fer política democràtica real i faça canviar no només la classe política dominant, sinó els mecanismes dels qui manen sobre eixa classe política; i ací inserte una frase de les moltes que han sorgit de la imaginació i la revolta pacífica però ferma, sobre els grans especuladors i mercaders que ara ho estan grapejant tot: “Si no ens deixeu somniar, no us deixarem dormir”... amb la consciència tranquil·la, almenys, no!
Hi ha ‘utopies’ que necessiten materialitzar-se en realitats i afectar el món sencer. I una és fer canviar el disseny financer actual que facilita que les grans transnacionals i els governs més enriquits puguen ‘saltar-se’ les seues responsabilitats fiscals i condemnar els països més pobres a un subdesenvolupament creixent. Cosa que està passant a prop nostre: l’any 2010 (declarat, per cert, Any Europeu Contra la Pobresa i l’Exclusió Social), trobem exemples com que, mentre l’atur i la pobresa es triplica i la classe mitjana es redueix in crescendo, els multimilionaris –de més de 20 milions €– s’han duplicat a l’Estat espanyol fins a ser-ne més de 10.000 (i es preveu que en una dècada seran el doble d’ara; i ara ja n’hi ha dos en la llista dels 10 més rics del món); o que, mentre Grècia ha de ser ‘rescatada’ –i condemnada a estar endeutada durant generacions– els més rics tenen més de 800.000 milions € en comptes radicats a Suïssa! –com per a ‘rescatar’ deu voltes els seus conciutadans de la pobresa... I això, va a afectar-nos a-tots-en-cadena, començant pels peninsulars ibèrics i itàlics, i seguint amb altres estats de la UE fins a arribar possiblement a uns tals com França o Alemanya, segons previsions de futur publicades recentment. No és més que urgent fer realitat la utopia de canviar a un sistema fiscal europeu que distribuesca millor la riquesa?
Diu Amin Maalouf, el gran escriptor d’origen libanés nacionalitzat francés i algerià, que “el món va cap al precipici a la carrera, i ara és el temps de reinventar-lo”. I tant. Quant millor i més necessari fer realitat les utopies que en els moments de crisi? Per exemple, als qui ens agrada dir que la cultura ha de promoure’s més i estar a la base de tot, ens diuen que ara el que cal és la ‘promoció econòmica’ i la indústria. I és clar: però contra la crisi, una gran inversió és l’activitat cultural: si, amb crisi i tot, al conjunt de l’Estat espanyol la indústria cultural suposa ja més del 10% del Producte Interior Brut, pensem també que al País Valencià hi ha més de 6.000 empreses vinculades al sector cultural, que ocupen unes 62.000 persones i, abans de l’esclat immobiliari-financer suposava la sisena activitat que més contribuïa al nostre PIB, per darrere de la construcció, activitats immobiliàries, hostaleria, comerç minorista i intermediació financera, una producció econòmica per damunt de l’agricultura o l’energia... i ara potser haja augmentat per la crisi dels sectors capdavanters. El que no és possible seguir és la política d’eventos caríssims i de grans infraestructures com la CiudaddelasArtesylasCiencias i altres de semblants, que s’han begut la principal inversió en les darreres legislatures del molt Camps i els seus no menys consellers i amiguitos de la fastuositat... i ara no es pot cobrir ni la despesa de manteniment ni programar res que no siga car en eixos ‘contenidors’ luxosos: s’ha plantejat fins i tot dedicar-los al lloguer per a BBC (bodas, bautizos y comuniones), amb tots els multimilions que deuen (dels nostres diners, és clar: uns 12.000 € per habitant de la ‘Comunidad’, comptant-nos tots: adults, infants, vells, nadons, productors, aturats, rics, pobres)... Quan el que havia d’haver fet la ‘nostra’ Generalitat és impulsar projectes com el Corredor Mediterrani i la xarxa ferroviària d’alta velocitat –incloent les mercaderies–, projecte que sempre va arraconar el Consell, prioritzant la connexió a tutiplen amb Madrid (passar per Catalunya per a anar a Europa? Ni pensar-ho!) i ara... el mateix Consell del mateix inefable imputat president s’atribueix com a propi –i exigeix– eixe projecte de Corredor Mediterrani, que la Unió Europea planeja des de fa una dècada... amb l’obstacle del territori comprés entre Tarragona i Castelló, que ni el govern central ni l’autonòmic no han sabut ni volgut resoldre abans.
I apostar per ‘utopies’ com l’eliminació de l’energia nuclear –utopia que farà realitat Alemanya, prescindint en uns anys de les seues centrals nuclears, i posant-se l’objectiu de substituir-les per energies renovables. Objectiu que hauria de generalitzar-se. Però, podria optar-se, potser, per ‘especialitzar’ àrees europees i pròximes en la producció d’energies renovables; per exemple: per què escampar parcs eòlics per les zones més valuoses dels nostres paisatges?; no es pot confiar en els vents nord-europeus per concentrar més eixes instal·lacions en zones poc poblades o molt degradades industrialment?; i, no es pot pensar en acumular l’energia solar en grans àrees molt assolellades de l’Europa Mediterrània, i fins i tot del nord d’Àfrica...? I parlant d’això, algú em va dir que com es pot fer realitat eixa utopia que jo comentava a l’anterior article, de fer una gran xarxa de transports urbans que intercomunique –com una àrea ‘urbana’– tota la Vall d’Albaida, tal com està la qüestió dels combustibles fòssils que s’acaben... I jo continue pensant: posem que, en una mateixa operació, ens desfem dels nostres residus orgànics (el fem quotidià, però ben separat dels productes reciclables que sempre han d’anar als contenidors) i, alhora, produim el combustible per a ser autosuficients i aportar eixa energia –a través d’estacions de servei i repostatge– per a fer funcionar tota una completa flota d’autobusos que funcionarien amb eixe gas extret dels residus; i a més, encara hi hauria gas suficient per a l’aclimatació constant de tots els nostres edificis públics, incloent escoles i instituts... Ei, ei! Com es pot pensar en aconseguir això? Només copiant-ho d’una població –per exemple– de Suècia que fa això des de molts anys; població, per cert, molt pròxima a aquella de Mark (o bé Markaryd) que tan curiosament s’ha més o menys ‘agermanat’ amb Ontinyent –que no sé ben bé què ens aporta això, però sí crec que ens podria aportar més l’exemple de la població sueca i veïna que ens podria ‘agermanar’ en el pla energètic i de transport i d’eliminació de residus). Doncs, bé: eixa ciutat existeix i s’anomena Växtkraft (o bé Växjö) i té una població bastant semblant a la de la Vall d’Albaida –amb nucli ‘urbà’ dispers, com sol passar a Suècia– i té una instal·lació de crematori de residus i producció de gas que acumula i després distribueix a una xarxa d’estacions de servei on s’abasteix una àmplia flota de grans autobusos i, a més, proveeix d’energia per a climatitzar tots els edificis públics...! És ‘car’, en principi; però és una ‘utopia possible’. I també per a la nostra comarca, si volem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada