Mil places Tahir

per Pau Urenya

'La vida dins els punys,

la lluita dins la pell,

i les ganes de viure

de la meua gent'

Viure. Obrint Pas

L'altre dia mirava amb llàgrimes als ulls les imatges de la plaça 14 de Setiembre de Cochabamba, pleníssimes de gent amb la cara ben alta i el crit al cel, homes i dones, indígenes la majoria, cridant, ballant, lluitant, parlant. Vaig veure com els antiavalots de la policia i l'exèrcit intentaven expulsar-los violentament. Vaig veure a aquelles heroïnes anònimes, fins llavors invisibles, com s'obrien pas entre la boira de la guerra i com treien de terra les llambordes per alçar la barricada i defensar la seua plaça. La seua plaça. La plaça que van prendre en gener del 2000 i no han deixat encara. Les imatges les he tornat a veure a la pel·lícula 'También la Lluvia' d'Iciar Bollaín. Però aquestes imatges les podeu veure fàcilment si poseu 'guerra del agua' al youtube. És impressionant veure com tot un poble, amb les dones al capdavant, s'alça contra aquest nou robatori, contra una més de les innombrables vegades que han estat espoliats els pobles amerindis des de l'arribada de l'inefable home blanc a aquelles terres. Però això que podria ser una història del passat recent pren rabiosa actualitat, i no només perquè han fet el film, sinó perquè els fets actuals ens recorden una vegada més que els de baix escriuen la història, la seua història, a places. La plaça 14 de Setiembre de Cochabamba continua ocupada cada dia per un retén d'oradores, paradetes, debats encesos, cartelleres amb anuncis i notícies comentades, llibres, pancartes, curiosos i curioses. La plaça és i serà del poble. Es manté la flama encesa per no baixar la guàrdia. Governe qui governe. La plaça va ser el centre de comandament de la lluita contra la privatització de l'aigua. Milers de persones passaven la nit i els dies parlant, discutint, organitzant, informant... I per això no l'han abandonada ni un sol dia des de fa 11 anys. És on tothom té dret a parlar, a participar, a decidir, a dubtar, a crear, a lluitar, a escoltar, a aprendre. La plaça és oberta, és un espai polític, on no es parla per manar ni s'escolta per obeir, on no hi ha ni dominats ni dominants, ni governants, ni governats. Un espai polític on s'obre pas l'única llibertat possible: l'acció col·lectiva, l'acció política. L'acció política que en aquell abril del dos mil, després de quatre mesos de lluita, va poder aturar els interessos d'una important companyia nord americana i al govern del país amb tota la seua repressió.

Aquestes mateixes places són les que hem vist a Egipte, a Tuníssia, a Bahrein, totes elles rebatejades com a Plaça de la Llibertat, Plaça Tahrir. Demostrant que al mateix moment que un poble ocupa una plaça apareix un nou poder que inevitablement s'oposa al poder establert. I a més és un poder transparent, obert, en moviment, plural, incorruptible. És un poder en revolta permanent, en discussió permanent, que s'adapta i marca l'esdevenir de la història, un poder constituent. Perquè apareix la política de veritat i amb ella la llibertat comença a caminar. És l'antiga àgora que pren vida de nou. I és necessari que prenga vida ara.

Ara que els nostres polítics han renunciat a fer política, ara que són mers gestors d'allò inevitable, necessari, que fan els deures, que no tenen opció, que qualsevol altra cosa seria irresponsable. Ara que ja no prenen decisions sinó que compleixen ordres dels mercats i empreses de rating. Ara que rebaixen impostos als rics i retallen sous i drets als que menys tenen. Ara que donen diners públics als mateixos bancs que expulsen a les famílies de les seues cases. Ara que retallen en sanitat, en educació, en serveis socials, en cultura. Ara que veiem com les SICAV, responsables de la crisi, guanyen i guanyen més cada dia, mentre quasi no paguen impostos per les seues operacions especulatives, mentre que als assalariats ens pugen l'IRPF i l'IVA i ens baixen els sous. Ara que veiem com els 'manteros' i les putes són tractades com delinqüents mentre els corruptes declarats juguen a tennis en els clubs de moda tot esperant que les urnes els absolguen. Ara que els grans sindicats s'alien amb els poderosos per destruir la nostra capacitat de resposta. Ara que sabem que no ens jubilarem mai, ni tindrem una casa en la puta vida.

Ara que coneixem de quin peu calça el capitalisme financer i el neoliberalisme sense límits i sabem que estan aprofitant l'estat de xoc d'una crisi provocada per ells mateixos, per intensificar les polítiques desregularitzadores i privatitzadores. Ara que ja hem vist on han anat a parar les velles promeses d'un futur millor i sabem que si els seguim les passes només ens espera un futur de més explotació per menys retribució, de més deures per menys drets, de més control per menys llibertat. Ara que s'evidencia que això que anomenen progrés no ens alliberarà del treball sinó que ens esclavitzarà encara més. Ara que sabem que la voràgine capitalista no perdona ni a les mones de pasqua i que arribarà el dia que ens faran pagar per l'aire que respirem. Ara que ja sabem que no pararan fins privatitzar-nos els somnis. Ara que hem perdut la por a un futur pitjor perquè ja sabem que serà pitjor.

Ara és el moment de baixar al carrer i prendre les places i que comence la política de veritat. Com a Egipte, a Tunísia, com a Cochabamba. I dir-los clarament: 'o juguem tots o trenquem la baralla!’ Parafrasejant al Che diré que necessitem, no una, ni dues, ni deu, ni cent sinó milers de places Tahrir!