“...Bon dia!,
bona nit, cavallers! Què hi ha? Com van les coses?
Bé, prou bé... Ja se sap. Oh vella, oh trista Europa!”
Vicent Andrés Estellés
què van dir els poetes...? (i 4)
Vicent Andrés Estellés / david mira gramage / Luis Cernuda / Salvador Espriu / Sergi Jover i Rejsek / Iehuda Amikhai / Jaime Gil de Biedma / Miquel Martí i Pol / Josep Sanchis Carbonell / Manel Rodríguez-Castelló
I en la diàspora de l’exili republicà, Luis Cernuda, el poeta espanyol conegut pels versos dedicats al desig, l’amor i la sensualitat, i que es veié en plena guerra civil ‘atrapat’ a Londres i a Paris, entre els feixistes que guanyaven al sud dels Pirineus i l’inici de la guerra d’expansió nazi, que anava a assolar Europa... Va seguir l’exili en Amèrica fins a la seua mort en 1963. Als seus poemes, escrits al llarg d’eixos anys, l’amarga nostàlgia de la terra perduda es va fer tema constant: “Tus pueblos han ardido y tus campos / infecundos dan cosechas de hambre; / rasga tu aire el ala de la muerte; / tronchados como flores caen tus hombres / hechos para el amor y la tarea; / y aquellos que en la sombra suscitaron / la guerra, resguardados en la sombra. / disfrutan su victoria. Tú, en silencio, / tierra, pasión única mía, lloras / tu soledad, tu pena y tu vergüenza...”. Sense deixar de pensar en els seus dos millors amics, Federico García Lorca, assassinat a l’inici de la guerra, i Vicente Aleixandre, que va seguir a Espanya, tampoc deixà l’espera... que volia ser esperança: “...Amargos son los días / de la vida, viviendo / sólo una larga espera / a fuerza de recuerdos”.
Fins als Pirineus, el nostre ‘nord’, arribava el ‘sud’ d’una terra sumida en la foscor franquista, la llarga postguerra era també un llarg patiment pels demòcrates que havien quedat, malgrat tot, arrelats a la seua terra, com Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, / vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n / nord enllà, on diuen que la gent és neta, / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç! // Però no he de seguir mai el meu somni, / i em quedaré fins a la mort, / car sóc també molt covard i salvatge, / i estimo, a més, amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”. Aquell Espriu que deia que, ell i altres, ‘havien viscut per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa’ i que esperava una veu que trencara la Nit, una veu que només podia ser jove: “Ara digueu: ‘La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes’. / Ah, joves llavis desclosos després / de la foscor, si sabíeu com l’alba / ens ha trigat, com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra!”...
La veu d’un jove poeta valencià, Sergi Jover i Rejsek, evoca encara la barbàrie nazi que van patir, entre tanta gent, els seus avantpassats; i en visitar el que fou el camp d’extermini d’Auschwitz, tants anys després, traça una dura, punyent i senzilla impressió de la desolació del lloc: “...de la mort i del mal que va existir / (silenci i més silenci i més silenci) / no en queda sinó el fred indesxifrable”. El buit, com un gran tro silent i gelat d’absències, en aquells llocs on foren exterminats milions de jueus, de presos polítics de tot Europa, i centenars de milers de gitanos (l’únic poble que no ha fet mai una guerra). Allí va confluir el mal més sublimat... com un foc infernal enmig d’un fred hermètic.
L’Holocaust de milions de persones a mans de l’horror nazi ja s’inicià abans de la guerra, amb la persecució dels jueus –i dels dissidents– primer a Alemanya, i amb l’eliminació-purificació de disminuïts físics i mentals; i després, amb l’inici de la guerra, els presos polítics alemanys i... la ‘solució final’ planificada fredament i feta a través de la monstruosa xarxa de camps de treball forçat i mort i eliminació total... Foc i terror glaçat que encara reverbera en aquells llocs maleïts. Un dels jueus que, nascut a Alemanya, pogué fugir de la Shoah i refugiar-se a Palestina abans de crear-se l’estat d’Israel, fou l’escriptor Iehuda Amikhai, un dels més influents de la literatura hebrea; amb un cert to no exempt d’una ironia ‘comercial’ molt pròpia dels jueus, i amb una fe que volia compartir d’alguna manera amb els supervivents, oferia una pregària: “Vaig nàixer el 1924; si jo fos un violí dels meus anys / no seria pas dels bons. Com a vi seria o molt bo / o totalment agre. Com a gos ja seria mort. Com a llibre / començaria a ser dels cars o dels que ja no valen res. / Com a bosc seria encara jove, com a cotxe seria ja obsolet / i com a home em sent molt cansat. // Avui, el dia del meu aniversari, / vull fer de vosaltres una gran pregària, / a qui la feixugor de decepcions i d’esperances / fa corbar ja les vides, / que deixeu cada dia de fer menys / i els vostres déus es multipliquen i se’n van, / de tots vosaltres, germans de les meues esperances / i companys del mateix meu desesper. / I trobareu el just repòs / els vius en les vostres vides i els morts en la seua mort. / I qui millor recorde la seua infantesa / d’entre tots els altres, serà el guanyador, / si és que encara hi ha algú que guanye”.
Algú que guanye... Quan, una guerra més, tothom va perdre. Era encara l’època de la dura postguerra i reconstrucció europea i, també, encara, la del lent retorn d’alguns exiliats i de molts refugiats que buscaven un lloc nou o el difícil retrobament de la seua llar entre ruïnes, com evoca el poeta Jaime Gil de Biedma: “¡Estampas de la Europa de postguerra / que parecen mojadas en lluvia silenciosa, / ciudades grises adonde llega un tren / sucio de refugiados: cuántas cosas / de nuestra historia próxima trajistéis, despertando / la esperanza en España, y el temor! // Desvencijada Europa de postguerra / con la luna asomando tras las ventanas rotas...”.
I mentrestant, la llarga postguerra espanyola s’havia tornat un règim autòcrata ple de vilesa infamant per als qui malvivien i esperaven, vanament, algun canvi o, si més no, esperaven i desitjaven veure finir la llarga vida del dictador Franco, i alguns manifestaven el desig amb una barreja de ‘desesper esperançat’, com el poeta valencià Vicent Andrés Estellés: “Celebraré la teua mort amb un crit d’alegria. / Cantaré com damunt el cos d’una dona estimada! / Celebraré la teua mort com el naixement de la meua pàtria. / Des del lloc de la terra on es troben, els meus ossos / hauran de cantar la joia de la teua mort, oh molt més que cruel, / florits amb flames impensades. / La meua pols cantarà per mi, / si és que jo no puc cantar aleshores l’ocasió febril de / la teua mort, tu que has de ser el més mort, en morir-te, / en deixar de signar els decrets, les sentències de mort, / en deixar de manar els registres i els greuges antics. / La llibertat pujarà a les finestres diürnes, i el sol / arribarà als tenebrosos racons dels exilis llunyans”.
Però la mort del sanguinari dictador no ho resolgué tot, ni de bon tros, per als pobles de l’Estat espanyol. A més de la dificultosa transició la democràcia no s’acaba d’enfortir mai del tot, i l’autogovern de les nacions oprimides encara és incert; des dels pobles mediterranis usurpats per la Castella ampliada, el mal vent de ponent fa segles que dura, i bufa molt fort, i encara intenta fer valdre l’engany de la ‘historia común’ imposada; des de Catalunya, Miquel Martí i Pol sempre ho veié amb clara lucidesa: “Ve de ponent com sempre aquest mal vent... // Muden els temps, però no muda el vent / ni les proclames ni els miralls, i esclaten / bombolles que encara esperen el prodigi. / Ve de ponent com sempre i és fal·laç, / aquest mal vent i encomana eixorquia. / Parlo per mi i per tots, i escric a crits / per mi i per tots, pels temps que ens toca viure / i pels temps que vindran, i clavo els ulls / al cor mateix de l’espiral que engendra / aquest mal vent, ara que estic tan sol / que cap temor no m’aigualeix les hores, / ara que ja no em tempta el gest / i puc donar-me tot sencer en cada mirada. / Ve de ponent com sempre, ja ho he dit, / aquest mal vent, i bufa fort encara”.
I ni els intents d’abocar oblit a la història han esborrat la memòria heretada de tants anys com va durar la Nit més fosca (i tot just som a l’alba). Quan ja Europa va assumint i aprenent de les seues grans guerres, ací, ‘la nostra guerra’ de 1936-1939 encara ens torba l’ànima col·lectiva. I fins i tot la por, encara arrossegada pels nostres majors, ens va arribar als seus descendents com una somordor amarga... L’escriptor ontinyentí Josep Sanchis Carbonell encara va poder llegir a la seua mare poemes des de l’estima i agraïment com devem a tantes mares, a tantes dones que foren qui sostingueren l’esperança en temps difícils, per a eixir de la dura postguerra i ja no és una guerra concreta, sinó la Guerra incaducable que anem heretant durant segles: “No vols parlar de la Guerra: una muda por / de pedra, / dura de cantal. / Has engolit massa amargor / de terra, / de saliva. / I ens hem aferrat a tu com a les faldes del tendur... // No vols parlar de la Guerra ni de la Nit... No volem reobrir els mals records, però els volem compartir des de la memòria dels nostres majors, per a aprendre a conviure. I perquè eixa Guerra que ha sigut el fracàs dels nostres avantpassats, també és la nostra guerra... // No vols parlar de la Guerra. / ‘La Guerra és el fracàs de les persones. / La Guerra és el cant de les bèsties’. / Les empremtes d’aquelles flames / romanen encara al cervell, / la cremor intacta de les fogueres. / Només pensar-ho... // Només pensar-ho l’ànima ens cau a trossos. / Negra es desprén com un drap de vent. / T’has promés no parlar-ne / però jo hi insistisc, / com un card punyent. / Perquè la teua guerra és també la nostra...”.
Durant tot el segle XX encara hi hagué moltes guerres pel món (i encara, sempre, segueix la Guerra). I després de caigut ‘el mur’ i ‘la frontera oriental’, a Europa s’encenien les guerres caucàsiques, i la bàrbarie tornava a guiar la guerra als països balcànics: la neteja ètnica més inhumana tornava a retrunyir en el cor de la gent i de les terres de l’artificial Iugoslàvia, que alguns volien que esdevingués la Gran Sèrbia... I al mig de Bòsnia, Sarajevo havia estat la ciutat que idealitzava la tolerància ètnica, interreligiosa i multicultural... i ara esdevingué la mort més que simbòlica de l’Europa de la convivència, com ho escriu el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló: “...Retrunyen de nou les màquines de l’extermini / i per les ciutats assolades s’escampa tota la cendra / i s’atura la ravenissa blanca en l’horror de la pedra calcinada. / La depravació s’estén com la marea negra / i deixalles de la raó malmesa envesquen l’aire: / pobles arrasats, llengües silenciades per les flames, / entranyes sense cos, ¬ balcans ardent en la inclemència, / fosses de cadàvers anònims ¬ sepultats per munts d’oblit ¬ de calç encesa, / miríades de germans abandonats al foll destí / d’hospitals que repuntaven la penombra als soterranis, / d’escoles esventrades sota el pes de les bombes, / de ciutadans que burlaven el bes gèlid de la bala / i sortejaven els ulls del telescopi / amb què sinistres arquitectes delineaven / avingudes de mort sense clepsidra ni dalles. / Destí de places espectrals, orfenesa de crits / de flors i fruita i de l’alegre xiuxiueig de la gentada. / Cruel voladissa de memòria ¬ amarga mort d’Europa a Sarajevo! / Els violoncels esquinçaven / en la boira ¬ el seu lament sense resposta”. ...
(què hi pot haver després d’uns punts suspensius... què hi pot haver després d’una i una altra guerra...?
—només la Guerra, encara, sempre –encara– la Guerra...)
(...i qui sap què vindrà després de cada guerra...? qui n’ha vist el final?)
“només els morts han vist el final de la guerra”
Plató
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada