“El deure d’un poeta és
moure i commoure el poble”.
Vicent Andrés Estellés
què van dir els poetes...? (1)
Vicent Andrés Estellés / david mira gramage / Joan Salvat-Papasseit / Miquel Duran de València / Tristan Tzara / Wilfred Owen / Antonio Machado / Vladimir Maiakowski
Potser no hi ha esdeveniment que vulguem esborrar més de la memòria com la guerra; i a pesar d’això, les guerres marquen constantment els nostres records (i vivències) al llarg de la Història. Inclús solem mesurar cicles de temps evocant que ‘açò’ o ‘allò’ fou abans o després de tal guerra, o que ‘entre guerres’ de tal època, passava... Bé. On dic ‘guerres’ hauria de dir ‘la Guerra’, intemporal i constant, afligint-nos sempre a un o altre lloc del planeta, i això quan no hi ha unes quantes de simultànies. A tots els horitzons, davant, darrere, a prop o lluny, passada-present-futura... hi ha una o altra guerra: la Guerra. I no sols la part bèl·lica, sinó l’àmbit social involucrat: la revolta o revolució –prèvia, simultània o posterior– i no només les lluites de classes, o religioses (matar-se en nom dels ‘déus’) o d’estratègia econòmica o geogràfica... Sí: la nostra Història és fitada per guerres que sempre ‘estan’ perquè les recordem, temem o no volem que tornen en un futur més o menys llunyà o proper. Ja deien els versos de T. S. Eliot que “El temps present i el temps passat, / tots dos potser són presents en el temps futur, / i el temps futur contingut en el temps passat”: sí, la guerra i el temps, que passa, però ens torna a dur la guerra que crèiem passada (potser amb altres escenaris o motius, sempre amb instruments de destrucció millors, però no aprenem...). I tot el que genera: els ‘preludis’, el conflicte armat, la destrucció... i la postguerra, sempre una llarga postguerra! Això, en el cicle aproximat d’un segle i en un escenari que ha patit tantes guerres com Europa, com ho han vist els poetes...? Què van dir els poetes –si més no els compromesos– i com ho van dir? I sobretot, què ens volien fer veure quan descrivien eixa tragèdia...? Uns fragments més o menys coneguts i representatius (que costen de trobar, tot siga dit) dels efectes d’eixes guerres a terra europea, i que ara podem veure amb perspectiva, han quedat escrits per alguns poetes (d’entre tants) i les seues paraules, els seus versos, potser ens ajuden a fer-nos una idea...
Després de la ‘belle époque’, que diuen que fou entre finals del segle XIX i 1914 (just quan comença la Gran o I Guerra Mundial), sol considerar-se ‘curt’ el segle XX (això dels ‘segles’ és tan relatiu...) perquè comprendria entre eixe any i el 1989 –amb la caiguda del Mur, la desfeta de la Unió Soviètica, la ‘transició’ cap a no-se-sap on...– i resulta que l’època no fou tan ‘belle’ com se suposa, atés que són uns anys durs en les lluites obreres, l’esclat de l’anarquisme i la ideologia socialista i, tot junt, temps de revoltes: proletàries, nacionalistes... i d’un progrés social en molts aspectes, que era alhora preludi i canvi d’idees a una Europa que, des de Catalunya en una posició cabdal, bategava tant com ho va cantar Joan Salvat-Papasseit –anarquista, catalanista i poeta– en els seus versos d’intensitat literària innovadora i diversa, encara que la vida li fou curta: nascut a finals del XIX i mort en 1924, tant com l’amor cantà la lluita: “Fem l’escamot dels qui mai no reculen / i sols un bes els pot fer presoners. / Fem l’escamot dels qui trenquen les reixes / i no els fa caure sinó un altre bes. / Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: / el primer bes que se’ns doni als primers!” –i la solidaritat: “Hi ha un home a la presó, / dels que avançaven: / junteu-vos! / Treieu-li l’embaraç que li oprimeix les mans: / Junteu-vos! / Perquè faci camí, / junteu-vos! / Junteu-vos...!”.
I en eixe esclat de revolta i preludi de guerra –que encara veien molts com l’instrument idoni per a la revolució– i amb el desig de guanyar les llibertats obreres i del poble valencià, i des del cor de la primera dècada del segle: Miquel Duran de València (que, per cert, tant va admirar Tzara i els moviments simbolistes, dadaístes i surrealistes): “En el tràgic lament de la gent sense pa / i el puny en l’aire del proletari, / sospirs adolorits, clams de justícia. / Llibertat! / En les idees, martells del pensament, / deler de germinar com la sement fecunda / i d’expandir-se com el vent. / Llibertat! / En els grans ideals lliberadors / i els moviments de redempció dels pobles, / voluntat d’existir i ambició de crear, / vigor d’arrel profunda i goig d’univers. / Llibertat! / I el cor de l’home, esclau, / esclau i generós i bategant / per a impulsar la llibertat dels altres, / per a bastir la llibertat dels pobles, / per a exaltar la pròpia llibertat. / Llibertat, llibertat, llibertat!”.
Tristan Tzara, romanés radicat en Paris, i radical com un dels primers membres del grup que llançà el Manifest Dadaísta; trencador i ple d’amarga ironia, com descrivint compassos de l’extremament inhumana i absurda guerra de 1914-1920: “...sonen les campanes sense raó i també nosaltres / els maldecaps que portem amb nosaltres / que són els nostres vestits interiors que ens posem cada matí / que la nit desfà amb mans de somni / ornats amb inútils xarades metàl·liques / purificats en els banys dels paisatges circulars / a les ciutats disposades al carnatge i al sacrifici / vora els mars dels espolsaments de perspectives / sobre les muntanyes d’inquietes severitats / dins els poblets de doloroses negligències / la mà que pesa sobre el cap / sonen les campanes sense raó i també nosaltres / ara sortim amb les sortides arribem amb les arribades / sortim amb les arribades arribem quan els altres surten / sense raó...”.
Sense raó ni humanitat ni lògica ni estratègia que explicara com d’horrible fou la Gran Guerra del 14 al 20, la terrorífica I Guerra Mundial on la joventut de mitja Europa va ser del tot i més que mai carn de canó!, sobretot en aquell infern pastat de sang i fang on les trinxeres obertes entre França i Alemanya tallaven la vida de centenars de milers de soldats a cada batalla per uns metres avançats o retrocedits! Allí morí el jove oficial britànic Wilfred Owen –que hauria sigut un dels més brillants poetes del segle– que escrivia, febril, versos desesperats, com un fragment del seu Himne per la joventut condemnada: “...gas, gas! Ràpid, xicots...! / Un èxtasi de torpesa, / posant-se els cascos just a temps, / però encara hi havia algú enfora, trompassant, / movent-se com un home en flames, borrós, / a través dels cristalls entelats i la llum fosca: / sota un mar verd el veig ofegar-se... / Als meus somnis, front als meus ulls impotents, / es llança cap a mi, estossegant, ennuegant-se, asfixiant-se. / Si caminares per un d’eixos somnis d’ofec, / rere el carretó on l’abocàrem, / veuries els seus ulls blancs girant-se en la seua cara / penjollosa, com el pecat d’un dimoni; / si sentires, amb cada sacsejada, com la seua sang / ix a borbollons dels seus pulmons podrits, / obscena com el càncer, amarga com la fel / de ferides incurables en llengües innocents, / amic meu, ¿els contaries amb tant d’entusiasme / als xiquets desitjosos d’una glòria desesperada / la vella mentida?: ‘Dulce et decorum est / pro patria mori’...”.
Ni s’havia tancat aquell espai ferit que anomenaven ‘entre-guerres’ que separava (o enllaçava) les dues grans conflagracions mundials, i la jove II República espanyola ja estava sentenciada pels militars colpistes que, des d’Àfrica, ordien la malanomenada Guerra Civil de 1936-1939, entre ‘las dos Españas’ –més la perifèria separatista, i la lluita obrera, i la revolució de la raó oprimida, i...– quan ja Antonio Machado veia i descrivia eixa imminència o trencament des d’aquella ‘España profunda’ i des de l’esperança/desesperança dual: “La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta, / ha de tener su mármol y su día, / su infalible mañana y su poeta. / En vano ayer engendrará un mañana / vacío y ¡por ventura! pasajero. / Será un joven lechuzo y tarambana, / un sayón con hechuras de bolero; / a la moda de Francia realista, / un poco al uso de París pagano, / y al estilo de la España especialista / en el vicio al alcance de la mano. / Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza... // Mas otra España nace, / la España del cincel y de la maza, / con esa eterna juventud que se hace / del pasado macizo de la raza. / Una España implacable y redentora, / España que alborea / con un hacha en la mano vengadora, / España de la rabia y de la idea”.
I en un altre extrem, el poeta enamorat de la Revolució proletària, el creient en el socialisme de la redempció Vladimir Maiakowski: “I quan / anuncien l’arribada / de la revolució i tots isquen / a rebre l’any salvador, / jo m’arrancaré / l’ànima per vosaltres, / l’obriré per fer-la més gran / i la portaré sagnant com una bandera”. Tota eixa fe immensa en ell i en el Poble, lluent i esperançada encara, abans de la guerra del 14... “L’home lliure / que jo proclame, / vindrà, / creieu, / creieu-me. / Vindrà!”. L’entusiasme fervent, encara... “Bateu les places, tropell de rebels! / Cap a dalt, fileres de caps orgullosos! / Nosaltres, amb la riada d’un segon diluvi / rentarem les ciutats del món. / El bou dels dies és bai. / El carro dels anys és lent. / El nostre déu és la marxa. / El cor és el nostre tambor. // Canta! Beu l’alegria! / Primavera, omple les venes. / Cor, redobla! / El nostre pit és cuir de timbals”. Tot allò, l’esperança que va anar trencant-se durant i després de la guerra, quan la Revolució havia de ser més alta. I ell va obrir la seua protesta contra la guerra... “La terra es podreix. / Els llums dels fanals, / com reflectors, / ens fan veure els clots de la seua crosta. / Les ciutats s’estremeixen d’agonia, / mentre els hòmens es consumeixen / entre forats de pedra”. I quan l’estima i la barca de la Revolució ja se li trencaven, poc abans del seu suïcidi en 1930, descrivia les compareixences davant dels ‘camarades’ inspectors leninistes... “Jo, per dret propi, reclame un lloc / en les files dels obrers i camperols més pobres. / I si vostés s’imaginen que el meu treball / consisteix en utilitzar paraules alienes, / ací tenen, camarades, la meua estilogràfica. / I escriguen vostés, si volen” –o si poden...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada