Orwell al Palau de les Arts per partida doble

per Ximo Urenya

Dimarts passat dia 1 de març es va produir al Palau de les Arts de València una estranya coincidència, a la sala principal representaven l’òpera prima del compositor i director Loren Maazel 1984, basada en la famosa novel·la de George Orwell del mateix nom. A l’Auditori del mateix Palau, i quasi a la mateixa hora representaven un sainet, el guió del qual ben bé l’hagués pogut escriure el mateix Orwell si visquera: Francisco Camps rebia dels seus fidels seguidors un bany de multituds després de la confirmació des de Madrid de la seua candidatura per a les eleccions autonòmiques de maig.

L’obra d’Orwell està plena de manifestacions col·lectives histèriques dels seus alienats fanàtics seguidors, tot el món sense excepció practicava el culte al Big Brother omnipresent, omniscient i quasi omnipotent. A la sala de l’Auditori no cabia una agulla, uns 1500 fanàtics seguidors, uns pocs d’Ontinyent, de fàcil aplaudiment, uns altres 500 es van quedar fora de la sala, i els que van poder accedir-hi es van fer un fart de cridar histèriques lloances al seu heroi president, capaç d’haver imposat a Madrid la seua candidatura malgrat estar implicat en un gros cas de corrupció. Orwell no estalvia recursos per denunciar a la seua narració que la fidelitat cega dels seus seguidors es basa en la propaganda, en l’única propaganda possible sempre present a tots els carrers i a totes les cases, com el pantocràtor dels temples medievals, la seua cara sempre és present, les altres possibles publicitats en competència són eliminades. Camps no va enlloc que no tinga a sobre tres càmeres de Canal 9, també a l’Auditori del seu Palau, a les que parla amb gestos amanerats ja coneguts, a les que predica tothora el mateix repetit sermó, “Només hi ha un déu i jo sóc el seu profeta... Jo, el candidat amb més suport de totes les democràcies del món mundial... Jo us estime, estime el meu poble, estime la meua nació, Espanya... Gràcies per estimar-me tant...”, les càmeres d’altres mitjans que no combreguen amb els seus únics principis són eliminades. El Gran Germà d’Orwell té una fixació en l’idioma, vol reduir el seu vocabulari, carregar-se l’idioma vell, el d’abans, i fer-ne un de Nou adequat per manipular millor els súbdits. A la cerimònia de consagració de Camps i dels seus alcaldes, els fidels no van permetre que dos o tres alcaldes s’expressaren en el vell idioma d’abans, els obedients oradors demanaren perdó i passaren a fer ús del Nou idioma de la Nova Gran Primera Pàtria. 

Em pensava ser original en comparar Camps i el Gran Germà. Estava equivocat. En acabar d’escriure el text se m’ha acudit cercar una imatge dels dos junts al Google. Imatge dels dos junts no, però dels dos noms junts en un text n’hi ha més dels que em pensava.